La guerra a Ucraïna sembla que ja va camí del final. La tan anunciada contraofensiva està resultant una catàstrofe per a Kíiv, i tal com indicaven els xinesos a principis d'any, la guerra es va acabant amb l'estiu. No és que s'acabi del tot, compte, perquè, segons els experts i analistes més objectius, aquest conflicte perdurarà, en un estat que es diu "baixa intensitat", mentre continuem enviant la ferralla que ens va sobrant. Això de la ferralla no ho dic de broma, ni tan sols amb doble sentit. Ho dic atenint-me als fets del que s'ha anat enviant a Ucraïna: els tancs que, avariats, feia anys que agafaven pols als hangars o que fins i tot havien passat ja a altres mans. Diríem que la batalla a Ucraïna ha servit a alguns països per fer un "Marie Kondo". La del principi, esclar, no la que va tenir fills i es va adonar que era impossible tenir la casa endreçada.

Si no sabeu a què em refereixo, Marie Kondo és l'experta japonesa en l'ordre i en l'organització de la llar. Una crac de dir-nos com doblegar samarretes, organitzar armaris i, sobretot, llençar coses a les escombraries. La seva màxima és que per rebre l'alegria de viure cal tirar trastos. I personalment, no puc estar-hi més d'acord. Però d'això escriurem un altre dia.

Com deia, molts estats aliats han fet el seu Marie Kondo armamentístic, per procedir després a comprometre's en una cimera de l'OTAN a Madrid a augmentar la despesa militar en els propers anys. Espanya, sense anar més lluny, haurà de duplicar la despesa militar per assolir l'acord del 2% del PIB. Així doncs, hem "deixat sortir per permetre entrar" els milions a cabassos a la indústria armamentística. Des que va començar la guerra a Ucraïna, aquestes empreses han aconseguit un dels millors resultats a la borsa. La primera contractista més important és nord-americana, una britànica va en segon lloc. A França també se n'enduen un bon pessic. Vaja, que no seria estrany pensar que aquí alguns estan intentant que la guerra no acabi gaire ràpid. 

Esclar que, mai no plou a gust de tothom. Si no, que ho preguntin a Espanya, quan l'OTAN va deixar fora les nostres empreses armamentístiques en la reunió on abordarien quines empreses continuarien venent, dels 31 països de l'Aliança, per subministrar armes a la guerra d'Ucraïna. Es veu que duplicar el percentatge del nostre PIB i fer-los les mil reverències a Madrid ha servit de poca cosa. I per això Margarita Robles es va enfadar notablement i va plantar els seus col·legues dient que no aniria a la reunió de mercaders al temple. Espanya no va ser l'única que es va quedar sense tros del pastís. Hi va haver 17 estats membres més que es van quedar plantats.

Invertim el doble en armament, cap de les nostres empreses no vendrà aquestes armes, ens rebenten el camp amb el producte d'Ucraïna sense aranzels, de passada, patim de valent amb el Marroc a canvi de posar empreses en territori ocupat al Sàhara... i ens fotem, perquè vam trencar amb Algèria i ens quedem sense el gas al millor preu. Som unes fures, sí

De tota manera, el negoci ara és a una altra banda. O més ben dit, també és a una altra banda: la reconstrucció d'Ucraïna. Això seria la fórmula del Juan Palomo, o dit en termes d'aquesta guerra: "Jo et dono munició per a la destrossa, jo t'arreglo la destrossa". Això sí, sumat al "i ho pagues tu", que poca broma.

A principis d'estiu es va organitzar la Cimera Internacional per a la reconstrucció d'Ucraïna. Així, en plena contraofensiva de Zelenski. No em podeu dir que això no desanimaria el més valerós i deixaria bastant clar que al conflicte li queden dos dies... Ja comencen a gestionar "ordenadament" als que s'ompliran les butxaques. I es fa a Londres, compte. Amb l'ajuda especial de BlackRock i JP Morgan, que està fent una feina per al govern de Zelenski en concepte de "donació". Diuen que estan ajudant el govern d'Ucraïna a establir un banc de reconstrucció per dirigir el capital públic a la inversió privada que es destinarà a la reconstrucció. Que bonic que és trobar tanta solidaritat en moments de mort i destrucció.

El gest de BlackRock i JP Morgan segur que no és per saber on fer negoci, on invertir i disposar d'informació privilegiada. El Banc Mundial va dir al març que Ucraïna necessitarà 411.000 milions de dòlars per a la reconstrucció (i encara no s'havia rebentat la presa de Kherson). Segons publicava llavors el Financial Times, Ucraïna no era mereixedora de gaire confiança i, esclar, calia que algú revisés el panorama. La reconstrucció d'Ucraïna es durà a terme com un fons d'inversió. I per reconstruir, cal fer un Marie Kondo. O sigui, eliminar el que ja està construït.

I mentrestant, Zelenski es mostra indignat per la corrupció que assola el seu país. Es dedica a fer purgues entre escarafalls. A veure si així aconsegueix guanyar-se la confiança de la UE i de l'OTAN, que, de moment, acaben de dir-li que no el conviden a entrar ara. Que potser demà. Però que, uf!, té molta feina per fer. I l'hi diuen mentre no paren d'enviar-li armes que destrossen el seu país i maten la seva gent. I mentre inflen de calés les armamentístiques. I mentre munten congressos per forrar-se en la reconstrucció.

I, mentrestant, Rússia, igualment encantada. Perquè tot això li ve de meravella per impulsar els BRICS, per denunciar la podridura occidental (com si ells no en tinguessin) i per reestructurar el repartiment de les seves riqueses i les dels seus socis (que, compte, van molt més ben servits que els occidentals pel que fa a matèria primera i noves tecnologies). En la contesa a Ucraïna, té armes, homes i temps a favor seu. A més del coneixement del territori, que fins fa no gaire era seu. Rússia té molta més preparació que els aliats d'Ucraïna en aquesta batalla, que de moment només han demostrat tenir beneficis econòmics.

A mesura que la guerra a Ucraïna entra en un temps lent, la guerra pot desencadenar-se a l'Àfrica. De moment, el Níger ha donat un cop a la taula. I ha plantat cara a França i als seus aliats. Ho ha fet en forma de cop d'estat. La manera en què el missatge contra la corrupció sistèmica, la pobresa màxima i l'abús colonialista ha trobat el camí, amb el suport, precisament, dels BRICS. Perquè pot ser el detonador perquè els països del Sud juguin al tauler. La nova era en gestió de recursos, la proliferació de la informació a través de les noves tecnologies, entre altres factors, han despertat Àfrica. I sigui dit de passada, també, l'auge del terrorisme —especialment al Sahel—, alimentat en bona mesura pels "amics occidentals".

Havia d'arribar el dia en què la gent, cansada de no tenir res a perdre, intentés capgirar l'assumpte. O això vull pensar. D'una banda, els que prenen el poder (sense vessar sang) i donen un cop a la taula desafiant França i titllant de grassa Victoria Nuland, dient-li als EUA que en lloc de fer xantatge amb l'ajuda humanitària la destinin a un programa d'aprimament per a qui va anar fa uns dies a "negociar" amb ells. La mateixa del "que es foti Europa" quan la van enxampar punyint el vesper d'Ucraïna el 2014. I per l'altra, els que es passen la vida fent el Marie Kondo i provocant el Juan Palomo.

Que diguin grassa a Nuland és la resposta més suau que se'ls podia donar. Recuperant les boniques paraules de Nuland, dedicades a nosaltres fa gairebé una dècada, a la vista està que ens han fotut: invertim el doble en armament, no criden a cap de les nostres empreses per vendre aquestes armes, ens rebenten el camp permetent que el producte d'Ucraïna entri sense aranzels, de passada, patim de valent amb el Marroc a canvi que ens deixin posar empreses en territori ocupat al Sàhara per a no sé quines històries de l'hidrogen verd... i ens fotem, perquè vam trencar amb Algèria i ens quedem sense el millor gas al millor preu. Un gas que ara comprem moltíssim més car i d'infinita pitjor qualitat als nord-americans. Som unes fures, sí.

Per cert, Marie Kondo es va adonar que el seu pla podia no funcionar quan apareixien els nens en escena. A veure si és veritat i li fan cas.