Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, ha dit ben clar que dimitir no és pas “una opció”. Aquesta declaració, que ja en ella mateixa té més d’una lectura i no precisament positiva, és encara més problemàtica si es posa al costat d’afirmacions com que “aquest govern —vol dir el seu— no abandonarà les víctimes”. Mazón ho ha dit sense cap mena de vergonya i, fins i tot, dins el seu cap i entre els que li fan l’assessorament, aquesta opció els deu haver semblat la millor manera de comunicar el compromís del govern valencià amb la ciutadania. Com si ningú sabés ni hagués vist, molta gent en primera persona, el que ha passat.

Certament, tenim una cultura desmemoriada, de curt abast o del dia a dia, però no en el sentit d'estar present, que ha propiciat que els i les polítiques d’aquest país tirin endavant com si cada dia sortís un sol nou, que no és pas el mateix que cada dia torni a sortir el sol. Però en el cas de València en sembla que això no serà pas possible, perquè el que ha passat és massa gros i serà indefugible que cadascú assumeixi la seva responsabilitat en la tragèdia.

És tan evident la resposta que no s’ha donat, tot el que ha mancat, i el paper tan galdós d’una bona part de les i els responsables públics, que el sentiment d’abandonament és inevitable

Per moltes raons, però algunes de molt centrals. Una qüestió bàsica és que a les víctimes ja se les va abandonar —moltes d’elles quan encara estaven vives i haguéssim pogut no engruixir la llista de morts per la DANA—, i no tinc clar que a hores d'ara, i després de tants dies, no continuïn abandonades les persones que s’han vist afectades per aquest aiguat. Potser no totes les persones, però no sé si encara no són la majoria; tot i que per a mi compten igual si són només unes quantes.  

Independentment de si ara ja ha arribat l’ajut, quan aquest va tan tard i és tan evident la resposta que no s’ha donat, tot el que ha mancat, i el paper tan galdós, abans i després, d’una bona part de les i els responsables públics, el sentiment d’abandonament és inevitable. I, a parer meu, no es desterrarà pas de l’ànim dels i les valencianes perquè finalment les coses es comencin a fer mínimament bé.

El que ha passat a València ha estat molt gros, i per si no hagués quedat clar amb els mateixos fets i les declaracions sobre els fets, la manifestació, 130.000 persones, que el poble valencià va fer dissabte a la tarda davant de la Generalitat ho havia d’haver deixat prou clar. Però es veu que de lectures se’n poden fer tantes com es vulgui, més encara si passar per analfabet funcional no et liquida en la política d’aquest país.