Des de Madrid m’arriba una notícia dolorosa, un autèntic drama humà que ha sortit poquet als mitjans. Es veu que els nostàlgics, és a dir, els franquistes, és a dir, els fatxes, és a dir, la subraça dels nazis —si no voleu pols no aneu a l’era—, no han pogut realitzar misses amb panegíric, concentracions d’exaltació i glorificació d’aquell humil cristià conegut com a Francisco Franco Bahamonde. I és que aquest món és molt ingrat. Les misses negres les volien fer en ocasió, naturalment del 20 de novembre, una data assenyalada, històricament tan falsa com la majoria de supersticions que envolten el dictador i la dictadura, aquells quaranta anys de sang, merda i fake news que van fer de l’Estat espanyol el que és avui, l’únic territori de la Unió Europea que no ha estat desnazificat, l’únic que persegueix i empresona els seus ciutadans per raons polítiques, per exercir la llibertat d’expressió, els drets de reunió, de manifestació, el dret a la llibertat. Uns ciutadans apallissats i obligats a pagar amb els seus impostos la bala de foam que me’ls foama vius de la mateixa manera que, a la Xina de Mao, la família dels afusellats havia de pagar-li a l’Estat la bala que havien gastat en l’execució. Els perseguits, a Espanya, també estan obligats, mitjançant els impostos, a finançar la Fundació Francisco Franco. Una fundació que es queixa perquè els costa fer misses franquistes. Déu nos en reguard, quina injustícia.

Franco va morir el 19 de novembre i no pas el dia després, el dia que diuen perquè tot els quadri, per agermanar-lo amb aquell nen de papà, aquell delinqüent anomenat José Antonio Primo de Rivera, afusellat un 20 de novembre de 1936, durant la Guerra Civil. Un noi guapo i de bona família, molt ben educat que li va clavar unes quantes hòsties al polític Luis Rodríguez de Viguri, quan era vell i duia ulleres. També va trencar-li la cara al general Hurguete, endut per un dels seus habituals atacs de còlera. A Queipo de Llano, mentre estava assegut i indefens, li va fotre un cop tan contundent que el va deixar marcat de per vida. També va apallissar dos diputats amb els que discrepava. Estava podrit per la violència i li agradava acabar les controvèrsies a cops de puny, ja fos al col·legi d’advocats, als cafès de moda o al parlament. La violència, com explosió d’un ideal de virilitat que anhelava, fou també una de les seves idees polítiques recurrents: “Al rencor —la rancúnia social dels pobres— se opone el terror, y nada mas que esto”. Com José Antonio, Franco també va ser d’aquesta mena de benefactors de la humanitat que l’han volguda protegir. Però a una escala criminal molt més productiva, molt més terrorífica. Allò del franquisme va ser terror i no el del comte Dràcula.

I ja veieu on hem arribat, ara, després de tants i de tants anys de passejar Franco com si fos una hòstia, sota pal·li, els nazis no troben gaires capellans que vulguin dir-li ni una trista missa. Tenint en compte que la seva vida va ser un exemple tan nítid de valors cristians, de moral cristiana, de pietat i de concòrdia, de perdó, la veritat és que és inexplicable. Però si Franco va ser el que va ser gràcies a Déu, gràcies a la gràcia divina, a la voluntat de Déu. No s’entén que ara no deixin tocar l’himne d’Espanya, es facin salutacions romanes dins dels temples, i fer homilies panegiríques en les quals l’Església Catòlica proclami, agraïda, que li deu tot a Franco i als quaranta anys de nacionalcatolicisme. Com són, quina gent.