Després de l'actuació de la Fiscalia al judici que se segueix en contra meu, crec que tinc el dret i, també, el deure professional i ciutadà de posar en evidència la deriva d'un òrgan constitucional que han transformat en un instrument al servei del poder polític.

La Fiscalia ha deixat clar aquesta setmana que la igualtat davant de la llei no és més que una quimera. Mentre persegueix amb acarnissament certs sectors polítics i jurídics, no dubta a aplicar un estàndard de protecció desmesurat quan es tracta dels seus. La contradicció és evident i profundament nociva per al ja malmès Estat de dret.

D'una banda, hem escoltat de la mateixa Fiscalia que “la societat en la qual vivim no pot permetre que el dret a la intimitat serveixi de parapet a la impunitat de conductes delictives tan greus com les que aquí estem jutjant”. Es tracta d'un enunciat altisonant que, en aparença, reforça la idea d'una justícia sense concessions. Però, alhora, aquesta mateixa Fiscalia que proclama la necessitat que la intimitat no sigui un refugi per a criminals, defensa amb dents i ungles el dret del fiscal general que el seu telèfon mòbil no pugui ser objecte d'anàlisi judicial.

El missatge és clar: si ets un dels nostres, el teu dret a la intimitat és sagrat; si ets un advocat incòmode o un adversari polític, el teu telèfon és de domini públic i el secret professional no existeix. Amb aquesta doctrina, la Fiscalia s'erigeix en el gran àrbitre de la impunitat, determinant qui té drets i qui no.

En la seva croada contra qui considera enemics de l'Estat, la Fiscalia ha arribat a afirmar que el contingut del telèfon d'un advocat no té cap protecció especial. És a dir, el secret professional, el dret de defensa i el dret a la inviolabilitat de les comunicacions decauen davant de la necessitat d'investigar “fets greus”. Tanmateix, quan el telèfon a analitzar és el del fiscal general, el discurs canvia: llavors, la privacitat es converteix en un dret fonamental de primer ordre. La hipocresia no podria ser més evident.

La Fiscalia ha deixat de ser un òrgan de defensa de la legalitat per convertir-se en un instrument de persecució selectiva i de protecció corporativa d'un grup molt concret de persones

Però en tot cas, mentre ells apliquen aquesta doble vara de mesurar, aquest divendres la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem ha acabat per donar suport a la confiscació de telèfons, ordinadors i servidors, l'accés a correus electrònics, xarxes socials i missatgeria instantània, i fins i tot el “rooteig” de dispositius mòbils per extreure tanta informació com sigui possible del fiscal general malgrat que ja sabem que va esborrar tot el seu contingut. Si es tractés de qualsevol altre d'investigat, la Fiscalia hauria justificat aquestes mesures sense parpellejar. Però ara que afecta els seus, denuncien “falta de proporcionalitat” i “vulneració de drets fonamentals”, criteri amb el qual, en aquest cas, no ha estat d'acord el Tribunal Suprem, que serà qui jutjarà el fiscal general.

Davant del Tribunal Suprem i davant del Senat, la Fiscalia ha defensat amb vehemència el dret del fiscal general a, com ell mateix ha manifestat, “disposar de la seva intimitat”. Però per què aquest dret fonamental es defensa amb tanta vehemència per a uns i es destrueix sense contemplacions per a d'altres? Potser hi ha ciutadans de primera i de segona categoria davant de la justícia? La resposta, per desgràcia, és òbvia.

Per si no n'hi hagués prou, la Fiscalia ha legitimat el silenci del fiscal general davant del jutge d'instrucció, afirmant que “és una posició processal emparada en un dret fonamental”. És a dir, si el fiscal general decideix no respondre a les preguntes d'un jutge, es tracta d'un acte legítim. Però si qualsevol altre acusat decideix no contestar a les preguntes no ja d'un jutge, sinó d'un fiscal, se l'acusa de “falta de col·laboració” i se suggereix, o es diu obertament, que el seu silenci és una prova de culpabilitat. La doble vara de mesurar és tan escandalosa que hauria d'enrojolar qualsevol amb un mínim de decència.

Més enllà de la impunitat per als seus, la Fiscalia ha deixat clar que està disposada a aliar-se amb delinqüents si això li permet aconseguir una condemna contra aquells a qui persegueix amb acarnissament. Així, no ha dubtat a afirmar que l'Estat ha de protegir un presumpte assassí, un traficant confés i un mentider compulsiu si això serveix per obtenir una sentència condemnatòria. Encara més, considera que a aquest tipus de criminals se'ls ha de rebaixar substancialment la pena perquè el seu paper com a prova a favor de l'acusació no és senzill. Quina mena de justícia és aquesta, on la Fiscalia es converteix en un refugi per a criminals a canvi de declaracions útils, encara que demostradament falses?

Tot s'hi val quan es tracta de perseguir certs sectors polítics i jurídics. Alhora, s'ha consolidat un escut protector per als qui, des de dins del sistema, abusen del seu poder

Hom pot preguntar-se què dirà la Fiscalia quan, més aviat que tard, aparegui algú amb proves reals que estableixin la veritat sobre l'actuació del fiscal general i la seva possible comissió de delictes greus, com la revelació de secrets. Continuarà defensant el dret a la privacitat? Afirmarà que ningú no està per sobre de la llei? O recorrerà novament a la seva ja habitual doble vara per protegir els seus, fins i tot traient de circulació qui gosi explicar la veritat i aportar proves?

Què diran quan, més aviat que tard, s'acreditin les formes, dinàmiques i quantitats amb les quals s'han comprat voluntats i construït aquestes camarilles que ara actuen en dinàmiques que disten molt de ser les pròpies d'un Estat democràtic i de dret? La resposta tots la sabem i, una vegada més, s'aplicarà una doble vara de mesurar que només serveix per demostrar que davant de la llei no tots som iguals, que davant de la llei hi ha els propis i els contraris.

En vista d'aquest panorama, el fet és que la Fiscalia ha deixat de ser un òrgan de defensa de la legalitat per convertir-se en un instrument de persecució selectiva i de protecció corporativa d'un grup molt concret de persones. Ha renunciat a la imparcialitat i ha abraçat sense pudor l'arbitrarietat. La conseqüència és devastadora: la confiança en el sistema s'erosiona, la idea de justícia imparcial es dilueix i el dret fonamental a un judici just es converteix en un privilegi reservat només per a alguns... els seus.

La situació i realitat són desoladores, però no sorprenents. Des de fa anys, hem assistit a una degradació progressiva dels principis que haurien de regir qualsevol sistema democràtic. S'ha normalitzat la idea que tot s'hi val quan es tracta de perseguir certs sectors polítics i jurídics. Alhora, s'ha consolidat un escut protector per als qui, des de dins del sistema, abusen del seu poder.

La pregunta que ens hauríem de fer no és si el fiscal general és culpable o no, sinó si realment creiem que existeix un sistema en el qual tots som iguals davant de la llei. Perquè si alguna cosa ha quedat clara en els últims dies, és que la Fiscalia no creu en aquesta igualtat i, el que és pitjor, ja ni tan sols s'esforça a fingir-ho.