A la societat li costa dixar que la quietud actue. Lo sistema no et permet dir que 'no' i a continuació d'esta teua primera resposta negativa, hi sol aparèixer una repregunta immediata que te'n demana el perquè. I per quietud no em referixo a badar, que no només és magnífic com a verb sinó també com a fet —lo fet de no fer res—, sinó també al dret de declinar amablement una oferta si no t'apetix acceptar-la. Serenor i personalitat.

Freqüentment, refusar una proposta també implica que l'alternativa exposada haja de ser completament ineludible. No està ben vist que digues que, ras i curt, potser no en tens ganes. Has de voler sempre i tan sols t'ho pot impedir una causa de força major. Una força que, és clar, mesura l'interlocutor segons los seus paràmetres. La insistència no sempre és bona companya. Respectar la decisió sense pressionar entra al cap de poca gent. Lo descans està infravalorat. Adependre a dir que no, també.

Fins i tot, de vegades, diem 'sí' únicament per no vore-mos obligades a fer més aclariments de per què diríem 'no'. La càrrega mental de preparar una bateria de possibles arguments que justifiquen encara més la nostra raó, és feixuga. Darrere d'un 'no', hi ha temps de vida, hi ha raons de pes, hi ha necessitats silenciades. O respostes que tal vegada no volen ser donades —no tenim per què esbrinar-ho tot— i acaba sent major la mandra d'haver de donar explicacions que la peresa inicial de no voler fer aquella cosa. Per això, sovint, acabem claudicant resignadament i alabat siga déu.

Darrere de cada 'no' hi ha temps de vida. Convé reivindicar la sobirania de l'aturar-se

I és que al costat de cada 'no, gràcies' o de cada pretext hi ha rerefons amagats que no hauríem de remoure, motxilles particulars que no deuríem obrir. Per què no tens fills? Per què no vas de vacances? Per què no beus alcohol? Per què no vens al dinar? Potser perquè no puc quedar-me embarassada —i prou pena sento—, perquè no tinc prou diners per a viatjar —i prou vergonya em fa—, perquè vaig tindre'n problemes de més jove —i encara ho estic superant—, o perquè també hi va algú que m'incomoda i no vull compartir-hi el mateix espai?

Aleshores, naixen les excuses imperatives que disgusten a qui les dona i a qui les rep. Tothom sap que allò arguït no és tota la veritat, o qui sap si directament una petita mentida, però com a receptors l'excusa mos cal per a entendre el 'no' i com a emissors la necessitem per no haver de dir que 'sí'. I així anem avançant a desgana, publicant falses il·lusions a les xarxes socials o sent criticats per, precisament, no penjar-les. Reposar és fer salut. Renunciar, també. La galvana pot esdevindre un motiu ponderat.

Concedir el beneplàcit de l'opció triada legítimament. Subjectar les estirandes de l'escenari imaginable i tranquil. Sentir-se lliure per a decidir sense ser escodrinyats, ni jutjats. Aplique-mos-ho, com a subjecte i objecte, com a actors i espectadors, en justa persuasió, en necessària tolerància. No fer res també és fer alguna cosa. Convé reivindicar la sobirania de l'aturar-se. Del simplement romandre. Simplement, ser. Dixeu-mos ser, inclús quan no volem.