La política, com la fornicació, com més llorda més saborosa és. I quant més engrut secreta aleshores menys secreta, perquè alimenta i, tot menjant, tot ho xerrem a tothom, creixent drets, amunt, amunt, ben amunt, en direcció contrària a l’adob. No hi ha pas dubte, quanta més porqueria millor, sobretot per a l’opinió pública, per a la premsa canallesca i mercenària que, a la bona societat, una escandalera li agrada més que fer de cos, que quanta més quisca per a quisqui més bé va i més general acontentament. Demà, que diria en García Lorca, a les cinc de la tarda, a les cinc en punt de la tarda, a les cinc clavades a tots els rellotges, a la mitja plaça de braus que dibuixa l’hemicicle del Congrés dels Diputats a la Carrera de San Jerónimo, Espanya, entre sang i arena, entre sol i ombra, vet aquí que deixaran anar la bèstia més llòbrega de totes, el Miura més negre i violent, l’Ós Borni de totes les barres de bar amb entrepà de calamars. Vet aquí, ja és aquí, l’adveniment de la Capra Legionaria de totes les més marcials desfilades, el més temible terrabastall amb potes rosses i olé, senyores i senyors, amb tots vostès, el fatxa més pur d’oliva, Santiago Abascal i clou Espanya. Se sent a continuació un eixut toc de cornetí, damunt la remor d’un cor de milers de castanyoles que bateguen ben endins, com un pecat molt gros. Ai, ai, ai, quin cant més fondo, ai, ai, ai, quina pena més grossa.

No costa gaire d’entendre que, per això, i només per això, el ministre socialista de la cosa aquesta de la cultura a l’espanyola, un cert José Manuel Rodríguez Uribes, va badar la boca exactament ahir. Disfressat d’espontani, va fer veure a l’opinió pública que està ben amoïnat per la violència de la festa dels toros i, d’aquesta manera animalista, va esverar el personal de la ultradreta, caldejant una mica l’ambient, com en una apassionant final de futbol. Aquests éssers humans sempre contesten i sempre vol dir sempre. Són fatxes però patriotes. Si els toques els toros, el rei, la Guàrdia Civil o la immigració, com a bons espanyols, els homes verds de Vox, els blaus del Partit Popular, els taronges de Ciutadans i els d’altres colors, es deixen provocar esportivament i responen fets una fúria, proferint tota mena de grossos penjaments. Assegurant la continuïtat de l’espectacle. Ataquen, per exemple, Arnaldo Otegi, que per això hi és, acusant-lo de violent autèntic, perquè tot el que no és Espanya és ETA i viceversa. I qui diu l’independentisme basc diu, encara amb més raó, l’independentisme català, que és la cosa més violenta del món no pas perquè sigui veritat sinó perquè ho juren i ho repeteixen i ho santifiquen tots els mitjans espanyolistes, de Federico Jiménez Losantos a Antonio García Ferreras. No serveixen de res les evidències.

Santiago Abascal i Pedro Farsánchez no són el mateix però sí que volen el mateix: eliminar l’independentisme polític

L’evidència és que Santiago Abascal i Pedro Farsánchez no són el mateix però sí que volen el mateix: eliminar l’independentisme polític. Com sigui. I s’ajuden entre ells dos perquè es necessiten per créixer, per engrescar el públic espanyol, per mantenir viva la sagrada unitat d’Espanya. Farsánchez repeteix de totes les maneres que pot allò tan conegut: si tu no el votes, tornarà Franco i els franquistes. El PSOE alimenta la ultradreta espanyolista, la ideologia que comparteixen amb Vox, PP i Ciutadans, de la mateixa manera que François Mitterrand nodrí el Front Nacional de Jean-Marie le Pen, de la mateixa manera que va estimular la implantació de l’islamisme a França, de la mateixa manera que va provocar tots els incendis que després ell mateix s’encarregava d’apagar. Treuen l’Abascal a fer por, només per acollonir. I perquè, un cop vist el dimoni amb banyes dels Pastorets, els independentistes catalans, sempre tan assenyats, sempre tan dignes, sempre tan disposats a no fer mai el ridícul, pensin que la repressió política contra l’independentisme i l’espanyolització creixent de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans és el millor que ens podia passar. Que ens agrada més el policia bo que el policia dolent. I que hem d’ajudar Pedro Farsánchez a perpetuar-se en el poder perquè si no, tornaran els fatxes i també serà culpa, ai la culpa, dels maleïts i insolidaris catalans. Com si no els tinguéssim a coll i bé des de 1939.