Cada matí, a la mateixa hora, en Hachiko acompanyava el seu amic Eisaburo Ueno fins a l'estació de tren de Shibuya, en la prefectura de Tòquio. Junts recorrien el camí que separava la seva casa de l'estació i repetien l'operació inversa a la tarda, quan tornaven a casa. Els comiats i les rebudes formaven part del seu ritual quotidià, i els senyals del tren marcaven els ritmes vitals d'ambdós companys.
Com cada dia, la tarda del 21 de maig de 1925, en Hachiko va esperar puntual Ueno a les andanes de l'estació, però ell mai no va tornar. El professor havia patit un vessament cerebral mentre impartia classes a la Universitat de Tòquio, i havia mort aquella tarda de primavera sense que el seu amic pogués acomiadar-se d'ell. Aliè a la tragèdia, i amb la mateixa il·lusió de sempre, en Hachiko va continuar esperant Ueno a l'estació de Shibuya la resta de dies de la seva vida. Va esperar durant nou anys i va morir a les mateixes andanes on havia abraçat tantes vegades el seu amic. El seu comportament de lleialtat i amistat es va convertir en un símbol universal que va traspassar les fronteres del seu país i va ajudar a dignificar les relacions interespècie. En Hachiko era un gos. El millor amic d'Eisaburo Ueno.
Fa tres setmanes un dels meus millors amics va morir. Es deia Coco. Era un cocker spaniel daurat, encara que jo sempre el presentava en societat com a ros natural, perquè el seu color de pèl era diferent del de resta dels cocker canyella. El meu gos era el més bonic, una meravella de la biologia canina. En Coco tenia una taca clara que s'obria com una palmera des de la base del morro a la part superior del cap i rematava en un preciós serrell gairebé blanc, que segurament li he besat un milió de vegades. Pestanyes llargues i rosses, ullets caiguts, un quist a la part dreta de l'abdomen i una filera de dents inferiors descol·locades i una mica trencades que li conferien un aire divertit cada vegada que somreia. El meu gos es passava la vida somrient. Era un optimista patològic, i el seu caràcter alegre s'encomanava a qualsevol amb tendència a l'aflicció.
Necessitem animals a prop per connectar amb l'adorable senzillesa del món
Com en Hachiko, en Coco em venia a buscar al portal cada vegada que arribava a casa dels meus pares, i pujava al seient del copilot quan li obria la porta. Li encantava el cotxe. En Coco distingia el rugir dels motors de cada vehicle de la casa i variava el seu nivell d'expectació en funció de si era la meva mare qui entrava o qualsevol altra persona. Sentia devoció per ella, i ella per ell. Des que me'n vaig anar de casa dels meus pares jo era la visitant més ben rebuda, però la meva mare era el seu Ueno. Una parella curiosa formada per una dona esquerpa i poc donada a les mostres d'afecte, i el gos més excessiu en la manifestació d'afecte que pugui existir.
Encara que ara estic en ple dol i em costa parlar d'ell en passat, reconec que em va costar estimar-lo. En Coco va arribar per substituir el meu anterior gos, mort després de 10 anys. Quan me'l van regalar, no volia cap altre gos, així que les vaig pagar amb ell. La seva presència em generava rebuig, i acabava a crits davant de cada petita destrossa, cada cosa nova trencada o cada mitjó fora del cistell de la roba bruta. Els seus plors de nit i de dia i la falta de control sobre els seus esfínters em crispaven. Però un dia que vaig baixar a passejar-lo i li vaig deixar anar la corretja al parc, el gos es va escapar de la plaça i va començar a córrer cap a la carretera. Durant minuts, vaig córrer angoixada darrere d'ell, cridant-lo, i demanant auxili a tota la gent que trobava pel carrer perquè m'ajudés a donar-li captura. Després de travessar diversos carrers, en Coco es va parar en sec. Quan vaig aconseguir agafar-lo, tot va canviar. Li vaig demanar perdó a punt del plor, me'l vaig menjar a petons i li vaig dir que l'estimava molt. Suposo que em va entendre.
Qui mai no ha estimat un gos és incapaç de comprendre la connexió i el grau d'empatia que es dóna entre aquests animals i els humans. A en Coco li he tret la por entre els meus braços, he plorat desesperada sobre el seu cap i m'ha llepat les llàgrimes durant hores. M'ha fet riure fins a tenir mal la panxa i li he fet pessigolles fins que no podia més. Però també m'ha estalviat psiquiatres i lexatins, i li he explicat secrets inconfessables pels quals estaria ingressada en una institució psiquiàtrica o a la presó. En Coco sempre estava disposat a escoltar-me. Trobo a faltar en Coco per com em feia sentir quan estava amb ell, però també per veure'l feliç a ell. Necessitem animals a prop per connectar amb l'adorable senzillesa del món.
Amb en Coco se n'ha anat una part important de la meva vida, records del passat, i, sobretot, l'oportunitat de continuar gaudint d'aquesta cosa intangible que llegia als seus ulls. Jo ho anomenava veritat.
Sense en Coco m'he quedat una mica òrfena.
El millor de tot és que estimar en Coco no m'ha fet estimar menys la meva família, ni els meus amics, ni la meva parella. Estimar en Coco m'ha fet entendre que els límits i les maneres de l'amistat, la lleialtat o l'amor estan sovint subestimats, capitalitzats i maltractats per l'espècie que es creu el centre de l'univers. Que li ho preguntin a un gos.
El meu gos es passava la vida somrient, era un optimista patològic