Hi ha un llibre clandestí de Josep Benet, publicat a París el 1973, que té un títol aclaridor. Es diu L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya i deixa clares dues coses des de bon començament. Que la persecució de la llengua i de la cultura catalanes fou un genocidi cultural i que en som inesperats supervivents, supervivents de miracle. Tan supervivents com els que van patir altres genocidis, a causa d’altres indústries de l’odi, d’altres projectes polítics que pretenien eliminar una part de la població del planeta. Que no ens eliminessin físicament com al poble jueu o a l’armeni no vol dir, de cap de les maneres, que no ens volguessin eliminar, que no ens vulguin eliminar, de la capa de la terra com a poble. Per això vam patir i continuem patint un genocidi. Com va ser genocidi l’expulsió dels jueus de les corones de Castella i d’Aragó el 1492. No els van matar a tots, és cert, només a una minoria, és cert. Però els van expulsar perquè el que volien era el mateix, eliminar-nos del mapa, del seu mapa. Esborrar-los de la realitat. Volien una Espanya pura, sense jueus, i ara volen una Espanya pura, sense catalanoparlants. Els catalans, valencians i balears espanyolistes van a banda, aquests no han de patir per res, no molesten perquè són els pioners, els colons. Els genocides espanyols són tan bones persones que estan disposats a perdonar-nos la vida als altres, a condició de perdre, això sí, la nostra identitat, a condició de deixar-nos diluir, de desintegrar-nos, en aquest aiguamoll obligatori de la hispanitat. Això és un genocidi i ha de ser anomenat genocidi. És el mateix que va fer el Regne de Castella a Amèrica. No van matar tots els indígenes però van destruir per sempre les identitats que tenien. De vegades el genocidi es mou amb cops secs i dinàmics, d’altres vegades amb exasperant lentitud. Però aquest és el projecte principal del nacionalisme espanyol d’avui, acabar amb la llengua i la cultura catalanes. Les llengües i cultures basca, asturiana i gallega els genocides les consideren ja prou marginalitzades i properes a l’extinció. A l’Estat espanyol puc canviar-me de sexe, però no puc canviar-me de passaport. Puc adoptar una identitat femenina però no pas una identitat catalana. I d’això en diuen una democràcia consolidada, els genocides. 

 El que sí que és un delicte d’odi és que m’imposin una identitat que no reconec

No ens sentim pas catalans, ens sabem catalans. No és un sentiment perquè és una convicció i estem disposats a raonar-la. Això no neix de les vísceres, sinó del cervell. I estem disposats a raonar que no volem cap altra identitat. Si m’imposen ser dona no ho rebutjaré perquè jo odiï les dones. És que senzillament no soc dona i, a sobre, no em dona la gana de ser dona. El que sí que és un delicte d’odi és que m’imposin una identitat que no reconec. Odiosa és la imposició espanyolista. Inadmissible. Però no perquè és espanyola, sinó perquè és imposada. I els catalans, com tots els altres éssers humans, com tots els animals, odiem profundament les imposicions i els dogals que ens ofeguen la llibertat. Tant si es vol com si no es vol, diu La Santa Espina, som gent catalana. És una sardana de 1907, amb lletra d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera. Dic la data perquè l’any 1907 Francisco Franco només tenia quinze anys. La cosa és molt anterior i avui continua desbocada després del franquisme oficial.

L’any 1994 Josep Benet va decidir reeditar el llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya a l’editorial de Montserrat millorant-lo i enriquint-lo. Perquè, dit amb les seves paraules “s’alcen veus que no sols minimitzen l’abast de la persecució que patí la llengua catalana sota el franquisme, ans fins i tot arriben a silenciar-la i, àdhuc, a negar-la de pla”. Han passat vint-i-sis anys i continuem igual o pitjor, continua aquella sentència de José Ortega y Gasset com una maledicció sobre nosaltres. És una sentència que he recuperat del llibre de Benet, del qual seguirem parlant-ne obligatòriament. La sentència diu: “Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Això d’Espanya és certament una qüestió d’òrgans. Una unitat per òrgans.