El dia que va morir Paul Auster em vaig llevar tard. Era el Dia del Treballador, fa quatre mesos, però és aquest estiu que l’estem llegint més que les altres vacances. Vaig veure un tuit del Carlos del Amor. Han passat vint anys des que em vaig escapar a Florència amb l'excusa d'un Erasmus per escriure la meva primera novel·la. Que mai no m'he atrevit a publicar. Començava amb el conte Taula per a dos, de l'autor novaiorquès instal·lat a Brooklyn. Era un d'aquests relats que la gent explicava al programa de ràdio i que van recollir en el llibre Vaig creure que el meu pare era Déu. El vaig descobrir per un missatge d'amor. Sí, hi havia missatges i no whatsapps, i sí, sortia amb un d'aquests joves dels vint anys que gravaven cassets amb temarros i t’escrivien frases de filòsofs quan encara pensàvem que fer l'amor no era follar. Crec que aquella frase sortia a La Contra de Víctor Amela. Aquell mateix dia vint anys després, volia començar a llegir el meu regal de Sant Jordi, No me'n recordo de res de Nora Ephron (amb pròleg de la gran Eva Piquer). Aquest llibre, que és una recopilació d'articles, són escrits per transformar la realitat, per entendre-la, per explicar-la a la seva manera. Just el dia abans, vam anar a posar espelmes a Montserrat amb la meva parella, l'escriptor Daniel Vázquez Sallés, per al seu fill Marc i, mentrestant, conversàvem sobre el dol. Tots dos coincidim que l'única manera és treure'l fora, a vegades intentant compartir-lo per dividir entre molts la pena, perquè sigui una mica més suportable. Perquè no hi ha agonia més gran que portar una història dins d'un mateix sense explicar. El príncep i la mort es va escriure a l’illa grega on tornem aquest estiu per seguir trobant veu a la tristor.
No hi ha agonia més gran que portar una història dins d'un mateix sense explicar
Tornant a Auster i a la seva literatura de causalitat. Em vaig obsessionar amb aquella ditxosa Taula per a dos quan a Sent Milion vaig veure una taula a cada esgraó, era a la Vinexpo. Tenia 22 anys i volia marxar a la Toscana a escriure. Però vaig conèixer un noi que em va fer descobrir Auster a través de la metaliteratura. Suposo que a vegades passa que decideixes enamorar-te abans ni de conèixer la persona. Et penses que estava escrit. Ho anava a deixar tot per ell, fins que vaig entendre que mai em sabria llegir entre línies i me’n vaig anar. Llàstima que a vegades fèiem coses més raonables amb 20 que als 40. Homes que et recorden del que escapes. Suposo que madurar és poder sortir d’aquest etern retorn com una roda de hàmster i decidir amb qui escriure la teva història i estimar-lo més amb les seves notes al peu. Le grand amour que canta Carla Bruni potser té a veure amb el que s’aprèn quan t’has fet gran i has començat a posar punts finals. O suspensius…
El dia que va morir Paul Auster una àvia a Itàlia va posar vi blanc en comptes d’aigua al biberó i va deixar el nadó en coma etílic. Penso en la neta de Paul Auster, que va morir amb deu mesos per una sobredosi, la mateixa droga que es va emportar tres dies després el seu fill. Bastant va fer a tornar a escriure Baumgartner. Bastant va fer a sobreviure al llamp que va matar el seu amic de l’escola davant seu. Si és que, al final, el que és estrany és estar vius. Just quan m’acabava de llegir la darrera pàgina del seu últim llibre, vaig obrir el mòbil i em vaig assabentar de la seva mort amb un tuit del meu admirat Carlos del Amor. El dia que va morir Paul Auster van renéixer les meves ganes d’escriure el meu proper llibre sense pseudònims. Molts de nosaltres aquestes vacances llegirem els seus llibres que s’han reeditat a partir del seu traspassament. Al final, les humanitats són anys de més que vivim i que degustem la vida. Un petó d'agiorgitiko des de Koufonísia!