Fer campanya al Parlament Europeu en clau nacional (hipernacional, fins i tot) és una dinàmica habitual dels partits. Els inicis d'aquest 9-J han anat per aquí. Els grans necessiten mobilitzar els blocs d'electorat i les nou principals candidatures lluiten pel seu forat, a costa també de guanyar el rival.
No és una frase feta que aquestes eleccions siguin les més decisives de la Unió Europea. Europa es va jugar l'existència fa deu anys per l'economia i ara amb l'arquitectura moral que la sustenta. Durant l'austeritat es va plantejar expulsar els països del sud per impagament del deute i el risc de desmembrament va ser alt. A l'altra banda, Ursula von der Leyen ha desplegat una última legislatura expansiva des de la pandèmia a la guerra d'Ucraïna. Mentrestant, l'extrema dreta ha anat agafant força. Molta força. Transitant de la tensió del Brexit a l'extremisme ultranacionalista que ara pretén soscavar les institucions des de dins.
Al seu dia, Donald Tusk va anomenar "capitulació" l'enfonsament del tallafoc a Espanya després de la formació del govern PP-Vox a Castella i Lleó. Aquell temps ja ha passat. Cinc països, Itàlia, Finlàndia, Eslovàquia, Hongria i la República Txeca tenen governs extremistes. I l'actual comissària, a la recerca de suports per a la reelecció, es desdibuixa i comet errors de càlcul que li poden costar més suports dels que sumi amb Meloni.
Quan falten pocs dies per votar, l'extrema dreta domina les enquestes a gran part d'Europa
El principal debat són els pactes. Amb la supremacia de l'acord tàcit entre conservadors, liberals i socialdemòcrates en suspens, el risc d'alterar la configuració que domina Europa és alt. Quan falten pocs dies per votar (9 de juny), l'extrema dreta domina les enquestes a gran part d'Europa i, com ja apuntava el digital de referència a Brussel·les, Politico.eu, "és possible que aprofitin el seu impuls per formar un bloc poderós, si poden mantenir la unitat". Dit i fet. Marine Le Pen, amb avantatge sobre Emmanuel Macron i després d'expulsar la formació alemanya pronazi AfD, ha allargat la mà a Georgia Meloni per a una gran aliança que els porti a ser segona força. La primera ministra italiana no ho descarta i aposta per "una majoria de centredreta que enviï l'esquerra a l'oposició a Europa".
La metxa de la rebel·lió liberal i socialdemòcrata s'ha encès abans que Feijóo hagi definit què vol fer. Perquè no pactar amb l'extrema dreta implica fer-ho amb els socialistes, tema tabú al PP. Scholz i Macron ja han posat en qüestió el segon mandat de Von der Leyen si continua coquetejant amb Meloni. I Sánchez no s'ha decantat per Mario Draghi, però lidera el grup amb més escons dels socialistes i marcarà el vot.
El PP vol mantenir la campanya en l'agitació del moviment antisanchista mentre la realitat s'imposa. Tot el que és internacional ja és local. I en un seguidisme sense matisos, s'ha decantat per l'error del 23-J. "Si els populars pacten amb Meloni, no tindran majoria", resumeix Joaquín Almunia. Les europees encendran els debats on el PP encara ha de definir una postura pròpia més enllà d'anar en contra del PSOE. Perquè mentre titlla d'error el reconeixement de l'estat palestí, la UE crida el seu ministre d'Exteriors per revisar l'acord comercial. El "dany que infligeix" als palestins, segons el PP, ha pressionat Netanyahu a reconèixer un "error tràgic" en els últims assassinats d'almenys 45 palestins a Rafah. Mentre la comunitat internacional encercla el govern d'Israel augmentant la pressió, l'alcalde de Madrid defensa el vídeo infame que vincula Espanya, Noruega i Irlanda amb Hamàs.
Ucraïna és l'únic punt de consens. Però aquestes europees no van de Begoña Gómez, les compareixences de mig govern al Senat o alimentar el foc de l'amnistia. I segons passin els dies, els temes divisius i crucials del futur-present europeu agafaran força.