Us parla el sobirà. Evidentment, només és una versió reduïda del sobirà, una part petita, ja que en democràcia el sobirà és tot el conjunt del poble i un servidor no es pot atrevir a parlar en nom de tot el poble. Però, a diferència d’Espanya, on el sobirà és algú que no representa la voluntat de ningú, jo com a mínim represento la meva i crec que molta gent m’acompanya en el pensament. En el sentiment. Cadascú hauria de poder fer la seva versió de discurs de Cap d’Any, amb l’arbre de Nadal al fons i una llar de foc encesa, i dirigir-se a la població per exposar la seva anàlisi i els seus desitjos. A Espanya el sobirà amb corona ha dit que els polítics s’han de barallar menys i trobar la serenor perduda, i consens, i concòrdia, i respecte a les lleis i al civisme, que si no podria ser que els no-sobirans, els vassalls, li tornessin a llençar fang a ell i a la seva família. A Catalunya, en canvi, el discurs podria ser diferent. D’una corda o de l’altra, però es podria fins i tot trobar una línia discursiva bastant general. I si no, aquí en tenen la meva de particular. De singular. Bé, tant hi fa:

Barallin-se tot el que necessitin barallar-se. A diferència del que diu l’anestesista Salvador Illa, els representants polítics existeixen per a entendre’s quan es poden entendre i per confrontar-se quan no s’entenen. Si davant d’una situació controvertida, o d’una injustícia innegociable, un partit polític escull no defensar les seves posicions per tal d’intentar que la gent que el vota s’hi senti representada, aquest partit està renunciant al seu paper i està deixant òrfena una part molt important de la sobirania. Si hi ha entesa i diàleg, també el sobirà analitzarà si aquella entesa ha valgut la pena o si té algun sentit, o alguna contrapartida suficient, o si és una bona línia de futur (o fins i tot el mal menor). Però si no hi ha entesa ni diàleg, si en una matèria només hi ha un diàleg de sords o una constant presa de pèl, no dubtin a confrontar-se ni pateixin per aparèixer com els dolents de la pel·lícula perquè els Reis ho veuen tot i els observadors internacionals encara més. No deixin, ni per un moment, de complir amb el mandat del sobirà. Els ho recomano vivament, que el sobirà gasta molt mala llet quan s’enfada.

També sabem girar full, és clar, perquè la vida continua i tot necessita actualitzar-se, però mai de la vida ens deixarem actualitzar per algú que pretengui que oblidem res

En segon lloc, oblidin-se de l’oblit. No succeirà. Oblidin que girar full sigui possible sense tenir en compte totes les pàgines anteriors, oblidin-se de la tesi que també aquests dies ha exposat Salvador Illa, la societat catalana sap mirar el futur i tenir memòria al mateix temps i no oblida qui va defensar el 155 i no va ser (ni ho hauria fet mai) Josep Tarradellas. No pateixin per la memòria, vostès vagin girant fulls que de la memòria ja se’n cuida molt bé el sobirà. També sabem girar full, és clar, perquè la vida continua i tot necessita actualitzar-se, però mai de la vida ens deixarem actualitzar per algú que pretengui que oblidem res. Ni oblidem les banderes espanyoles als despatxos presidencials, ni el passotisme envers les classes de literatura catalana, ni el cordó sanitari imposat a l’independentisme a l’Ajuntament de Barcelona, ni la promoció de l’oli de Jaén (de nou en nom de la concòrdia), ni les intervencions presidencials en castellà al Parlament, ni les invocacions de la singularitat regional en les conferències de presidents autonòmics, ni la manca d’aplicació de la llei d’amnistia, ni la indiferència envers la persecució política i judicial de l’independentisme, ni les simpàtiques fotografies amb Societat Civil Catalana. Tot això no desapareix pel fet que els governs canviïn, o que l’independentisme no sàpiga trobar el to per guanyar (per recuperar) la presidència. Un nou cicle polític? Cert. Un cicle polític on el sobirà ha decidit que vostè ha de demanar permís per qualsevol llei o qualsevol pressupost que intenti aprovar. Vostè i Pedro Sánchez. Per si entre tanta cultura de l’oblit això també li ha fugit de la memòria.

Oblidar-se de les coses no vol dir que les coses desapareguin. El millor consell que puc donar als governants d’avui és que procurin no oblidar-se de les coses, especialment d’aquelles que el sobirà no oblida i que tenen la mania de perdurar anys i anys entre nosaltres. Som gent de memòria i de tradicions, aquí. Ni oblidem els que ens obliden des del govern, ni oblidem els que ens obliden des de l’oposició. El sobirà ho veu tot, dèiem, i en els seus discursos televisats es pot veure al fons el quadre d’un altre sobirà antecessor amb una porra. I en aquestes dates entranyables és el desig del sobirà que gaudeixin d’un bon Nadal i d’un bon any nou, confiant de nou que es portin bé i que ho facin pel seu propi bé. Vull dir, el meu. El nostre. Perquè, al cap i a la fi, nosaltres els manem a vostès, oi?