Ocupar-se del diner públic hauria de ser quelcom de sagrat i, en canvi, tothom s'hi sent legitimat i amb dret i capacitat per a potinejar-lo. Lo darrer exemple el tenim en la nefasta gestió de la candidatura fallida dels Jocs Olímpics d'hivern 2030. La Generalitat de Catalunya es va encapir a tirar endavant la iniciativa sí o sí, amb l'Aragó o sense, malgrat advertiments diversos —factors econòmics, oposició social— i a pesar del sentit comú que en desaconsellava l'organització pel context creixent de canvi climàtic i d'extrema sequera. Després d'un procés de gairebé sis anys lo Govern del país s'ha adonat, per fi, que el projecte no serà ni possible, ni viable.

Pel camí recent, però, s'haurà gastat més de 830.000€ provinents dels nostres impostos (una xifra pública i divulgada recentment per Vilaweb). Al nostre entendre, es tracta d'una vergonyosa malversació de fons. Mentrestant, lo Delta s'afona, los trens van tard, i mestres i infermeres no donen l'abast. D'este dineral, prop del 40% (uns 330.000€) es va destinar només a elaborar el polèmic anunci que l'any passat es va emetre i publicar a diversos mitjans de comunicació per a vendre les bondats dels Jocs. "Una oportunitat per a tornar a brillar i enamorar el món sencer", deia una de les frases. La veritat, no sé si dir-los-hi capsigranys o aprofitats, als llumeneres que han permès esta atzagaiada.

La resta de la despesa es repartix en informes variats, estudis de documents tècnics, webs, enquestes, oficina pròpia i algun càrrec. I tot això mentre hi havia pendent una consulta popular, que no va arribar a fer-se mai, i amb lo gruix de la gent del territori en contra, articulada per la plataforma STOP JJOO. Quina gran tasca la seua, de dignitat, conscienciació i mobilització, amb la fita d'aquella manifestació a Puigcerdà, la més gran de la història dels Pirineus.

Després de gairebé sis anys lo Govern per fi ha renunciat a la candidatura catalana pels Jocs Olímpics d'hivern 2030, però pel camí s'haurà gastat més de 830.000€ públics

Per a convéncer-mos de la idoneïtat de la cosa, a més, en lo decurs de les negociacions, rumors, desinformacions i altres notícies, van aparèixer les famoses promeses de sempre: millors carreteres (arranjaments, ampliacions i túnels a la C16 i les N230 i N260) i més trens (amb desdoblament de l'R3 i una nova línia ferroviària entre Andorra i la Seu d'Urgell). Això són compensacions, senyors, no pas inversions. Si fossen lo segon, es portarien a terme igualment, amb Olimpíades o sense. La vegueria Aran-Alt Pirineu mereix un tracte just com qualsevol altra zona del país i no pas havent de baratar la terra.

A la vegueria de les Terres de l'Ebre, en lo seu dia, també mos van dir que a canvi de vendre-mos l'aigua mos arreglarien carreteres i hospitals. Aquell Pla Hidrològic es va poder aturar, però el riu continua en perill i moltes infraestructures encara les esperem. L'Hospital no té la primera pedra posada, los Euromed passen de llarg i els Avant no han tornat a aturar-se. Això no obstant, l'especulació urbanística i de regadius vinculada a la possibilitat que determinades zones de l'Estat rebessen aigua extra ja es va posar en marxa, com en marxa s'han posat aquí pagaments per uns Jocs que no es faran. I com tampoc se va fer lo transvasament proposat aquell any 2000. Algú, però, n'ha cobrat factures, en metàl·lic o en favors.

Fa només un any, la Generalitat deia que la candidatura era "sòlida, robusta i preparada", parlava de "projecte de país" i afirmava que serviria per "posar el Pirineu al centre". Gràcies! Com que ells ja hi són, al centre, doncs no els hi cal i mos han d'anar movent als altres, com en un gest de benvolença supina. Massa mediocritat mos governa. I és que la mirada institucional des de Barcelona acostuma a foragitar les perifèries amb un model bastit amb aquella condescendència colonial de qui no somia la pàtria completa amb la mateixa mirada ampla que les corrandes de Pere Quart.

Com diu la cançó que Alidé Sans va compondre per donar suport al Pirineu i rebutjar la insostenible candidatura: tenim la llavor i la terra per sembrar. Sí, la força d'un poble. Ara, pròxima parada: aturar el Hard Rock. Perquè, malgrat les recents tempestes esperançadores, si la sequera no dona prou neu per als Jocs, tampoc no aportarà prou aigua per a un nou complex turístic que, malgrat situar-se al Camp de Tarragona, beuria, lògicament, del ja minso cabal de l'Ebre —situat quasi 100km més al sud— a través d'un minitransvasament ja existent des de 1991. Que tots sabem que la riquesa comença allà on acaba la canonada i que l'aixeta sol obrir-se lluny dels rius i a prop dels insaciables de sempre.