Comencem bé l’any. Vinga, si us plau, critica’m tant com puguis, així, com amb veu baixa, i amb aquell rebuig que m’encanta. Fes allò de remugar i dir que soc una feminazi, si us plau, que ho trobo molt a faltar, que des de l’any passat que no m’ho sento dir.

L’altre dia, un cuiner amb dues estrelles Michelin (sense dona i sense fills) em va dir, off the record, que no hi havia masclisme, almenys, a la cuina. Li vaig dir que em semblava una afirmació tan estúpida com negar que hi havia fam al món. La vida vista des de la talaia del seu restaurant gastronòmic deu estar distorsionada. I malgrat que entenc que cadascú miri el món amb les seves ulleres, hi ha coses que si no les veiem, és que les hem d’instruir millor. Contra el cunyadisme, pedagogia. Perquè si ens dediquéssim a l’ull per ull, el món estaria cec, perquè l’odi no té límits i acaba destruint la persona que ets. Ho va dir Gandhi, i jo ho reafirmo.

M’ha vingut un flaix del passat i l’escric per no oblidar-lo: "Em fas un caputxino?". Em va dir quan vaig arribar de l’hospital amb la cesària acabada de fer. "No puc ficar-me al llit amb tu mentre estiguis tan grossa: em fas fàstic".

El cas de Juana Rivas és paradigmàtic. La Juana va conèixer el pare dels seus fills, un italià romàntic maltractador i manipulador de manual. El va perdonar, com hem fet moltes després de certs episodis de violència, i va tenir el seu segon fill a Itàlia. Per culpa de la seva naturalesa de mare disposada a protegir els seus fills per damunt de totes les coses, va ser condemnada a cinc anys de presó i inhabilitada per a la pàtria potestat imposada per un jutge. Juana Rivas som totes i ens hauria passat el mateix mentre la justícia no faci justícia.

No m’importa fregar, em relaxa. No m’importa no arribar a l’orgasme, jo ja estic bé veient-te gaudir a tu. No, acaba’t tu l’últim tros, avui no tinc gana. Ja vaig a comprar jo, que em ve de pas. No cal que vagi a ioga, ja vaig jo a buscar els nens perquè puguis anar amb bici. No cal que em compri res d’arreglar, total, per no sortir de casa. No, no em fa tant de mal l’esquena, ves tu al fisio, que vas molt estressat. Tu acaba la feina, que jo ja preparo el sopar.

Vinga, fes-me sentir malament perquè no soc 100% feminista les 24 hores del dia, i digues allò que totes ens n'omplim la boca i després som les pitjors

El sacrifici femení és la millor manera que continuïn les desigualtats que tant de benefici donen al patriarcat. La ràbia femenina, també coneguda com a female rage, no és casual, sinó que s’arrela a les injustícies que les dones viuen cada dia i, com tantes reaccions, és fruit d’una resposta emocional legítima. És el que s’anomena un guilty pleasure, com tocar-te aquell granet que saps que se t’acabarà infectant.

Tu ets venjativa i ell és just. Ell és persuasiu, tu ets només una intensa. Ell treballador, tu massa ambiciosa. Ell simpàtic, tu una xerraire. Ell segur de si mateix, mentre que tu ets una creguda. Ell divertit, tu eixelebrada. Ell un seductor, tu una puta. Ell inverteix, tu malgastes. Les dones són sentimentals i els homes tenen raó. El que està clar és que ells saben més compartimentar i es poden concentrar en la feina o en el futbol, i nosaltres anem passejant la culpa de no estar amb els nostres fills arreu.

M’ha sorprès veure l’entrevista a Kate Winslet, on encara plora pel body shaming al qual la van sotmetre quan fa 25 anys promocionava la pel·lícula Titanic. A aquesta mare de família i triomfadora, amb Oscars i Baftes als prestatges, encara li pica aquella ferida. La vulnerabilitat i la frustració són com una cicatriu mal cosida.

I també llegeixo una entrevista a Paula Bonet. “No em van preguntar si volia ser mare, sinó quants fills volia tenir”, diu la pintora. És un mal amb què ens castiguen pel fet de ser dones i el fet d’haver-nos de justificar per tenir cony en comptes d’un penis. Com la verge Maria, que va ser repudiada per estar embarassada abans del matrimoni. O com Elphaba, la bruixa protagonista de Wicked, que fa un crit a les marginades i acaba convertida en la dolenta als ulls d’un espectador adoctrinat en el servilisme masclista.

Ara t’explicaré una d’aquelles anècdotes que tant t’agraden perquè em puguis continuar assenyalant i dir-me que jo també l’he cagada molt. Com quan vaig tenir aquell flirteig amb l’home casat i no vaig fer el "pantallazo y para su novia", que clama la sororitat i la cançó de Shakira. O quan vaig criticar la segona xicota vint anys més jove que el meu ex. O quan vaig veure aquella pel·li porno lèsbica. O... vinga, fes-me sentir malament perquè no soc 100% feminista les 24 hores del dia. I digues allò que totes ens n'omplim la boca i després som les pitjors. Vinga, digue’m que el feminisme no fa falta, que està passat de moda. Digue’m, i et recordaré que el líder talibà ha prohibit les finestres que donin a les zones tradicionalment utilitzades per les dones a l'Afganistan. I que quan em telefonis et recordaré que et parla una feminazi que espera que t'espavilis i t'adonis que encara fa molta falta el feminisme, i que necessitem que tu també formis part del canvi. Perquè aquest any no vull explicar el perquè #yaúnasímequedé, sinó "per això i per molt més me’n vaig anar" del costat d’un paio com tu.