Heràclit deia que res no és permanent, excepte el canvi, i si aquesta idea ja era una certesa en els temps presocràtics, dos mil cinc-cents anys després s’ha convertit en una veritat absoluta. Una veritat en la vida en general, on certament res no és immutable, i axiomàtica en la política, on els miracles són més abundants que en les religions.

Així ho deuen constatar els votants del PP que veuen, entre astorats i/o indignats, els equilibris dialèctics que el seu líder Feijóo està fent per justificar el que a hores d’ara és una evidència: la seva voluntat d’apropar-se subtilment a Puigdemont, el gran Satanàs de l’infern català. Els fets corroboren la tendència, per bé que, en aquesta fase de preàmbul, no es pot saber si és pur tactisme o una estratègia definida. Sigui com sigui, gràcies als acords puntuals amb Junts —i amb el PNB—, en matèries econòmiques on poden ser propers, el PP ha aconseguit infligir algunes derrotes notables a Pedro Sánchez, tot augmentant l’enorme fragilitat que pateix l’aliança de la investidura. Alhora, el líder gallec s’ha prodigat en comentaris que anaven en la mateixa direcció de considerar Puigdemont com un aliat plausible. Sempre, no cal dir, afegint totes les adversatives que exigeix el guió: la independència és un anatema, Puigdemont ha de passar per la picota de la justícia i Espanya és una veritat suprema. Però..., i en el fèrtil espai d’aquesta conjunció adversativa, s’han colat acords inesperats i èxits parlamentaris.

Què està passant, si és que passa alguna cosa més enllà del pertinent soroll mediàtic? La primera és inapel·lable: tot passarà per Puigdemont, des de la qüestió de confiança —eina més poderosa del que podria semblar—, fins a les derrotes parlamentàries que pot patir l’executiu, o l’impossible acord de pressupostos, si les coses no fan un gir de 180 graus. A partir d’aquí, les altres evidències igualment rellevants. D’entrada, Junts ja ha deixat clar que el seu acord d’investidura amb el PSOE no és un acte de fe ideològic, sinó un pacte puntual basat en la desconfiança, i perfectament revocable si s’incompleix. A diferència d’ERC o Bildu o, no cal dir, Podem, que han teixit vasos comunicants ideològics amb els socialistes, tant Junts com el PNB se situen en una centralitat ideològica, arrelada en els interessos de les seves respectives nacions, i convençuts que tant el PP com el PSOE són igualment responsables d’erosionar, atacar i violentar els drets nacionals. De fet, en tots els temes que afecten Catalunya —repressió inclosa— han anat sempre del bracet. Des d’aquesta perspectiva, és evident que Junts pot pactar amb un partit o un altre, perquè tots dos adversaris naturals de la nació catalana. Fora complexos i fora subordinacions.

El dilema de Feijóo és com pactar amb Puigdemont i no morir ofegat al bassal podrit que han creat al voltant de la seva figura

Amb el terreny de joc marcat, Feijóo ha entès que hi pot haver altres aliances, més enllà de la soga al coll de Vox, que ni el deixa reformar-se ideològicament, ni li permet créixer. Però també sap que el seu món ideològic ha demonitzat tant Puigdemont i s’ha aprofitat tant del anticatalanisme inherent a Espanya, que ha d’afinar la subtilesa gallega fins a límits estratosfèrics per tal de mantenir l’equilibri entre el “Puigdemont a la prisión” i les aproximacions actuals. A més, té la guardiana de les essències Ayuso trepitjant-li els talons. Aquest és el dilema de Feijóo i, probablement, de tota la política espanyola, socialistes inclosos, que encara s’hi barallen: com pactar amb Puigdemont i no morir ofegats en el bassal podrit que han creat al voltant de la seva figura. En tot cas, Feijóo haurà de resoldre el dilema, perquè tenir Vox com a única opció només el pot conduir a l’ofec definitiu.

Vol dir tot plegat que Junts es podria plantejar una moció de censura del PP? A hores d’ara és impensable, perquè una moció de censura presenta un president alternatiu i el gir copernicà que hauria de fer Feijóo és inimaginable, ni amb els excessos permet la política. Però Puigdemont està disposat a escoltar tothom i decidir en funció dels interessos de Catalunya, que no són els del PP, ni ho són mai els del PSOE. I la prova més rotunda la tenim amb uns socialistes que controlen el poder de l’Estat i tots els poders institucionals catalans, i lluny de defensar Catalunya, han iniciat un procés de desnacionalització molt lesiu i preocupant. Tot i així, una moció de censura continua sent una quimera, però, descartada l’opció, seria imaginable una moció plantejada només per anar a eleccions? Aquesta és una fórmula que presenta molts més marges on poder acomodar els diferents interessos de cadascú, de manera que no resulta descartable.

En tot cas, tot això seria plantejable si el PSOE continua incomplint els acords amb Junts i Puigdemont estripa definitivament les cartes, cosa que és força plausible.

L’any començarà amb interrogants i una gran incertesa política, però una evidència inapel·lable: Puigdemont és l’home que ha marcat l’agenda política espanyola el 2024 i la continuarà marcant el 2025. Cap a on? Les opcions estan obertes.