Sobre el que ha passat aquests dies a Galícia n'han parlat molt i molt bé periodistes, tècnics, ciutadans i fins i tot bombers. Encara que a hores d'ara hi ha algun piròman detingut, de la trama organitzada de la qual parlen ambdós governs —el de la comunitat i el de l'Estat— ni se'n sap res, ni s'espera. La realitat dista de ser tan senzilla com el "terrorisme ambiental" i, si m'ho permeten, bastant més dramàtica que la teoria dels amants del foc. Segons Greenpeace, Galícia encapçala any rere any la llista dels incendis d'Espanya. La meitat del que crema a tot Espanya crema aquí. Hi ha més bojos a Galícia que a Badajoz? Ens agrada més la pirotècnia que als valencians? Odiem més el país que els independentistes? Galícia representa el 7,4% de la superfície forestal de tot el territori nacional i el 8,7% del bosc alt espanyol. La nefasta política forestal iniciada a mitjans del segle XX ha provocat la desfeta del bosc gallec, desplaçant les espècies autòctones per convertir-lo en la fàbrica productora de la indústria de pasta de paper més gran de tot Europa.
La muntanya gallega s'ha convertit en un polvorí ple d'eucaliptus, que a més de propagar el foc, acaparen ingents quantitats d'aigua i desertifiquen la terra
Primer problema: la indústria de l'eucaliptus. Corria l'any 1941 quan Franco, sufocat amb tant pantà, va posar en marxa el Pla Nacional de Repoblació Forestal, l'objectiu clar del qual era el subministrament industrial per mitjà de la reforestació de dues espècies exòtiques: el pi i, sobretot, l'eucaliptus. El gran pla de Franco va culminar amb la joia de la corona, la construcció d'ENCE el 1957. L'Empresa Nacional de Celulosa es va aixecar en plena ria de Pontevedra. Ben nodrida gràcies als nostres boscos i ben sadollada amb l'aigua de la nostra ria, ENCE es va privatitzar per complet l'any 2001. Encara que no tant. Se sospita que a les portes giratòries del seu consell d'administració s'hi han quedat atrapats exmembres del PP que donàvem per desapareguts des de l'època en què Espanya anava molt bé. ENCE és una fàbrica que coneixem de meravella els de Pontevedra, pacients predilectes d'al·lèrgies respiratòries, asma i insults variats des de l'altre costat de la ria per la seva característica i fidel olor. També és coneguda per la divisió que genera en la societat el manteniment de 500 llocs de treball directes respecte a tots els que es podrien generar en una ria neta i humanitzada.
La política de reforestació pública del franquisme va ser imitada ràpidament pels propietaris privats i les comunitats rurals que van veure en la plantació desbocada d'espècies piròfiles la gallina dels ous d'or. A hores d'ara, la superfície d'eucaliptus a Galícia duplica el previst en el Pla Forestal de la Xunta, que limitava la seva superfície a 245.000 hectàrees per a l'any 2032. Tenim 425.00 hectàrees plantades el 2017. La muntanya gallega s'ha convertit en un polvorí ple d'eucaliptus, que a més de propagar el foc, acaparen ingents quantitats d'aigua i desertifiquen la terra.
La concessió d'ENCE sobre la ria de Pontevedra acabava el 2018, però el Govern en funcions del Partit Popular la va aconseguir prorrogar fins a l'any 2073, motiu pel qual el president del govern espanyol va ser declarat persona non grata per l'ajuntament de la seva ciutat.
Fotògrafa: Paloma García
Segon problema: l'ordenació del territori. I si l'eucaliptus dona problemes, l'ordenació o, més ben dit, la falta d'ordenació del terreny després del fracàs del model agrari tradicional no el millora. Segons José Balsa Balseiro, "el problema de fons del bosc gallec és que el seu desenvolupament no sorgeix com una aposta decidida com a activitat econòmica, sinó que ho fa com a fruit de l'abandonament de les antigues terres agroramaderes".
A Galícia, la quarta part del territori forestal és mancomunat, pertany als veïns que el gestionen a través de les comunitats rurals, una figura que assigna la titularitat dels boscos als veïns de pobles, parròquies o llocs determinats. A Galícia hi ha gairebé 3.000 comunitats rurals i cadascú s'espavila al seu aire. La Llei de Boscos de Galícia (2012) obliga, almenys, a reinvertir el 40% de tots els ingressos generats —especialment de la venda de fusta— en la cura del mateix bosc, però ni totes les comunitats ho fan, ni de bon tros les vigilen. La conclusió no és meva, ho diu Álvaro Martínez, president des de fa 22 anys de la Comunidade de Montes de Moscoso, un poble pertanyent al Concello de Pazos de Borbén i proper al de Ponte Caldelas, que aquests dies ha quedat completament arrasat. Amb sarcasme diu que algunes comunitats utilitzen els diners per arreglar la teulada de l'Església, la llotja de la Festa, o es reparteixen els diners en efectiu mentre abandonen el bosc a la seva sort. Álvaro també va ser brigadista durant molts anys. Des de la seva experiència recalca que "fa 35 anys era impossible que el bosc cremés així perquè la vegetació era diferent i hi havia franges agràries". "El que envoltava els pobles era un cinturó agrari, conreat, net, la gatosa s'aprofitava". "Hi va començar a haver focs quan el cultiu d'eucaliptus va avançar sense cap control". I encara que la normativa diu que no hi pot haver eucaliptus a menys de 50 metres dels nuclis de població "això no es compleix i, com a mínim, caldria tenir-los a 300". Álvaro es lamenta que de poc val tenir el bosc arreglat si la comunitat del costat, o els propietaris privats adjacents, no arreglen la seva.
Va sent hora de deixar de banda els eufemismes de les condicions climatològiques adverses i parlar una vegada per sempre del canvi climàtic bestial que pateixen Galícia i la península Ibèrica
Tercer problema: el canvi climàtic. També s'ha parlat molt aquests dies del factor 30. El passat cap de setmana les condicions eren les següents: més de 30 graus de calor, vents de més de 30 quilòmetres per hora i menys d'un 30% d'humitat. Diumenge la humitat era del 10%. Amb aquestes condicions no feia falta ser molt llestos per preveure el que ens podria caure al damunt si algú feia un cigarret i l'Ofèlia no descarregava a temps. I no ho va fer. Álvaro va ser l'encarregat d'organitzar uns quaranta "xavals" del poble diumenge. "Mai no havia vist un mes d'octubre com aquest, van ser els dies més perillosos en anys". "Vaig mirar el mapa de previsió, els vents... i ja vaig veure el que ens venia a sobre". Galícia viu la seva pitjor sequera en dècades, i aquest estiu ha plogut un 27% menys de l'habitual. Va sent hora de deixar de banda els eufemismes de les condicions climatològiques adverses i parlar una vegada per sempre del canvi climàtic bestial que tenen Galícia i la península Ibèrica. El desembre de l'any passat, 2016, els turistes es passejaven en bermudes per Santiago de Compostel·la. L'odiosa etiqueta #galifornia se substituirà per #galisierto o #galinfierno.
Fotògrafa: Paloma García
Quart problema: la descoordinació dels efectius. En la gestió dels incendis de Galícia hi ha més gent que en el càsting de First Dates. D'una banda, hi ha les quadrilles de la Consellería de Medio Rural, que contracten nou mesos a l'any (de març a novembre) com a personal laboral de la Xunta. Són una espècie de funcionaris que, en els mesos de menys risc, es dediquen també a tasques de neteja, estassada o a arreglar pistes forestals. També hi ha la Seaga, empresa mig públic/privada que contracta durant tres mesos (a aquesta empresa pertanyen els més de 400 brigadistes acomiadats abans dels incendis), i Tragsa, empresa pública (amb el que suposa de desafortunat barrejar els dos conceptes)que ofereix serveis a la Xunta i també contracta durant uns tres mesos per a les quadrilles de reforç. Tant els empleats de Seaga com els de Tragsa cobren menys que els de la Xunta i les seves condicions són pitjors. D'altra banda, hi ha les brigades helitransportades, gestionades també per una empresa privada no exempta de polèmica, Natutecnia. Afegiu a aquest trencaclosques les brigades dels Concellos i ara, coordineu-les totes. Xavier Leiro, brigadista amb més de 20 anys d'experiència, ha passat per totes les empreses —públiques i privades— que s'encarreguen de l'extinció dels incendis forestals a Galícia. Reconeix que un dels problemes és que "està tot dividit" i que "en dies com els d'aquest cap de setmana l'operatiu col·lapsa i és impossible atendre-ho tot".
Respecte al protocol utilitzat, Álvaro Martínez té les seves reserves. "En una situació extrema com aquesta no pots deixar el foc sol ni un minut". "Retirar els mitjans del focus principal i portar-los a les cases implica que aquest foc, en aquestes condicions, acabi arribant a molts més habitatges". De fet, es refereix així al foc de Ponte Caldelas: "Salves un poble i en cremes 30, és un disbarat".
Ens oblidarem també de la vegetació desapareguda i algun empresari espavilat portarà el progrés al terreny cremat. Ningú no plorarà per la terra
Cinquè i principal problema: som idiotes. Els morts mai no tornaran i d'aquí a uns dies només els ploraran les seves famílies. Les cases es reconstruiran. Ben aviat tots ens oblidarem de les fotos dels animals morts i cremats, ens oblidarem dels que s'han quedat sense refugi, sense menjar, sense ramat. Ens oblidarem també de la vegetació desapareguda i algun empresari espavilat portarà el progrés al terreny cremat. Ningú no plorarà per la terra. Els que ens manifestem una rere una altra, aviat tornarem a les nostres vides d'urbanites cada vegada més vells i més cansats del Nunca Máis. Tornaran les escasses pluges que tenyiran de verd les muntanyes cremades, tornaran els eucaliptus, tornarà el capitalisme salvatge, tornarà el turisme i el Camí de Sant Jaume, tornarà #Galifornia, tornaran els diners a les butxaques i tornaran les eleccions. I els gallecs tenim poca memòria.
Álvaro Martínez assegura que el cicle dels horrors serà cada vegada més curt i que, d'aquí a deu anys, quan la vegetació torni a créixer, acabarem veient incendis gegants com els de Portugal. Els quatre morts ens semblaran una broma. "La muntanya ha canviat, ha canviat per sempre i el clima, desgraciadament, també".
Per això diu que les mesures dràstiques també cal prendre-les "en quente", al caliu dels focs que han abrasat el país. Perquè si no ho fem ara, tard o d'hora haurem d'enfrontar-nos a la mirada dels nostres fills que mai no coneixeran que Galícia va ser un verger on menjàvem castanyes del terra i fèiem l'amor en l'herba humida dels rius. I llavors ens preguntaran: per què vau ser tan idiotes?