26 de setembre (Matí)
L'avió s'enlaira: si Déu vol, m'esperen sis dies de turisme fort a Nàpols. Diumenge dinàvem amb l'Albert i em va explicar que havia organitzat una visita de deu dies per una parella d'amics seus. A l'apartament que han llogat hi sobrava un llit i m'hi vaig apuntar per un tour reduït —torno dimecres. Ja em puc preparar perquè l'Albert no dona racó per perdut. Ahir es va cascar 14 quilòmetres, només d'arribar. Després de passar per l'apartament, va portar els seus amics a veure la mostra d'Ultramare, que és com un Montjuïc pla, ideal per fer-hi una fira de la pizza o per explicar els plans urbanístics de Mussolini. "M'ha semblat que aquesta part te la podia estalviar", em va dir ahir al vespre, quan em va trucar per assegurar-se que venia. Tot i que Nàpols em fa il·lusió, he fet les maletes per escampar la boira. A mesura que el tema de Catalunya es fa gran, la vida se'm fa petita. És molt desagradable, la política s'ha ficat a tot arreu i tothom sembla segrestat. Ahir, mentre l'Albert explicava als seus amics la barreja de grandiositat romana i de bauhaus que Mussolini tenia al cap, vaig anar a Ripoll a veure la Sílvia Orriols. Volia posposar la cita, però la Marina va insistir que hi anés: "Tot està tan mort que com més aviat sàpigues si ella també és una il·lusió, millor". Em va semblar viva, efectivament, però tant o més acorralada que jo per la desfeta humana dels darrers anys. Sap que els problemes de Ripoll són els problemes de Catalunya i s'hi ha fortificat amb l'esperança que tard o d'hora podrà formar part d'una revolta nacional més gran que ella. Espero que arribem aviat, perquè m'han tocat uns companys de vol que no se saben estar quiets. Van vestits de rapers, amb la gorra, la samarreta i els pantalons de pijama de disseny. Porten l'equip d'Apple sencer, inclosos els auriculars de 600 euros, però els diners no semblen suficients per distreure'ls. Em miro les seves nòvies i penso: “quina pinta fareu d'aquí 20 o 30 anys, amb aquests braços plens de tatuatges poca-soltes”. Llavors me’n recordo que, avui, si no vius al dia, passes per intransigent o per feixista. Em sembla que l’Orriols lidera un espai polític sense pretendre-ho, pel mateix motiu que a mi em funciona el Patreon, perquè porta malament que els catalans de la ràdio i la televisió facin veure que la història no existeix, o que intentin evitar-la per no tenir problemes. Renovar la tradició, o enfonsar-se amb ella, és un dels grans temes de Nàpols.
(Vespre)
La primera expressió poètica de la ciutat l'he vist a l'autobús de l'aeroport quan el pit d'una mare ha sortit de l'escot per saludar-me entre la multitud i recordar-me que tingués paciència. L'aeroport és de nyigui-nyogui. Els avions s'enlairen tan a prop del teu clatell que sembla que vulguin fer la clenxa a Nàpols. L'autobús et deixa en una plaça enorme i desballestada, presidida per una estàtua de Garibaldi, que deixa una sensació de fàstic i enfarfegament. D'entrada, l'impacte de les mirades impúdiques que t'observen des dels balcons. Deixada la maleta, ens hem disposat a fer un tour pel barri del Pendino. L'Albert ens ha explicat que ocupa el nucli fundacional de la ciutat, i que està muntat sobre una graella urbana d'inspiració grega. Hem pujat pel carrer més ample, que és el carrer dels tribunals, aturant-nos a cada església i a cada palau. Hem vist un Caravaggio per deu euros i hem dinat en un restaurant pintoresc, però ple d'italians. Hem passat per la plaça on va néixer Giambattista Vico i hem vist runes paleocristianes i romanes. La sensació que la ciutat és un teatre ple de figurants muntat sobre una arqueologia de ruïnes superposades. Nàpols va ser la primera ciutat europea que es va veure obligada a créixer de forma vertical i, com passa a Manhattan, els espais interiors són molt més espaiosos que els exteriors. Un dels encants de Nàpols és l'avidesa amb la qual s'aprofiten els espais. Aquest bigarrament, barrejat amb el soroll i l'olor constant de menjar, crea una mena d'excitació hipnòtica, que desperta l'instint animal. Per compensar, la gent és molt amable. Hi ha molta botzina i soroll de motor, però al transport públic no s'hi senten crits, com passa a Barcelona. Les motos eclipsen els patinets. Hi ha força immigració, però tothom sembla dissolt en el deliri pagà de la ciutat. Prop de l'apartament hi ha parades de marisc al mig del carrer que fan pensar en les de Palerm. La relació d'aquesta gent amb els fruits del mar, que en diuen, té una fondària eròtica quasi més intensa que la relació entre els homes i les dones. Bàsicament veig tres tipus de fèmines. La dona que gitaneja, tirant a grossa i bruta; la internacional anodina, que voldria ser francesa o sueca, però que no hi arriba, i després la kumbaià de Barcelona, que camina amb més atreviment i més gràcia que les catalanes.
Vista des de dalt, Nàpols m'ha semblat una ciutat dolça, femenina, com una Venus banyant-se al mar, o un Manhattan oriental de l'edat mitjana
Divendres 27 (vespre)
“Nàpols se'm comença a guanyar”, li he dit a l'Albert, amb els peus desfets i el cor estovat per les vibracions nostàlgiques del vespre. Ahir vam fer 12 quilòmetres; avui més de 14, i sort n'hem tingut de poder baixar en taxi des del castell de Sant Elm. Quan li he explicat les ganes de tornar-me'n que em van agafar sortint de l'aeroport, m'ha confessat que el primer cop que va venir a Nàpols no va durar ni un dia. A primera vista, els anys d'espoli han deixat la ciutat com un pollastre desplomat o com un peix sense escates, sobretot als barris antics, on el paisatge té un aire de misèria que deixa en ridícul el Raval. Els figurants de la ciutat gesticulen i fan ganyotes, però si no furgues en les entranyes de les pedres no entens res. És com la magnificència dels interiors, que des de fora no s'endevina mai del tot. Aquest matí mateix hem anat a Sant Domènec, un conjunt angeví, d'origen normand, que Alfons el Magnànim va convertir en el Poblet napolità de la casa d'Aragó. De fora, sembla una basílica modesta. Si hi entres per l'escalinata del darrere, fins i tot té l'encant d'una esglesieta de muntanya d'aquelles que hi ha al Pirineu. Una part del complex va ser convertit en pisos en temps de l'ocupació piemontesa. Però un cop dins, tot són marbres i daurats, i espais immensos. El Josep, que és un home antic, de poques paraules, sempre ponderat, ha comentat sorprès: "no havia vist mai una filera de confessionaris tan llarga'. En unes dependències adossades hi tenen les restes de la família reial de la casa d'Aragó —excepte les d'Alfons el Magnànim, que els castellans es van endur al segle XVIII—. En una altra sala, hi ha robes de l'aristocràcia i el clergat, un parell de corones del rei Ferrante, i fins i tot, el punyalet amb què dormia l'Infant Frederic. Les visites quasi sempre son self service, sense guies, vigilants, ni gaires cartells explicatius. Però trobar-nos sols amb les restes de la cort catalana ens ha fet certa impressió. "La ciutat – m'ha dit l'Albert— té tanta història per explicar que, encara que volgués, no tindria prou personal per vigilar totes les runes, i una part del seu encant consisteix a fer-te creure que t'ha donat un joc de claus perquè exploris unes golfes o una cambra de mals endreços." La millor visita del dia, l'hem fet a la basílica Santa Clara, on es feien enterrar els reis angevins —la monarquia de la competència—. El claustre és una combinació de frescos, rajoles i jardins, imbatible, un dels millors homenatges que he vist a la sensibilitat Mediterrània. Abans de dinar hem passat a veure el Cristo velato, que m'ha semblat un prodigi tècnic al servei del no-res, com la major part del barroc. El dinar l'hem fet en un restaurant petit, presidit per un pòster del Pino Danielle. Amb l'eufòria del vi i les orades ens hem volgut fer una foto i una joveneta que dinava amb el seu xicot s'ha ofert a fer-nos-la. "Ja saps qui és? —li han preguntat els meus amics, assenyalant-me, amb gran esverament, quan han vist que era catalana. "L'Enric Vila", ha respost ruboritzada, i jo m'he sentit vell. A la tarda, hem visitat el Castell de Sant Elm, que és una mola de fortalesa penjada a la muntanya. "Veieu aquella punta que s’endinsa al mar —ha dit l'Albert—, assenyalant l'infinit des de dalt de la muralla. Allà hi ha el Castell de l'ou, on va morir l'últim emperador de l'imperi d'Occident, Ròmul August". Vista des de dalt, Nàpols m'ha semblat una ciutat dolça, femenina, com una Venus banyant-se al mar, o un Manhattan oriental de l'edat mitjana. Visitant el castell m'ha començat a fer mal el dit gros del peu dret i he fet descansar la comitiva al mirador de la Cartoixa de Sant Martí. “Ara que vingui un català a dir-me que això no és exactament el paradís a la terra i que l'Empordà és molt millor” —he pensat. Encara que sembli mentida, el català queixós ha aparegut. Quan ha marxat, l’Emma i el Josep es feien fotos a tocar de la barana, amb el blau angelical del cel i el mar de fons. Era com si Adam i Eva haguessin arribat plegats a la jubilació. I m'ha semblat que havia d'agafar el mòbil per immortalitzar-los.