"Al tercer dia de néixer ja m'estava cagant en la societat espanyola"
Luis García Berlanga

A la fi una bona notícia, a la fi normalitat. Tant drama, tant cop d'estat, tanta crisi irresoluble que finalment tenia solució i, encara que per camins plens de racons, la hi han donat. Ja ha nomenat per unanimitat el CGPJ els dos magistrats que li corresponien per al Tribunal Constitucional —un administrativista conservador, una progressista laboralista i feminista. A prendre vent les esmenes verinoses, les rebaixes de contrapesos democràtics, els actes de sabotatge del president del TC i els enrocaments partidistes dels cridats a elegir. A la porra la vergonya de fer rebaixar un contrapès democràtic al Congrés per aconseguir elegir el candidat que et ve de gust en un òrgan que no et competeix.

César Tolosa, president de la Sala III del Tribunal Suprem, i María Luisa Segoviano, presidenta de la Sala IV fins a la seva jubilació fa dos mesos, acaben de ser nomenats per unanimitat magistrats del TC. Unanimitat, paraula màgica i gran jaç de legitimitat. Ara uns els diran que si són més o menys conservadors o progressistes, però això precisament és el que crida a celebrar: que sense ser els preferits dels partits ni dels governs, que pretenien imposar la seva voluntat per persona interposada al CGPJ, són dues persones que tenen experiència i trajectòria i que no resulten odioses o inacceptables per als de la ideologia contrària. Aquesta és l'essència del pacte i això és el que l'exigència de 3/5 dels vots pretén assegurar. S'ha aconseguit in extremis, però serveix per desactivar la destrucció institucional en marxa i això, almenys a mi, m'alleuja molt.

Tot té una intrahistòria i aquest acord també la té. Era el millor, era el desitjable i precisament per això semblava impossible.

He explicat abans que era pura propaganda governamental que, almenys en les últimes setmanes, el bloc conservador del CGPJ pretengués impedir la majoria progressista derivada de la lògica constitucional. Això va ser en un primer estadi, però no ho era ara. Pretenien els progressistes nomenar un candidat concret que era del gust de la Moncloa. En aquest sentit, potser l'amenaça de les reformes hagi assortit l'efecte de purga preventiva, no dic que no. Presa la cullerada del vomitiu —l'amenaça de canvi a majoria simple per nomenar tant sí com no el candidat preferit del govern espanyol— les coses han canviat. Hi ha hagut un home essencial per fer-les canviar: es tracta d'Enrique Lucas, nomenat vocal amb el suport del PNB fa ja gairebé nou anys.

Breu telegrama. El bloc progressista, que va estudiar al principi diversos candidats —entre els quals estaven Pablo Lucas, Bandrés o de Segòvia— es va plantar de sobte a Bandrés, o Bandrés, o Bandrés. Jose Manuel Bandrés, un bon magistrat i un bon tècnic, era el candidat estupend avalat no només per la seva associació, JpD, sinó al màxim per la Moncloa. Cap altre no els servia perquè, segons explicaven, cap altre assegurava un alineament perfecte amb Cándido Conde-Pumpido ni un vot tancat per a la seva presidència. Bandrés i Cándido s'avenen molt. Això era perfecte.

Breu telegrama. El bloc conservador odia Cándido Conde-Pumpido des que es va tacar la toga a la vora del camí. Així que es van encegar en què Bandrés ni de conya. Proposaven al seu lloc Pablo Lucas, el magistrat que ara mateix controla el CNI, el que va firmar les interlocutòries de Pegasus. Fora d'això és un tècnic correcte.

Ningú amb dos dits de front i conscient de l'abisme al qual ens apropàvem podia defensar que l'estabilitat institucional depengués del fet que l'operació Bandrés-Conde-Pumpido tingués efecte. Pretendre que els seus noms i les seves ambicions fossin més importants que l'estabilitat de les institucions era una bogeria.

En aquesta tessitura, Enrique Lucas —germà de Pablo i vocal a petició del PNB—, es va abstenir voluntàriament de les votacions. Després de baralles i xocs del pitjor estil, la situació semblava encallada. Per això els conservadors, en jugar-se la carta de reforma de la forma d'elecció, van decidir fer una jugada arriscada que ha resultat efectiva. Van demanar que es convoqués un ple, van deixar aparcat Lucas i van proposar un tàndem de conservador —César Tolosa— i d'una figura de dona progressista, laboralista i experta en gènere acabada de jubilar, María Luisa Segoviano. En sortir un Lucas de la proposta, l'altre Lucas podia votar i el seu vot era decisiu. Del seu vot depenia que el nomenament s'efectués.

Curiosament, molts progressistes ofuscats parlaven del "tamayazo" que es produiria si Enrique Lucas decantava la votació. Una altra vegada els trops aplicats on no hi ha lloc. Pactar i desbloquejar no és un "tamayazo"; un "tamayazo" —segons va quedar esculpit als annals de l'oprobi— és subornar i ocultar uns senyors perquè no votin.

Ningú amb dos dits de front i conscient de l'abisme al qual ens apropàvem podia defensar que l'estabilitat institucional depengués del fet que l'operació Bandrés-Conde-Pumpido tingués efecte. Ni a mi, ni a vostès, ni a desenes de milions de ciutadans ens donen menjar cap d'aquests dos senyors. Pretendre que els seus noms i les seves ambicions fossin més importants que l'estabilitat de les institucions era una bogeria.

Així que estava sobre la taula la nova candidata progressista proposada pels conservadors i el vot decisiu d'Enrique Lucas. Així es va arribar dimarts al matí a la taula de votació. De Segòvia té diversos avantatges: és dona, té 72 anys —pocs favors necessitarà de cap partit per al futur— i és laboralista, una especialitat que escasseja al TC. Juntament amb això, és una senyora ben feminista i despreocupada que representarà bé la visió de les dones d'aquest país a l'hora d'interpretar la Carta Magna. Lucas, dolgut per la pinça d'exclusió sobre el seu germà, es caracteritza per ser un home de principis. Mai no va pensar a utilitzar el seu vot per força per bolcar la majoria. Més aviat pensava a votar en blanc si no aconseguia que es posessin d'acord. Veuen que ja no parlem d'ambicions i de noms i això ens ha salvat.

És molt possible que el mateix govern espanyol, que es va immiscir sense títol habilitant en aquest nomenament, s'hagi adonat del desgast i de l'abisme al qual els anaven a conduir les esmenes maleïdes i de la maleïda gràcia que anava a tenir per al mateix José Manuel Bandrés arribar a magistrat del TC amb un canvi de regles del joc que ja havien batejat com "la segona esmena Bandrés", amb relació a l'esmena Bandrés que va canviar la forma d'elecció dels vocals del CGPJ el 1985. És molt possible que el mateix govern espanyol, davant l'envit dels conservadors proposant una figura progressista, dona i feminista, hagi baixat la pressió sobre els vocals de la seva corda. És molt possible que hagin entès que calia ser molt fanàtic i molt poc crític per seguir-los el relat que el que s'intentava impedir era una majoria progressista al TC, perquè li-ho estaven donant pastat: una majoria encara que no la SEVA majoria.

Tot és possible en dimarts de miracle i crec que tots els demòcrates ens hem d'alegrar d'estalviar-nos una destrossa. Ara deixaran caure la presentació de noves esmenes com a proposició de llei per rebaixar les majories perquè ja no cal. Fins i tot podrien retirar les que estan al Senat paralitzades, el TC no es pronunciarà sobre res i els quatre candidats podran prendre possessió quan acabin de passar els Reis Mags. Així decau la tensió insuportable que posava els contrapesos democràtics al tall de la navalla. Així García-Trevijano i els altres se n'aniran ja a casa seva. Així ja només ens queda l'anomalia de la no-renovació del CGPJ que haurien de resoldre urgentment també i aquest encàrrec és per a Feijóo.

És o no és dia de miracle? Berlanga, sempre Berlanga.