Ara fa un any dormia plàcidament al meu apartament de Washington quan, de sobte, el meu germà Jota que havia vingut a passar uns dies, es va posar a cridar com un boig. M’estalviaré de dir algunes de les seves paraules per no comprometre'l. “Tio, desperta, que han entrat a la Conselleria d’Economia”. A Washington eren cap a les 3 o les 4 de la matinada, els crits em van sobresaltar i vaig engegar-lo a pastar fang. M’havia de llevar d’hora per escriure l'enèsima crònica sobre les barbaritats de Donald Trump i difícilment estava en condicions d’aturar la Guàrdia Civil des de l’apartament 1021 del 2400 d’M street. Quan cap allà a les 7am em vaig llevar, ja era la 1pm a Barcelona, i milers de persones es concentraven a la confluència de la Gran Via amb rambla Catalunya. El telèfon tremolava perquè descarregava una tempesta de whatsapps d’amics, coneguts i saludats. Va ser el primer cop, més que en les Diades anteriors, que em vaig sentir malament per no ser-hi. Fins i tot em vaig disculpar amb en Jota. “La distància, de vegades, et permet observar millor la situació en la seva globalitat, però també, de vegades, t’allunya de la realitat”, li vaig dir.

Casualment, aquell dia es va produir un altre fet insòlit. La secció d’Internacional no volia res aquell dia dels Estats Units, així que vaig estar seguint els esdeveniments de Barcelona en streaming. Vaig patir. I vaig comprar un bitllet per ser-hi l’1 d’octubre.

Ha passat un any, i he volgut ser on no hi era l’any passat. Hi havia tanta gent que era impossible saber què passava a l’escenari, però els comentaris de la gent eren tant o més interessants. “La Fura dels Baus s’ha convertit en la fura dels babaus”, deia un que va ser força aplaudit. Un altre portava una pancarta sobre Llarena que disculpava la seva mare. De sobte, em trobo el Sebas Guirado. El coneixia de quan havia estat cap de premsa del PSUC o d’Iniciativa per Catalunya, que pel cas era el mateix. Va deixar la política, viu al País Basc, però se sent obligat a venir a Barcelona quan considera que no es pot desentendre.

Tantes baralles que vaig viure entre comunistes i socialistes contra els convergents i ara els trobes en les mateixes manis. Com per reflexionar. Tracto el Sebas de comunista i riu. “Hem d’anar a totes, els bascos em retreuen que som massa fluixos”. A continuació em saluda Oriol Tramvia, un dels meus ídols de joventut. Allà pels vuitanta li fèiem befa des de l’esquerra extraparlamentària cridant “Oriol Tramvia és del PSUC!!!” i ell responia seguint la conya: “Sí, Oriol Tramvia és del PSUC perquè el PSUC és més que un club”. Es lamenta, però no gaire, que ara el reconeixen més com el germà de l’Agustí Pons. Un va ser ídol, però l’altre ha estat un mestre.

―Què hem de fer?― li pregunto a l’Oriol.

―Jo estic disposat a fer tot el que calgui― diu.

De seguida s’obre el debat. Intervé el Robert, un alt executiu d’una multinacional alemanya ara jubilat. “Si els condemnen a vint anys, jo estic disposat a agafar un fusell”.

L'Eva treballa en una agència de viatges per internet de les més populars. “Haurem d’aturar el país”, diu. “No sé si tothom hi estarà disposat”, li replico. “Jo estic disposada a aguantar una setmana i un mes també si cal”.

L'Araceli i l'Olga s’hi afegeixen en la idea d’aturar el país. “Jo si cal, estic disposada a viure sense llum, sense gas, sense calefacció, el temps que calgui”, diu una d’elles. "Si els condemnen, haurem d'obrir les presons, no ens queda alternativa", diu l'altra.

La Montse havia quedat amb les seves tres filles, però s’han fet esperar, i mentre no arribaven deia: “L’important és que anem units. Només guanyarem si anem tots junts”. Quan les noies han arribat i he fet un comentari sobre com n'eren de guapes, tot el voltant de dones, inclosa la meva, m’han retret el meu “micromasclisme”. He hagut de disculpar-me. I això que les meves filles em tenen avisat.

Un grup d’homes arribats de Manresa m’interpel·len. “Digues als polítics que escoltin el poble”. “I què vol el poble?”, pregunto. “Unitat, unitat”, responen.

La mani comença a dissoldre's i començo a passar, i des de lluny una dona diu, “Jordi, no afluixis”. Això és el que hi ha.