El debat d’investidura i la crisi estratosfèrica d’ERC han ajudat a eclipsar el debat de veritat, tot i ser obvi per tothom: els partits d’obediència catalana, des de fa uns quants anys anomenats independentistes, s’han quedat sense opcions de govern a la Generalitat. Això no havia passat mai d'ençà que hi ha eleccions al parlament català. Sempre hi havia hagut una opció guanyadora per als partits ERC, CiU (i derivats) i CUP (amb l’ajuda, el 1980, de Centristes de Catalunya). Sempre. Repasseu els arxius de les eleccions al Parlament. En dues ocasions, el 2003 i el 2006, ERC va optar per constituir un govern d’obediència d’esquerres amb el PSC i els neocomunistes. Però ara, ERC, amb els vots de Junts, la CUP i l'acabada d'arribar Aliança Catalana, només sumen 61 diputats. En 44 anys, el període més fluix va ser del 1999 al 2006, on CiU i ERC, els dos únics presents, van sumar primer 68 i després dues vegades 69.

Atabalats pels debats florentins sobre el futur d’en Junqueras o les habilitats de Puigdemont per pressionar el PSC, immersos en una subcampanya electoral de les europees, on votarem més per convicció democràtica que per passió europeista, delerosos de saber com acabarà el sainet de l’amnistia, no tenim el cap per pensar en l’únic dilema rellevant: què han de fer els partits d’obediència catalana per tornar a ser hegemònics a Catalunya, com han estat durant els darrers 44 anys. Crisi monumental i sense pal·liatius. I, ara per ara, sense resposta clara

Quan parlo de partits d’obediència catalana, dono una resposta al verdader dilema, perquè violento el llenguatge i evito parlar de partits independentistes. Crec que el verdader dilema no és si els partits independentistes han de deixar de ser-ho o si ho han de ser més o menys, sinó si cal deixar de dir-ho. I decidir com aconseguim que la majoria de diputats del parlament català sigui d’obediència catalana, que és el primer i únic pas per mantenir viu el país. Construir-lo en permanència, com va fer en Pujol.

L’únic dilema rellevant és què han de fer els partits d’obediència catalana per tornar a ser hegemònics a Catalunya

Desconec què farà la CUP com a partit antisistema. Per definició no ho saben ni ells, perquè primer han de definir contra quin sistema van. Sé què està fent ERC, caïnitzar-se i qüestionar-se el lideratge de Junqueras, creant un conflicte de naturalesa irracional, ja que Junqueras és qui ha fet possible el darrer cicle electoral virtuós de catorze anys. Posar-lo en dubte és tornar al desert, si no a l’infern dels 10 diputats. Queda per veure què decidiran els de Junts més enllà de fer que torni una vegada per totes Puigdemont. I amb Puigdemont retornat, conte contat. Perquè encara no saben quina nova estratègia els portarà a quin nou horitzó. El que saben els convergents amb certesa és que la trentena de diputats és seva de per vida, però la resta, fins als 50, no seran mai més inequívocament seus. Recordem que en deu anys han destruït CiU; han volgut repudiar, sense èxit, Pujol; han fundat i fulminat el PDeCAT; han creat Junts pel Sí, i l’han aparcat; han fundat Junts, i ho han reblat amb Puigdemont + Junts. La sòlida base de diputats els permet continuar experimentant fins que es cansin i trobin una manera una mica més seriosa de fer política, més enllà de l’antijunquerisme. I per últim, ha aparegut Aliança Catalana, amb una empenta clara, amb un lideratge clar, i amb una perillosa xenofòbia que caldrà vigilar de prop.

Però més enllà del que vagin fent a cadascun dels partits per separat, crec que hi ha tres aspectes que seran del tot imprescindibles si els partits d’obediència catalana volen tornar a ser majoritaris. En primer lloc, s’han d’enterrar les destrals de guerra entre partits i dins dels partits. Cal fer tota mena d’esforços de reconciliació per, almenys, ser capaços de pensar en una altra cosa que no sigui degollar l’enemic polític. No hi ha pitjor guerra que la civil, entre germans, o entre partits amics, o entre militants de partit. En segon lloc, els partits, verdader viver d’una cultura democràtica occidental que intenta sobreviure, han de ser capaços de regenerar-se i oferir opcions de relleu generacional. Els líders dels anys vinents encara van a la universitat. Els han de trobar, seduir, formar i preparar. Només els partits que siguin capaços de fer-ho sobreviuran i duraran en el temps. I, finalment, cal pensar en clau de construcció de país, en comptes de construcció de discurs de país. Pujol sempre va pensar primer en què fer per al país, i després i només després, en com explicar-ho. Aquí sí que l’ordre dels factors és determinant. Els partits d’obediència catalana han de tornar a ser determinants. O deixarem de ser catalans i només serem sucursalistes obedients.