La majoria de conciutadans que visiten Carles Puigdemont a Waterloo tornen de Bèlgica autènticament espaordits, tot glossant un polític que ha perdut el nord creient-se encara capaç de dirigir un exèrcit de catalans ardits a fi de proclamar la independència des del seu particular Neverland. Fins i tot els amics més íntims del 130 et parlen d’un home excessivament passat de febre, parapetat en una espècie de Santa Helena des d’on encara somia la insurrecció de la tribu als carrers del país. Evidentment, a l’hora de confessar-ho en públic, aquí tothom calla com un puta i això que us conto només ho escoltareu a reservats de restaurant i tertúlies amb molta sordina. Catalunya encara té una legió professional de la triple moral, però, sortosament, hi quedem algunes ànimes com servidor a qui encara podeu consultar l’origen dels regals que trobàrem a casa el passat divendres.

La darrera pensada de Puigdemont ha estat cridar a la mobilització ciutadana en protesta contra la cimera entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron que se celebrarà el pròxim 19 de gener a Barcelona, una trobada en què els dos presidents signaran per primera vegada una mandanga anomenada Tractat d’Amistat i Cooperació. No discutiré el fet que una reunió entre els nostres dos enemics més ancestrals a la capital del territori sigui l’enèsim escarni contra la tribu, però diria que el president Puigdemont és el menys indicat per recomanar-nos que sortim a fer el mec per Barcelona amb l’objectiu de “defensar el país davant uns il·lusos enterradors”. Car la insurrecció ciutadana més necessària (a saber, la que hauria d’haver mantingut la proclamació d’independència del 2017) l’aturà una persona molt concreta, amb nom i dos cognoms: Carles Puigdemont i Casamajó.

El procés català és ple de guerrers envalentits que s’ho miren tot des d’un palau de marbre, d’unilateralistes abrandats que cobren del Regne d’Espanya i de gent que té les galtes prou marmòries per exigir des de l’exili allò que ells mateixos no varen fer quan tocava

S’han de tenir uns picarols molt curulls de cinisme per ser el màxim responsable d’haver suspès una DUI al Parlament (no em cansaré mai de repetir-ho; unilateralment, sense cap votació sobre el tema per part dels diputats independentistes electes, i apel·lant a una mediació política europea que el temps ha demostrat falsa), amb milions de persones a punt per sortir al carrer per defensar el mandat de l’1-O, i ara tenir els sants pebrots de dir a la penya que ocupi Barcelona per protestar contra la nova guingueta d’espanyols i gavatxos. Quan havíem de protestar, quan tothom esperava eixir al carrer, vas ser tu, Carles, qui aturares la gent per anar-te’n a dinar amb amiguis a Girona i després acabar cardant el camp del país quan havies promès quedar-t’hi per defensar el resultat legítim de les urnes. Si no et sap greu, el pròxim dia 19 al carrer hi sortirà ta tia.

El procés català és ple de guerrers envalentits que s’ho miren tot des d’un palau de marbre, d’unilateralistes abrandats que cobren del Regne d’Espanya i de gent que té les galtes prou marmòries per exigir des de l’exili allò que ells mateixos no varen fer quan tocava. Analitzar la política a Catalunya és una cosa tan fàcil com detectar apologetes del vegetarianisme que a casa, quan no els mira ningú, es foten unes costelletes de xai per sopar amb una sorprenent tranquil·litat. He escrit manta vegada, i encara mantinc, que el president Puigdemont és l’únic lligam que ens resta amb l’esperit del 2017. I torno a escriure per enèsima que la figura d’un president a l’exili (a saber, d’un home lliure que pot caminar per tota Europa tret d'Espanya) és una metàfora política que, ben emprada, encara tindria recorregut. Però jugar a soldadets de plom des de Waterloo no, president; això no cola.

D’Espanya i França n’espero ben poques coses. Però d’un president a l’exili, si més no, agrairia una certa decència. No es poden perbocar les pròpies frustracions a la cara del poble; el president Puigdemont, insisteixo, és la darrera persona que pot cridar-nos a la mobilització. Abans de dirigir l’exèrcit des de Waterloo, Carles, fes una breu repassada al teu currículum insurreccional. No demanis a la gent tot allò que tu no has tingut el valor de perpetrar. Respecta’ns i respecta’t.