Ahir vaig veure per televisió les dues infantes d’Espanya davant d’una paret daurada, defensant una monarquia que els seus pares no saben, no s’atreveixen a vindicar ara sense males conseqüències. Fer servir les criatures és el darrer recurs, ho fa el terrorisme islamista i també el sentimentalisme oportunista de Charles Dickens a Oliver Twist. La representació del poder és imprescindible per a l’exercici del poder, fins a tal punt que no hi ha poder si no pot ser teatralitzat, si no es pot mostrar a través de la propaganda política. L’actual crisi política ho és també de representació de l’imaginari popular. El juny del 1996 vivia a Lió. Des de les habitacions que ocupava al darrer pis d’un elegant immoble vaig poder contemplar l’esplèndida plaça des Terraux, o de l’Ajuntament, on van decidir aleshores reunir-se els principals líders del G-7. Fou aquell el meu primer exercici de voyeurisme a França i hauria de destacar-ne un esdeveniment principal. Així com el primer ministre canadenc o el president del consell de ministres italià van arribar els primers i acompanyats de discrets seguicis, a mesura que transcorria el temps, augmentava la importància del mandatari fins a arribar a l’opulent canceller alemany. Cada delegació es transportava a més amb vehicles de marques nacionals, la qual cosa, si bé no havia de resultar gaire pràctica —transporten deu o quinze cotxes des del Japó només per a aquest passeig?—, guanyava enormement en simbolisme. Hi va haver un moment en blanc, calculat amb cerimoniosa precisió. El públic va guardar silenci una estona. I de sobte, van començar a aparèixer limusines i motoristes i més i més limusines, i una de particularment gran, amb la bandera dels Estats Units a un costat i, a l’altre, la de la presidència nord-americana, i de la qual va baixar ni més ni menys que Bill Clinton. Jo ho vaig veure. Després d’haver arribat vaig comptar més de trenta vehicles, entre els quals una unitat mòbil de cures intensives o ambulància presidencial. Vaig comprendre que així es mostra avui el poder, que aquest era un gest de l’home més poderós del planeta entrant a la segona ciutat de França.

Ara els mandataris entren per la televisió i no a través de les portes d’una ciutat emmurallada. Els nostres reis medievals no entraven a les ciutats amb menor aparell ni pompa circumstancial quan, a imitació de Roma, se’ls oferien les claus en una de les portes de la ciutat, s’organitzava una cavalcada pel carrer principal sota baldaquí o sota pal·li, mostrant potser un botí de guerra i llançant diners als habitants del lloc. I encara més durant les cerimònies de coronació. Les formes s’actualitzen al llarg dels segles, però el poder sempre s’exhibeix reclamant l’acatament general, la genuflexió. Amb l’ajuda d’algun Marlaska. L’autoritat vigent es referma en funció, precisament, de la seva exhibició pública, corroborant o subratllant les actuacions o decisions de la complicada política. Més enllà de les paraules hi ha sempre el més important, l’emoció, el que s’adreça a l’entranya, de la mateixa manera que ho fa la publicitat. La monarquia és essencialment un discurs plàstic, pictòric i teatral, que apel·la a la part no racional, a l’àmbit afectiu i, per tant, psicològicament subterrani. És el que prefereix el discurs sobre el poder i des del poder.

L'estudi de la història del teatre i el de la política tenen capítols en comú. Hi aprenem com és la naturalesa mateixa de la societat que les ha produït. El gran antropòleg Clifford Geertz ja va assenyalar la importància que, per exemple, tenia la cosa teatral en l’arcaica societat de Bali en el seu estudi impressionant Negara (Paidós, 2000). Els símbols, mites, rituals i cerimònies teatrals van constituir allà l’essència mateixa de l’Estat, el fonament de l’ordre i de l’equilibri establert. El govern és tan sols un simple espectacle organitzat, un teatre que narra les obsessions dominants de la cultura. Per molts segles que passin, per moltes pandèmies que haguem de suportar mai no podrem oblidar la ridícula figura de Felip VI davant del retrat de Carles III disposat a la batalla, ni el casament de la filla d’Aznar a El Escorial. Ni tampoc els vídeos d’Ada Colau. El poder és espectacle i cada vegada sabem destriar millor quins espectacles preferim. És el que té el confinament, que ens deixa temps lliure per pensar.