La superioritat moral de l’independentisme d’ahir és la pedra a la sabata de l’independentisme d’avui. Durant els anys del procés, el corpus ideològic independentista es va nodrir d’explotar la diferència amb Espanya des de la moralitat: com que els espanyols vivien en un estat travessat per un dèficit democràtic flagrant que no estaven disposats a enfrontar, ser independentista, pensar que Europa ens mirava, era sinònim d’anhelar una cultura democràtica moralment acceptable. Mentre que l’independentisme va voler fer servir una moralitat pràcticament descatalanitzada, envernissada d’europeisme i amb pretensions de neutralitat per justificar-se ideològicament, l’espanyolisme va posar la seva busca moral al servei del principi rector de la unitat. A llarg termini, això li ha permès afrontar el conflicte amb molta més coherència, perquè des del primer moment els va permetre entendre el procés com un conflicte ètnic i no com una cerca del bé en abstracte.
De mica en mica, aquest anhel moral independentista es va convertir en una manera de justificar la bondat inherent de la classe política, és a dir, en una manera de blindar-la de la crítica interna des dels sentiments. Moralitat i emocionalitat es van fondre en una mateixa cosa —penso en el “jo soc una bona persona” recurrent d’Oriol Junqueras—. L’associació entre una cosa i l’altra, entre els qui volien el bé i els qui eren bons, va anar allunyant l’independentisme de la possibilitat de confrontar-se a Espanya des d’un pla realista. Inintencionadament o intencionada, el compàs de les victòries i les derrotes independentistes va quedar clausurat al camp moral, que per a la classe política és encara un camp sense riscos. Una part del desencantament amb la partitocràcia independentista actual fa arrels en l’afartament del que és simbòlic, precisament perquè de seguida ens sembla una medalleta moral més, un moment d’autocomplaença que eixampla la distància entre l’independentisme i la independència.
L’estat espanyol fa servir la distància amb què els partits catalans tracten la realitat política per aprofitar-se’n: les victòries morals independentistes no els fan ni pessigolles perquè ja saben on és que han de guanyar
Associar l’independentisme a una ideologia sense màcula ha impedit adreçar les contradiccions que implica exercir el poder, però també les misèries morals dels qui avui en són el braç polític. La notícia que els cartells de l’Alzheimer i els germans Maragall són un cas de falsa bandera executat des de les files d’ERC és un cas perfecte d’aquesta dissonància moral i de la divergència que hi ha entre realitat política i discurs. En aquest context, les faltes de rectitud moral es fan gairebé una traïció ideològica. Que la superioritat moral fos una arma de l’independentisme durant el procés ha fet més pregon l'esvoranc de decepcions i desconfiança —justificada— que el moviment es troba paralitzat. Tot plegat només va ser un pedestal des d’on caure. Avui, però, hi ha qui encara no està disposat a assumir les conseqüències del cop.
Els partits independentistes estan trencats, en certa mesura, perquè tot el que de portes enfora evidencia la dissonància moral els qüestiona el discurs de què s’han revestit durant dotze anys. Es relacionen amb el conflicte polític des de la bondat —encara que només sigui pretesa—, perquè si ho fan des de la catalanitat, hauran de ser tan constants com ho és el Suprem a l’hora de protegir la unitat espanyola. L’estat espanyol fa servir la distància amb què els partits catalans tracten la realitat política per aprofitar-se’n: les victòries morals independentistes no els fan ni pessigolles perquè ja saben on és que han de guanyar, i la llei d’amnistia n’és una mostra prou clara. La concreció amb què apunta el compàs moral espanyol, el sentit de justícia sobre el qual treballen els seus poders, és netament nacionalista. El dels partits catalans, en canvi, apunta al sentit de la raó i la justícia universal —que no existeix— perquè el conflicte pugui ser llegit des de tot arreu. Fent-ho, ens impedeix llegir el poder espanyol i llegir-nos a nosaltres mateixos des d’on som. I relega els partits independentistes a poc més que sommeliers dels escarafalls. Avui encara hi ha qui es pregunta com pot ser que no siguem independents, si som els bons.