Que aquest nou govern no podia ser el de l’independentisme instantani, el de la revolta immediata, ja va quedar clar a les passades eleccions, quan l’actual Esquerra Republicana va collir en la boira seixanta mil vots més, seixanta mil més que Junts per la Boira i, a sobre, aquesta nova CUP obtingué els vots imprescindibles per assegurar la majoria aritmètica de l’independentisme al Parlament català. Havien de ser tres partits i havien d’entendre-s’hi per obligació. En lloc de votar un únic partit independentista per imposar la fusió entre tots tres, els catalans sobirans, que són pagesos escaldats, decidiren posar els ous en cistells diferents, dividir el vot, no fos cas, i així alimentar tres direccions polítiques independentistes diferents, tres directives que viuen, que cobren, en definitiva, a final de mes, per no entendre’s amb les altres dues. Encara sort que el PDeCat va quedar-se fora, que podien haver estat quatre partits en controvèrsia. Així ho hem volgut els electors i aquí ho tenim ara, servit ben fresquet. Ja deia Truman Capote, citant Teresa d’Àvila, que eren pitjor les pregàries ateses que no pas les desateses.
De manera que allò que ha desunit l’home a la terra no ho ajunta ni Déu al cel. I que, amb aquest panorama al Parlament, només podien sortir dues menes de governs. O bé un govern independentista condicionat per l’espanyolisme, un tercer tripartit anomenat falsament d’esquerra, o falsament progressista, un govern d’ERC amb les Comunes, la CUP i el PSOE, un govern amb uns dins del govern i d’altres ajudant des de fora, o bé aquest acord al que han arribat, contra pronòstic Pere Aragonès i Jordi Sànchez. No hi havia més cera per cremar. O bé un govern condicionat per l’espanyolisme, per Pedro Farsánchez, un govern dit progressista que, al final, només ens hauria rebaixat cinc o deu cèntims al rebut de l’aigua i n’haurien dit polítiques socials. O això que acaben de pactar un pres de la repressió i el vicepresident mut del govern de Quim Torra. També hi havia, certament, la possibilitat de repetir les eleccions, que la majoria dels independentistes ens haguéssim quedat a casa, farts de tot, i que aleshores, directament, Salvador Illa i Jéssica Albiach haguessin convertit el Palau de la Generalitat en la residència de la família Adams.
O un govern condicionat per l’espanyolisme o un de condicionat per l’independentisme. Potser millor aquest que va néixer el passat cap de setmana, en dues masies que van aixoplugar els dos polítics, diuen, en contacte amb la mare natura, amb la gleva, en comunió espiritual amb els remences i altres esforçats avantpassats que ens han llegat aquest idioma fascinant i també aquests dies grassos del bon temps que ja tenim a sobre, dies per continuar discutint sobre la independència. Potser millor que s’hagin presentat com es van presentar ahir, sense la solemnitat del Tinell ni el luxe tronat del Majestic, Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Potser millor que sí, que demanessin perdó, com van fer, per perdre tant el temps i fer tanta comedieta. Es van deixar d’esmentar la vergonya aliena que ens fan passar a tots plegats. Però sí, la modèstia i el capteniment, la contenció va ser bona consellera. Pere Aragonès va dir no sé què d’un govern republicà però sense gaire convicció, gairebé no es va ni notar, i no m’estranya perquè la bandera monàrquica espanyola continua tremolant al capdamunt del palau de govern. I Jordi Sànchez, semblava preocupat i cansat, preocupat perquè sap que l’independentisme popular pot mobilitzar-se i arrossegar aquest govern cap al trencament. No, no, i ara, aquest nou govern no farà la feina per la independència, si la volem l’haurem d’aconseguir, la societat civil, sense aquests senyors. Però si més no, pel que vam veure ahir, almenys no hi treballaran en contra. O m’ho sembla.