Fa dies que cada cop que obro La Vanguardia penso en una estada al País Basc que vaig fer l'estiu del 9N. Passejàvem per Vitòria i una amiga del PP va comentar que era curiós que en un país tan ric, i aparentment tan ordenat i net, s'hi hagués enquistat el terrorisme. Veníem de Sant Sebastià i de Zarautz i, una mica tip de veure parcs temàtics, vaig respondre que els diners porten la pau fins al dia que porten la guerra. No tot es pot comprar o tapar amb diners. Sigui perquè quan no en falten, en sobren, amb els diners val més practicar aquella filosofia dèlfica que diu "de massa res".
Els diners, si tens la sort que te'n sobrin, val més invertir-los en alguna causa que et sembli justa o malgastar-los en capricis aliens. I si tens la sort que te'n faltin, és important aprofitar l'empenta que dona anar curt d'armilla per prosperar sense esperar miracles, ni oblidar la responsabilitat que comporta fer-se ric. Els diners van ser l'argument de CiU per abraçar l'independentisme i només cal veure en quin estat han acabat els convergents. Els diners són perillosos perquè, a la seva manera, estimen la veritat i quan abuses d'ells, no t'ho perdonen.
Ara la fascinació dels diners sembla que ha canviat de bàndol. Darrerament, són els unionistes els que busquen una sortida en el seu prestigi fàcil. Té gràcia que la mateixa il·lusió que va justificar les mentides del procés serveixi per intentar tapar les atrocitats polítiques del 155. No cal ser un geni per veure que aquesta estratègia agreujarà el desert polític. Fa 25 anys, Aznar i Zapatero van intentar espanyolitzar-nos amb diners i Espanya ja només s'aguanta amb quatre jutges irredempts i el castellà dels immigrants del Tercer Món. Fins i tot els valencians protesten.
L'esperit dels pobles ha de respectar-se perquè si no, busca maneres fosques de fer-se respectar.
Si Salvador Sostres pot raspallar la presidenta Ayuso en els diaris de Madrid, i al president Illa en els de Barcelona, és perquè l'Estat ja només és un compte corrent. Espiritualment, Espanya amb prou feines existeix, igual que ja no existeix la burgesia catalana. Encara no es veu perquè ningú no recorda als lectors de l'ABC que les històries de decadència i putrefacció que el Sostres explica sobre la societat barcelonina són protagonitzades per gent que viu a Catalunya com si fos una colònia; gent de poca qualitat, imprescindible perquè el bipartidisme torni a funcionar.
Madrid ja no articula res, ni necessita fer-ho, perquè la globalització li permet escapar-se de la presó peninsular i pensar en Miami més que en Aranjuez. Per això La Vanguardia pot fer dir als bascos que Madrid ens roba, i Ayuso i García-Page poden parlar com si fossin castellans de fa un segle. Per això el Sostres no s'ha desfet de la sensació que parlar espanyol és de pobres, tot i l'espai que dedica a insultar els independentistes en la llengua de l'Estat. La idea i el sacrifici precedeixen als diners; després tot depèn de la gestió de la ferida. Però el problema és que Tejero va ser l'última idea que van tenir els arquitectes de la Transició.
Per allargar l'època, les elits de Barcelona volen que Madrid els subrogui la gestió política de la perifèria de l'Estat, igual que en el segle XIX demanaven a la cort que blindés el mercat espanyol, quan els Borbons ja l'havien malmès. Demanen compartir els espolis de la unitat de destí universal, a canvi de contenir el poble català amb alguna idea de bomber que impliqui tots els espanyols. L'oferta no és pas multiplicar el concert basc, com de vegades sembla quan llegeixes La Vanguardia, sinó dissoldre'l a través de Catalunya, ara que ETA ja no mata i que ja ningú recorda les guerres carlines.
Els bascos aviat descobriran que eren els assassinats d'ETA els que asseguraven el concert i que era la història de rendicions que havia portat fins al concert la que va crear ETA. Els catalans potser entendrem per què el mateix país que va crear el modernisme i els millors pintors del segle XX va parir el terrorisme de la FAI. Les nacions han de ser lliures. L'esperit dels pobles ha de respectar-se perquè si no, busca maneres fosques de fer-se respectar. Israel i Palestina es maten com dos gladiadors, mentre Occident fa caixa des de la tribuna d'un circ romà.
Igual que les armes, els diners no poden substituir les realitats existencials. Ja sé que no servirà de res escriure-ho. Però el futur d'Espanya depèn de la capacitat dels catalans de resistir la temptació de vendre's la nació per un sac de patates. La burgesia catalana va tenir part de raó amb els seus negocis, fins i tot durant el franquisme. Altrament no hauria pogut ajudar Jordi Pujol. Però des de Tejero només ha viscut de destrossar el país, de vendre's el que els seus ancestres miraven de salvar cada cop que feien un pacte fàustic amb Madrid.
Per això Sílvia Orriols té èxit, no pas pel seu discurs antislamista. Els discursos contra el vel són una forma visceral de recordar que la història és la base del progrés i que en algun moment has de dir prou, quan sembla que tot està en venda.