Hi ha un famós vídeo on Ovidi Montllor explica que el dia que Josep Pla va conèixer Terenci Moix, flamant Premi Josep Pla de novel·la, el primer que va preguntar-li no tenia res a veure amb la literatura. O sí. "Disculpi, Terenci, m'han dit que vostè és maricón?", diuen que li va dir. "Sí senyor, per servir-lo", va respondre orgullosament el jove i arrauxat autor de La torre dels vicis capitals, un llibre titllat d'escandalós dins l'univers literari català d'aquell moment, tan poc acostumat a narracions on l'erotisme no suposa un tabú. D'aquella trobada entre Pla i Moix ja en fa més de mig segle, però sovint em pregunto per què el món de la literatura catalana sembla continuar aferrat, sovint, a una mirada simplista, casposa i retrògrada sobre alguns autors de la nostra història. Només així s'explica que avui, en ple any 2023, encara tanta gent se sorprengui en descobrir, per exemple, que Àngel Guimerà potser no era heterosexual.

Ho vaig pensar dimarts passat, quan a Twitter va aixecar sorpresa descobrir que el 14 de febrer de 1910, el dramaturg Àngel Guimerà i el seu íntim 'amic' Pere Aldavert, amb qui va compartir pis durant dècades al carrer de Petritxol, van atorgar-se poders mutus davant notari. "Casualment, el dia de Sant Valentí", deia l'autor del tuit. De sobte, centenars d'usuaris van començar a reaccionar amb estupefacció davant aquella dada, preguntant-se com podia ser que Àngel Guimerà fos gai i ningú no ho hagués explicat mai abans. Un tuitaire, fins i tot, va fer un fotomuntatge amb l'estació de metro Àngel Guimerà de la capital valenciana decorada amb la bandera de l'arc de Sant Martí i amb la cara de Guimerà caracteritzat com si fos Tino Casal al videoclip d'Eloise. El cert és que Xavier Albertí i Albert Arribas ja van exposar i argumentar densament la hipòtesi de l'homosexualitat del dramaturg vendrellenc l'any 2016 a Guimerà, home símbol, la biografia escrita a quatre mans per tots dos. D'altra banda, cap document de tots els trobats al Fons Guimerà dona fe de res.

Àngel Guimerà i Pere Aldavert estan enterrats junts, al cementiri de Montjuïc, compartint tomba i nínxol eternament després d'haver compartit pis mitja vida

Sempre s'ha parlat d'un parell de noies, de nom Marieta o Rosalia, com els primers grans amors juvenils de Guimerà, però una cosa és clara: des de fa gairebé un segle, amb la mort l'any 1932 del periodista i polític catalanista Aldavert, els dos 'amics' reposen junts a la mateixa tomba del cementiri de Montjuic on Guimerà va ser enterrat, primer, l'any 1924. A part, en els últims anys també s'han descobert unes sospitoses cartes amb un tal Isidre Graells, i sobretot l'epistolari del seu 'amic' Tomàs Rigualt, un sacerdot novici també vendrellenc que una nit, per exemple, li escriu una noteta digna de 50 sombras de Grey on li diu: "Hazme el gran favor de venir a esta tu casa de la calle Mayor, puesto que hoy no puedo salir por haberme casi desnudado y syn fuerzas casi de volverme a vestir. [...] Ve, pues, te convida la diosa Euterpe y yo te recordaré a Cupido. He cenado, no está feliz mi musa pero sí lo está mi cuerpo. Adiós, te espero. Tu incompatible".

"Tu incompatible", li diu Rigualt després d'esmentar-li la deessa protectora de tocar la flauta. Però incompatible de què? Doncs tot indica que incompatible amb la realitat social que tots tenien al seu voltant. Si avui en dia encara hi ha pobles de la Catalunya interior on que algú surti de l'armari és la notícia més important del municipi durant tota una dècada, la pressió social en aquella Catalunya del darrer terç de segle XIX, encara més rural, més devota i menys moderna, havia de ser terrible. Cal no oblidar, a més, que Guimerà és de la generació d'Oscar Wilde, escriptor a qui l'any 1895 posen a la garjola al Regne Unit acusat, senzillament, d'homosexualitat. El mateix any, Guimerà pronuncia la primera conferència en català a l'Ateneu Barcelonès, però tot allò que té de trencador i radical en l'aspecte del catalanisme polític, el dramaturg ho té de conservador i reservat en la seva vida privada. El positivisme de finals de segle criminalitza la sexualitat desfermada, per això són molts els que opten com Guimerà i reserven les seves tensions homoeròtiques per al seu espai privat, és a dir, la seva obra.

Si La mort a Venècia és la gran novel·la on traspua l'homosexualitat reprimida de Thomas Mann, que anys després confessa en els seus diaris, a Maria Rosa, La filla del mar o Terra Baixa és possible observar-hi que el conflicte entre els protagonistes sempre es construeix a partir de la repressió sexual o que la tensió dramàtica esclata amb l'alliberament dels fluids. Per què les imatges de Guimerà relacionades amb l'acte sexual són sempre violentes, amb sang i plenes d'armes afilades? A Terra Baixa, per exemple, no és només que la Marta senti alliberament i plaer quan la fereix el Manelic, sinó que la ferida i la sang li obren els ulls del seu amor i de la necessitat que té de fugir del Sebastià. A Maria Rosa, la protagonista coneix el seu primer marit traient-li una agulla del peu que s'havia clavat mentre trepitjava raïm en un cup, amb la sang i el vi de nou com a fluids amorosos, i després acabarà matant el seu segon marit, la nit de noces, amb un objecte llarg i prim. És a dir, de nou, la lluita i la violència com a substitutiu de l'acte amorós, com també passa al tercer acte de La filla del mar.

Sabent tot això que sabem i tenint accés a tots els documents que tenim, doncs, no és estrany que ni a les escoles, ni als instituts, ni als programes de televisió, ni enlloc es faci mai esment a la possibilitat, ni que sigui hipotètica, que Guimerà visqués tota la vida reprimint la seva sexualitat públicament? A mi personalment m'importa un rave l'orientació sexual d'algú mort fa cent anys, però en canvi sí que és interessant preguntar-se qui era sentimentalment Àngel Guimerà pel senzill fet que tant Josep M. Benet i Jornet com Ricard Salvat, igual que Albertí i Arribas dècades després, ja van assenyalar fa anys que desxifrar les pulsions homoeròtiques del dramaturg permetien posar en valor l'alliberament formal del llenguatge escènic —i simbòlic— de Guimerà, com passa quan es desxifra el món interior de qualsevol creador per tal d'interpretar-ne millor l'obra.

Som el país que comenta fins l'últim detall de la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el país que coneix totes les interioritats de Verdaguer i el país que desgrana les anècdotes més recòndites de Gabriel Ferrater per desxifrar el seus poemes. Això per no dir, ja que hi som, que som el país on el mateix Ferrater estripava Joan Maragall, bo i acusant-lo d'escriure en els seus poemes allò que no s'atrevia a viure en el seu dia a dia. Qui sap, potser després de llegir que totes les obres de Guimerà parlen de relacions amoroses prohibides i tenen l'opinió pública —el poble— com a personatge secundari que tot ho veu i tot ho jutja, el mateix Ferrater també hauria preguntat a Guimerà, en cas d'haver-lo conegut, el mateix que Pla va preguntar a Terenci Moix i el mateix que ningú sembla gosar preguntar-se encara avui, ja que passen els anys i seguim llegint Guimerà, seguim representant-lo assíduament i seguim considerant-lo un dels grans autors de les lletres catalanes, però el seu teatre, en realitat, segueix sense sortir de l'armari.