Les dues àvies van morir de càncer. La mare de la meva parella també. El pare de la meva cunyada. Conec molta gent del meu voltant que té o ha tingut càncer. Tres amigues el van superar. La incidència del càncer a la societat és imparable i no hi ha família o col·lectiu que estigui lliure d'estar infectat per aquest homicida entossudit a demostrar-nos que no som ningú. Ni res més que un grapat de cèl·lules sotmeses a una reproducció constant les aleatòries conseqüències de la qual poden ser font de sort i vida, o de patiment i mort. Vivim en la paranoia generalitzada de ser els següents. Els escollits.

Per a l'any 2020 es preveuen 250.000 nous diagnòstics de càncer a Espanya. Segons Nacions Unides, 118.000 persones moriran aquell any a causa de la malaltia. En el cas de les dones, el càncer de mama segueix sent el més freqüent i també el més mortífer, per la gran prevalença. 25.000 noves pacients són diagnosticades cada any de tumors mamaris. Una de cada vuit dones de totes les edats patirem càncer de mama al llarg de la vida. Alguna companya de l'escola. Algunes de l'institut. Unes quantes més de la classe de la facultat.

Bimba Bosé ho va explicar i va posar nom a aquesta llarga malaltia de la qual es moren moltes persones conegudes d'un dia per l'altre

Bimba Bosé ho va explicar i va posar nom a aquesta llarga malaltia de la qual es moren moltes persones conegudes d'un dia per l'altre. Va treure el vel a una cosa tan incòmoda com el càncer i la metàstasi. De la qual no, no pas tothom es mor. Ens va dir que calia perdre la por a aquestes paraules, perquè són quotidianes, perquè no serveix de res acotar el cap, perquè el càncer és una malaltia, no un estigma. Ens va ensenyar les cicatrius i el cabell rapat i va fer bellesa amb el dolor. Va ser una dona valenta que va demostrar que el càncer no està renyit amb la posició social ni amb la joventut. Va transmetre esperança i normalitat a moltes dones joves que segurament deuen estar desolades. Perquè malgrat això, el càncer la va matar. Amb 41 anys. Amb tota la vida al davant.

Contra el càncer no hi ha batalles guanyades ni batalles perdudes perquè el càncer no és un Nadal-Federer. No guanya el millor. Ni qui més lluita. No guanya qui sua més la samarreta. Ni qui s'ho mereix. Guanya el que fa trampa. El que arriba abans. El que comença el partit sense avisar. No hi ha derrota possible quan no hi ha equitat en el joc. Quan no existeixen tractaments efectius a partir de determinats estadis o quan la zona en què es troba localitzat el tumor compromet diversos òrgans, teixits i vasos sanguinis. Quan el tractament amb quimioteràpia suposa aquest desgast de defenses capaç d'acabar amb la vida abans que el mateix càncer. Quan la vida depèn d'un trasplantament que no arriba. Quan l'aleatorietat de la reproducció cel·lular s'escapa a les armes de la medicina. Arribarà el dia que morir de càncer sigui una cosa residual. Moltes persones que som ara aquí en gaudirem. Mentrestant, tots estem en aquest joc del qual no volem formar part.

No ens informen que les mames denses o fibroquístiques dificulten molt la detecció d'un tumor en fase primària

El càncer de Bimba ens ha recordat una cosa fonamental, la importància de la detecció precoç en les dones joves. Perquè a les de 20, 30 i fins i tot 40 anys, no ens inclouen en campanyes anuals ni ens demanen que ens fem revisions rutinàries. No ens parlen de la importància de l'autoexploració. No ens informen que les mames denses o fibroquístiques dificulten molt la detecció d'un tumor en fase primària. No sabem com diferenciar aquests bonys, els de sèrie, dels dolents. Ni que hauríem de demanar una ressonància magnètica perquè és l'única prova realment eficaç per aquesta mena de mames. Massa despesa. Massa joves. La que tingui diners, que ho pagui. Com les vacunes del papil·loma. Com el tractament mateix del virus precancerigen que la majoria acaben fent-se en un centre privat. Les proves cal demanar-les. No som "grups de risc". Ningú no ens veu.

I per això moltes vegades, ens n'assabentem tard. Perquè no creiem que ens tocarà. Perquè amb 30 anys som immortals. Perquè molts metges no ens fan ni punyeta de cas. Alguns ens envien a casa si ens queixem. No siguis histèrica. I es cometen negligències cada dia emparades per aquesta Seguretat Social que paguem tots. Una Seguretat Social que no té ni rastre de consciència de gènere. Tantes morts per càncer de mama quan no es tracta d'un òrgan vital? Quan n'existeixen tractaments efectius. De veritat? Per què no ens adverteixen de les probabilitats de càncer segons l'historial familiar ni del nostre dret d'exigir estudis genètics? No totes les comunitats els ofereixen, esclar. Però aquests estudis ens permetrien saber amb certesa les probabilitats que tenim de desenvolupar càncer de mama i d'ovaris i, arribat el cas, fer un Angelina Jolie, i tallar en sec. Avançar-se al monstre. Moltes vegades suposa la diferència exacta entre la vida i la mort. Guanyar la partida.

Cal queixar-se més. Molt més. Que de boges ja n'estem.