El director d’ElNacional.cat ha tingut la idea que m’incorpori al conjunt de caps pensants que de manera periòdica plasmen els seus estats d’ànim i les seves preocupacions, joies o decepcions en aquestes pàgines. Li ho agraeixo molt i espero ser digne de l’encàrrec, cosa que, conjuntament amb els lectors, decidireu. L’atzar ha volgut que aquest primer article aparegui un 2 de novembre, una data assenyalada per diferents motius en el calendari.

El 2 de novembre de 1937, a les quatre de la tarda, nou avions Savoia-79 de l'Aviació feixista italiana van bombardejar Lleida amb 320 bombes de diferents calibres i 64 d’incendiàries de 2 kg. Van atacar, entre altres objectius, el Liceu Escolar (una escola laica de xiquets i xiquetes) i el Mercat de Sant Lluís. Hi hagué 750 víctimes, entre morts i ferits. Fou un dels primers atacs contra civils en temps de guerra. Lleida no va tenir un pintor, com Picasso, que reflectís aquell horror, però sí que va tenir un escultor (Apel·les Fenosa) i un fotògraf (Agustí Centelles) que ens van fer arribar visualment l’ona expansiva del bombardeig.

Però el 2 de novembre és també el dia de commemoració dels Difunts, segons la tradició catòlica. Com a societat hem anat arraconant tot allò que està relacionat amb la mort, i ho tractem de la manera més asèptica possible, però, de moment, no deixa de ser l’omega que tanca el cicle que obre l’alfa del naixement.

I és curiosa aquesta negació de la mort, aquesta invisibilitat, aquest no parlar-ne, perquè és una circumstància més freqüent que no el de l’aparició de noves vides. En efecte, l’any 2021, segons dades de l’Idescat, a Catalunya hi va haver 57.634 naixements i 69.342 defuncions. Per tant, vàrem tenir un saldo poblacional negatiu, que queda, però, llargament compensat per la immigració.

Aquest superàvit de defuncions respecte del nombre de naixements és molt recent, i només es dona de forma constant des de l’any 2017, amb pics molt elevats els anys 2019 i 2020 a causa de la pandèmia de covid-19.

Però sembla que ens fa por encarar-nos amb els grans misteris de la vida, i la mort en forma part de forma indestriable. Aquest ocultament de la mort fa temps que dura, i és contrari al capteniment que havia tingut la nostra societat fins a mitjans del segle XX.

Hauríem de tenir una relació fraterna amb la mort, perquè un dia ens arribarà i serà millor que ens agafi amb tot endreçat

Si se’m permet una referència personal, els meus pares no van voler que veiés el meu avi matern ni malalt ni mort. Però això no em va estalviar formar part del seguici fúnebre que va anar de casa del padrí a l’església on tingué lloc la litúrgia pròpia del cas. Davant aquesta ocultació, feta, n’estic segur, des de la més gran de les estimes, vaig fer allò que acostuma a fer la canalla, que és anar a veure un mort amb qui no tenia gens o poca relació.

De manera que el primer cop que vaig veure un mort fou al Palau Episcopal de Lleida, amb les despulles de monsenyor Aurelio del Pino y Gómez, bisbe de Lleida entre el 1947 i el 1967, epígon del nacionalcatolicisme, martell d’heretges i llum de Riaza. Quan va morir, el 1970, les despulles foren exposades al Saló del Tren del Palau, i allí, als meus 14 anys, acompanyat d’alguns amics en la mateixa situació, vaig veure un mort per primera vegada. Atès que no hi tenia cap relació especial, no hi va haver ni llàgrimes ni patiment.

Després, amb el pas del temps i quan m’ha tocat de prop, sí que hi ha hagut llàgrimes i patiment. Hi ha hagut fins i tot vetlla, i han sigut moments d’introspecció, de record i d’agraïment. El que no sabia llavors, i ara ho aprenc i practico diàriament, és que als nostres morts els hi devem record i agraïment constants. Si més no, així ho visc jo.

Formar part d’una generació frontissa, com la meva, té l’avantatge que pots veure desaparèixer un món (dol, vetlla, tocs, seguici, silenci...) i veure’n aparèixer un altre (asèpsia, organització, incineració, distància, silenci...), però acabes sent una mica síntesi de tots dos.

Trobo que hauríem de tenir una relació fraterna amb la mort, perquè un dia ens arribarà i serà millor que ens agafi amb tot endreçat. Però hi ha una cosa que sempre serà incomprensible i dramàtica: quan la mort apareix contra el pas biològic de la vida. A tots els que pateixen aquest drama, la meva abraçada més tendra aquest Dia de Difunts.