Albert Botran, diputat de la CUP a Madrid, ha escrit un article polèmic dient no com és, no, l’independentisme polític, sinó com hauria de ser, segons ell, i ha citat Julià de Jòdar. Tots dos han trobat temps per teoritzar, una mica, sobre com hauria de ser l’independentisme, per anar bé, per ser encara més majoritari al país. Els arguments que gasten, amb un disseny exquisit, són de despatx universitari, i m’han recordat quan la monja Forcades volia encapçalar una candidatura que aglutinés Esquerra Republicana, els Comuns i Comunes i la CUP. La il·luminada monja no s’estava de dir als mitjans, fa pocs anys, que “la història de Jesús és molt propera a la de l’esquerra radical”. Hi ha esquerrans i esquerranes —amb molt bon cor i moltes altres irreprotxables vísceres— que es consideren millors persones que les altres, persones semidivines, nítids reflexos de Déu o de Karl Marx, militants abnegats del partit del Bé Còsmic, èpicament enfrontats amb el pèrfid partit del Mal Absolut. Si els bons ens governen algun dia, que fins ara mai no han governat, ens trobarem que cap dels nostres conciutadans passarà mai gana, ni mai haurà de dormir al ras. Tothom tindrà resoltes les qüestions bàsiques perquè volem ser Europa i, específicament, una bona democràcia escandinava. Això com a mínim.

Aquests polítics d’esquerra, com que es miren al mirall i es veuen òptimes persones, il·lustrades i idealistes, amb sentiments admirables, volen que la Catalunya independent sigui una societat modèlica. De referència. Perquè si no és una societat modèlica i de referència, la independència, què vols que et digui, no fa per a nosaltres. No pas perquè els catalans siguem res de l’altre món, no, no, que això seria pecat de supremacisme, sinó perquè en una Catalunya independent governarien sempre els bons, els del partit de Jesús i Marx, els de les polítiques transformadores, els de la consciència social. No hi hauria corrupció política perquè només ens deixaríem governar per homes i dones nous i noves, per persones que hagin estat educades amb sòlids valors ètics i morals. Amb certificat. En direm democràtics, però ja ens entenem. Nosaltres no ens hi posem per poc. I en això no som pas supremacistes perquè tothom veu que els països d’esquerra són molt millors que els altres.

Els arguments, poc o molt, són aquests. I naturalment, si mai s’aconseguís, per a Catalunya, aquest somni de fanfarrons, d’arrogants, arribaria un dia que no caldria votar més, perquè el Bé i el Mal estan sempre clarament identificats, confrontats, evidenciats. ¿Qui voldria, en una societat lliure, votar per un programa nociu per al conjunt de la societat, contrari a la redistribució de la riquesa, favorable als poderosos i al manteniment de privilegis? Qui voldria defensar les polítiques del Mal? I com és possible que diguem que creiem en la democràcia si només ens sembla possible, racional, legítim que governin sempre els uns i mai els altres? Quin valor, quin poder, té el nostre vot si, segons alguns dirigents polítics, si segons alguns intel·lectuals, el nostre vot ha de ser obligatòriament sempre el mateix,  per als professionals de la bondat i de l’amor? Avui, mentre ens parlen d’empoderament els ciutadans tenim cada cop menys poder. Menys diners, menys drets reals. I si a sobre renunciem a fer amb el nostre vot el que ens roti, sempre lliurement, ens estem equivocant. Sense xantatges morals.