Ahir van enderrocar el president Quim Torra, entre l’entusiasme i les ovacions de l’espanyolisme més integrista i cec, que cridava tan fort o més que els seus adversaris, els de l’independentisme més altisonant i igualment somnàmbul. Ja se sap, els extrems acaben trobant-se un dia per la porta del darrere, acaben tocant-se, grapejant-se, perquè són els mateixos però de signe contrari: els mascles alfa d’un i altre bàndol comparteixen el mateix codi cruel i es caracteritzen pel menyspreu pels pobres possibilistes, pels febles pocatraça, per totes les víctimes que no ho són per arma de foc. Segons com el traïdor i l’heroi s’assemblen. No, ahir Quim Torra, com Rafael Casanova, no va morir heroicament en el combat. Ahir se’n va anar molt honorablement a casa seva perquè no hi havia cap combat per guanyar, després d’haver viscut des de dins el noble art de la política, després d’haver constatat com funcionen els partits polítics per dins, després d’haver capitanejat l’única lluita real que tenim, ara, la del virus coronat. La de la independència és plena de desercions i d’excuses de mal pagador, especialment entre la classe política. Ahir, el que sí que hi havia, en canvi, eren tot de persones il·lustres que sabien el que s’havia de fer. Almenys això deien amb llenguatge solemne, persones que generosament regalaven idees a través de les xarxes socials. Personalment vaig agrair que, un creador tan absort pel seu ofici com Josep Maria Mainat, el component de la Trinca, tingués una mica de temps per recomanar al president Torra que, si volia continuar pel camí de la desobediència, que es quedés al Palau de la Generalitat, que s’hi encastellés i oferís valenta resistència a l’autoritat espanyola. De ben segur que Gestmusic, que és una sòlida empresa, l’hauria protegit perquè una parella de la Guàrdia Civil no se l’hagués endut arrossegant els peus del president. Quin sentit de l’espectacle tan nítid que tenen alguns.

Ahir Quim Torra, de manera directa, no va dir res de Tamara Carrasco, ni d’Adri Carrasco ni de Jordi Pessarrodona. Però se li va entendre tot, perquè una imatge val més que mil sobretaules d’independentistes. Se li va entendre que si les Tamares i els Adris no es rebel·len, que si el poble no s’organitza per fer front l’espanyol, aquí no hi ha res a pelar. Només el poble salva el poble. Que amb una classe política autonòmica espantadissa, només pendent de la torre del cap de setmana, amb uns funcionaris autonòmics que viuen dels pressupostos generals de l’estat espanyol, no es fa la independència. Que perquè l’independentisme polític governi així, com a servils virreis de Felip VI, potser millor una altra aplicació del 155 i que posin Pérez de los Cobos de president de la Generalitat. Tot seria molt més clar i entenedor.

 La majoria social, la majoria intel·lectual, la majoria política de Catalunya és independentista i ara no podem afluixar

Perquè jo no entenc tampoc, com em deia ahir una persona partidària de la independència, que el president Carles Puigdemont es dediqui a fer tiktoks amb tot el que ens està passant. Trobo que mentre ens representi, mentre sigui el president legítim, el nostre capità, hauria d’anar per un altre camí. Espanya cau a trossos, gràcies sobretot a l’erosió independentista, però paradoxalment, avui l’independentisme polític està totalment decapitat, sense lideratges clars ni constants. Que mantinguin una comunicació constant amb el poble i n’alimentin la moral. Aquí les úniques victòries del separatisme català són les judicials, per obra i gràcia de Gonzalo Boye, el formidable martell que esberla la impostura de l’alta magistratura espanyola. I, mentrestant, els tres partits polítics independentistes amb representació parlamentària, es dediquen a barallar-se entre ells com a tinyosos, de manera indefinida. El poble n’està avorrit, està molt cansat de tots aquests privilegiats, d’aquests polítics vividors que no són capaços ni de fer-se publicar una resolució que han aprovat al Parlament de Catalunya. Que només duen la cua entre cames. Tot fot molta mandra, tothom n’està fart de veritat, hi ha molta desesperació i un cansament mitològic entre la gent independentista. Hi ha milers de motius per engegar-ho tot a rodar. Però és que ens ho juguem tot. Si la nostra generació es resigna, si es rendeix, Catalunya està acabada pels segles dels segles. La majoria social, la majoria intel·lectual, la majoria política de Catalunya és independentista i ara no podem afluixar, hem de continuar perquè el poble català no té alternativa. Com més ens agenollem més mal ens faran.