No es recorda tal desgana i falta d'entusiasme. Almenys els amants de la migdiada podran agrair a Mariano Rajoy que el seu discurs d'investidura comencés a les quatre de la tarda d'un calorós dia d'agost. 36 folis i hora i mitja d'inusual inapetència en un candidat a la presidència del Govern que no va poder mostrar-se més gris i més pla. L'ensopiment estava assegurat. Tant, que va vèncer alguns il·lustres de la tribuna de convidats. Capcinada va i capcinada ve.

És el que té Rajoy, que no enganya. Ja va dir allò de què "si hay que ir se va, pero ir pa ná...". Doncs va ser "pa ná" i per això potser ni es va molestar a dissimular que hi acudia resignat. Més aviat obligat per la Constitució, la lletra de la qual va pretendre, sense èxit, retorçar després d'haver acceptat l'encàrrec de Felip VI. El cas és que no va voler anar a totes en un intent que sabia condemnat per endavant.

Abans de pujar a la tribuna ja s'havia rendit a l'estratègia de pressionar el PSOE, que va ignorar durant tot el debat. Rajoy és molt de desdenyar l'adversari, però el que no sabíem és que també és capaç de menysprear amb facilitat l'aliat. En aquesta ocasió a Ciutadans, a qui va castigar ostensiblement amb la seva indiferència fins al minut 40 del seu sermó com si en lloc d'haver-li deixat 32 vots els hi hagués robat. Ni agraït ni pagat, Rivera és per a Rajoy el que Pablo Iglesias és per a Sánchez, i ho continuarà sent per molts anys. Les seves al·lusions al pacte d'investidura amb Rivera van ser escasses i a sobre les va igualar amb les seves mencions a Coalició Canària, com si un vot valgués el mateix que una trentena.

Amb tot, el que més va sorprendre és que Rajoy dinamités l'últim pont que li quedava per ser investit després de les eleccions basques en cas que el PNB necessiti el PP en el Parlament de Vitòria i es presti a bescanviar el suport dels seus cinc diputats a Madrid per l'auxili dels populars a Euskadi. Com que el president en funcions tenia pocs fronts oberts, va decidir obrir-ne un altre amb una intervenció en la qual va recórrer a La Pepa de 1812, una Constitució que les Juntes Generals no van acceptar mai. "Té bemolls", que diria Aitor Esteban.

Doncs això. Que si la comunió de PP-Ciutadans amb el PNB semblava ja complicada per l'a priori incompatibilitat entre els taronges i els nacionalistes bascos, Rajoy es va afanyar a fer saltar pels aires l'últim pont que li quedava. Potser tot va discórrer així perquè algú més que el PSOE de Pedro Sánchez treballa ja a la pantalla de les terceres eleccions, i sens dubte ni és Rivera ni és Pablo Iglesias.

Preparin-se perquè això va de què els torrons del 2016 ens els menjarem a les urnes. La tercera convocatòria comença a ser una possibilitat bastant real. Amb els mateixos candidats? Si tinguessin vergonya, se n'anirien tots a casa.