El fracàs de la moció de censura per fer fora Sílvia Orriols de l’alcaldia de Ripoll ha coincidit amb l’anunci que el Parlament perseguirà i castigarà els discursos d’odi. Casualitat o no, el cas és que tots dos moviments posen el focus de l’atenció política en Aliança Catalana, el partit que la resta de forces polítiques consideren d’extrema dreta. L’objectiu, diuen, és acabar amb les mentides, les dades falses, les mitges veritats i les expressions que poden incitar el menyspreu cap a alguns col·lectius per la seva religió, condició sexual o procedència, és a dir els immigrants, que és l’autèntic quid de la qüestió.

La intenció és fer una reforma del reglament que permeti, d’una banda, determinar quines són les conductes dels diputats que excedeixen els límits i poden ser tipificades de delictes d’odi i, de l’altra, donar-hi força jurídica per poder-les perseguir bé mitjançant fortes sancions econòmiques bé duent-les directament als tribunals. Els òrgans del Parlament fa temps que treballen en l’assumpte i a aquest efecte han consultat juristes experts, han mirat com ho fan a altres parlaments i han recopilat jurisprudència. I amb tots els elements damunt de la taula la clau serà establir on és la frontera entre la llibertat d’expressió i els discursos d’odi. Arribats en aquest punt, però, és quan comencen a sorgir tota una sèrie d’interrogants que no tenen una resposta fàcil.

Qui fixarà el límit entre l’una, la llibertat d’expressió, i els altres, els discursos d’odi? Els partits anomenats tradicionals, els que durant quaranta-cinc anys s’han repartit el poder a les institucions catalanes, els de l’establishment autonòmic, seran els que resoldran quan hi ha mentides i mitges veritats, ells que s’han passat tot aquest temps enredant la gent i amagant-la sencera, la veritat? Ells que durant anys i panys han invocat la immunitat parlamentària en defensa de la seva llibertat d’expressió i han posat el crit al cel quan els l’han furtada seran els que impediran que altres diputats en puguin gaudir? Amb quina cara s’atreviran a donar lliçons els que han mentit i traït tot un poble que havia confiat en les promeses que li havien fet els seus dirigents polítics i que, després de lliurar el país a l’enemic, volen continuar remenant les cireres com si res no hagués passat?

Els que durant quaranta-cinc anys s’han repartit el poder a les institucions catalanes, els de l’establishment autonòmic, seran els que resoldran quan hi ha mentides i mitges veritats, ells que s’han passat tot aquest temps enredant la gent i amagant-la sencera, la veritat? 

Com és que el Parlament no s’ha decidit a actuar fins ara si Vox, que sí que és manifestament un partit no d’extrema dreta, sinó d’ultradreta —que no és ben bé el mateix, perquè la segona, a diferència de la primera, no descarta la violència per aconseguir els seus fins—, i clarament feixista, hi té representació des del 2021? El pretext que a l’anterior legislatura la iniciativa va decaure perquè es va dissoldre la cambra un any abans del que tocava no és cap excusa, perquè si hi hagués hagut voluntat política real de fer-ho, els tres anys que va durar el mandat haurien estat més que suficients per tirar-la endavant. Per què la impressió que té la majoria de la ciutadania és que les institucions catalanes i els partits catalans no tracten de la mateixa manera Vox i Aliança Catalana i s’atreveixen a fer amb Aliança Catalana el que no s’atreveixen a fer amb Vox?

N’hi ha prou de veure la reacció que PSC, ERC, Comuns i la CUP han tingut davant la fallida moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll, frustrada a l’últim moment per la direcció nacional de JxCat en constatar que l’efecte bumerang dels cordons sanitaris li estava passant factura, per entendre que de les seves decisions no en pot sortir res de bo. Tots plegats s’han afanyat a repartir frívolament carnets de bon i de mal demòcrata a tort i a dret i a qualificar de feixista, racista, xenòfob i altres epítets per l’estil tothom qui no combrega amb les seves rodes de molí. I fins i tot el mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, per no quedar enrere, ha volgut erigir-se en el baluard que fa de la imposició de la dictadura de la correcció política, mitjançant el sectarisme i el classisme d’un pensament únic que amenaça la llibertat d’expressió, la nova ortodòxia wokista. De veritat que tots ells —inclòs JxCat, que fidel a la tradició convergent més genuïna juga a una cosa i a la contrària a la vegada— són garantia de res?

Tots plegats s’han afanyat a repartir frívolament carnets de bon i de mal demòcrata a tort i a dret i a qualificar de feixista, racista, xenòfob i altres epítets per l’estil tothom qui no combrega amb les seves rodes de molí

El risc d’actuacions d’aquesta mena és la supressió de la veu d’una part cada vegada més important de la població, la veu que disgusta i molesta l’establishment polític perquè precisament el posa en qüestió. Ja és trist que hagi hagut de ser un dirigent de fora —el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, a la Conferència de Seguretat celebrada recentment a Múnic— qui hagi fet pujar els colors a la cara a una Unió Europea (UE) que viu embadalida en ella mateixa en denunciar el “retrocés en què es troba la llibertat d’expressió” i la democràcia a Europa a causa del fet que “molts països estan suprimint i cancel·lant amb cordons sanitaris les visions polítiques alternatives”, que creixen sobretot a causa del capteniment sectari i excloent de gairebé tots els governs europeus. Perquè és la dimissió de les seves responsabilitats durant els últims anys, fent sistemàticament cas omís del mandat de les urnes, el caldo de cultiu que ha adobat el creixement de postulats dissidents, es diguin —que ho siguin és una altra història— d’extrema dreta o populistes.

Amb tots aquests ingredients a la vista per tal que cadascú en tregui les conclusions que consideri més oportunes, des de l’òptica de Catalunya la pregunta del milió és: i els discursos d’odi contra els catalans qui els persegueix? Qui persegueix l’odi contra els catalans que durant anys va fomentar Cs? Qui persegueix la incitació a la violència contra els catalans d’aquell “a por ellos” atiat pel PP amb la complicitat imprescindible del PSOE i del PSC? Qui persegueix l’odi de Vox contra els catalans, que si pogués literalment els exterminaria? Qui persegueix l’odi contra els catalans que contenen els discursos demagògics, esbiaixats i falsos dels dirigents actuals del PP? Qui persegueix l’odi contra una part molt significativa de la població catalana, els independentistes, que destil·len encara ara determinats posicionaments dels dirigents del PSC? Qui persegueix els mitjans de comunicació espanyols per la ràbia i l’aversió que desprenen contra els catalans? Qui persegueix la malícia i el ressentiment de certa part de la judicatura espanyola contra els catalans? Qui persegueix els discursos d’odi contra els catalans que circulen impunement per les xarxes socials? Qui persegueix, en fi, l’odi contra els catalans pel simple fet de ser-ho?

Oi que és complicat trobar resposta a tantes preguntes incòmodes? Doncs aquest, i no cap altre, és el problema.