Si un llibre no et fascina després de llegir-ne quinze pàgines, cal que el continuïs llegint? Si coneixes algú i després de tenir-hi tres cites encara no et fa el pes, cal que te n’hi vagis al llit o que hi concertis una altra trobada? Si treballes en una empresa que no et valora ni et paga el que vals, cal continuar salvant-los el cul mentre ells no foten ni brot? A simple vista us poden semblar tres preguntes molt absurdes i que no tenen cap mena de relació entre si, però, si hi pareu una mica d’atenció, us adonareu que en realitat totes tenen una mateixa resposta i un mateix rerefons. Si una cosa no t’agrada, el millor que pots fer és dir que s’ha acabat el bròquil (és a dir: deixar anar un no com una casa de pagès) i girar full. En el cas del llibre, tancar-lo i agafar-ne un altre que encaixi més amb la teva manera de ser o de pensar; en el cas de la feina, fotre un cop de porta després de dir-los el nom del porc i anar-te’n mirant fixament l’horitzó (si no n’hi ha, te l’imagines) amb un lleuger somriure a la cara. Pel que fa a les cites, no contestar-li cap més whatsapp i inscriure’t a Tindercat.
Hem d’aprendre a dir 'no' en qualsevol context. Deixeu anar tot allò que no us satisfaci, que us avorreixi o que us porti més maldecaps que tranquil·litat i alegria
Hem d’aprendre a dir no en qualsevol context; hi ha milions de llibres i de persones al món, no cal perdre el temps amb el que no ens omple el que ens ha d’omplir. Tempus fugit, carpe diem (és tot el que recordo dels quatre anys de classes de llatí i de la pel·lícula El club dels poetes morts). Deixeu anar tot allò que no us satisfaci, que us avorreixi o que us porti més maldecaps que tranquil·litat i alegria. De veritat, no cal forçar les relacions i les lectures quan no flueixen, per més il·lusió que us faci que funcionin i que tot vagi bé. És només una fantasia que us heu muntat, una idealització; la realitat segueix el seu propi camí. Cal escoltar més el nostre cos i menys la raó. El cos —si se l'escolta— sempre ens duu pel bon camí. La raó acostuma a donar preferència a les convencions socials, a allò que s’espera de nosaltres com a membres d'aquesta societat. I, tenint en compte que aquesta societat no toca ni quarts ni hores, doncs ja us podeu imaginar com acabarà tot. Bé, crec que m’he perdut, on érem? Ah, sí, ja ho recordo, a l’instant de tancar un llibre quan ja fa quinze pàgines que t’avorreix profundament i de no sentir-se culpable per no haver acabat una obra mestra de la literatura universal que tothom hauria de llegir abans de morir segons Google i els entesos. Doncs mira, potser no cal fer tot el que diuen que hem de fer els entesos. Qui decideix què hem de fer abans de morir? Potser a mi aquell autor m’importa un rave o no m’inspira confiança ni em fa gens de gràcia. I no passa res. Cadascú té gustos diferents. I sort en tenim, si no tot seria molt avorrit.
Quantes parelles han aguantat anys i panys perquè no s’atrevien a dir un "no, per aquí no hi passo, ves a fer punyetes i que et moqui la iaia"? Tots sabem la resposta: moltes. Quants llibres ens hem empassat —tot i que fossin més avorrits que canviar la funda de l’edredó— per poder dir que ens els hem llegit i formar part de l’elit de gent culta? Ja us ho dic jo: a tentipotenti. Manyacs, la vida és molt curta i pot arribar a ser molt avorrida si ens ho proposem. Intentem fer-la tan alegre com sigui possible, que dir no tampoc costa tant. "No". Ho veieu? Ja ho he dit. Dues lletres: una consonant i una vocal. Ja ho sé, que dir sí també és molt fàcil, però no fugiu d’estudi, que tard o d’hora us passaran factura tants sís. Penseu que si dieu sí als llibres que no us van ni us venen no tindreu temps de llegir els que realment us interessen (per als obsessius i compulsius com jo: no passa res si deixeu un llibre a mitges, la vida continua). De debò que us voleu passar tota la vostra vida (teòricament, l’única que tenim) amb algú que tant se us en dona o en una empresa que us pren per ximples per la mandra i la por de dir-los que no? Penseu-hi.