Cinc anys després, l’independentisme va perdre gairebé un milió de vots a les eleccions europees de diumenge passat. S’hi poden posar els “peròs” que es vulgui —que l’última vegada van coincidir amb les municipals, que l’afer Puigdemont estava calent—, que tot plegat no és més que l’enèsima confirmació de l’erosió del moviment independentista. És equívoc tractar en bloc tots els que, contesa electoral rere contesa electoral, decideixen quedar-se a casa i no votar tots els que, d’entrada, serien els seus partits naturals. El gruix de ciutadans que no surten a votar no tenen en comú els motius pels quals s’abstenen ni la resposta que els caldria per deixar-ho de fer, però tenen en comú el desinterès, el desengany i la desconfiança que els ha desconnectat de la política. No tenen en comú els objectius pels quals s’abstenen, però tenen en comú —havent-hi pensat molt o sense haver-hi pensat gaire— la premissa que votar els partits tradicionals no els fa sentit.
D’entre aquest grup divers de ciutadans que han decidit tallar amb el sistema de partits, hi ha un grup concret que ho viu amb aflicció: voldria votar, però la manca d’autocrítica i de reestructuració dels partits independentistes, la traïció reiterada a la pròpia paraula i la culpabilització constant que fan d’aquells qui els han deixat de votar, refermen aquest ciutadà en el fet que votar els partits tradicionals no surt a compte. No surt a compte si ets demòcrata, perquè frena les renovacions internes que calen per donar aire al sistema. No surt a compte si ets independentista, perquè el vot és l’acceptació dels subterfugis que encara avui fan servir per excusar-se de no haver fet la independència. I no surt a compte si, com a ciutadà, la teva autoestima queda tocada cada vegada que els líders dels partits independentistes et renyen per no haver-los votat. Sense anar gaire lluny, l’últim dia de campanya, Carles Puigdemont es va referir als que l’han deixat de votar com a “desertors del deure de ciutadania”. L'endemà de les eleccions, Carme Forcadell tuitava que “aquesta abstenció és la que ha portat el triomf dels socialistes. No n’aprenem”. Per a molts, votar qui culpabilitza la ciutadania —en comptes de fer l’exercici d’assumpció de culpes que els pertocaria com a braç polític— és participar de l’erosió de la democràcia al nostre país.
Cada vegada que, després d’una patacada electoral, els partits independentistes surten a celebrar els resultats amb una mà i a esbroncar aquells que no els han votat amb l’altra, s’allunyen de la possibilitat de seduir els que han quedat als marges
El dol del demòcrata català que s’absté, vota nul, en blanc o partits minoritaris que no opten a la representació, és que ha arribat a la conclusió que ser demòcrata ja no demana votar els partits que, per naturalesa, haurien de ser els seus. Hi ha un gruix —no sé com d’important— de ciutadans de Catalunya que avui es troben aquí perquè senten que no els han deixat cap altra opció. Cada vegada que, després d’una patacada electoral, els partits independentistes surten a celebrar els resultats amb una mà i a esbroncar aquells que no els han votat amb l’altra, s’allunyen de la possibilitat de seduir els que han quedat als marges. Assenyalen els desertors del “deure de ciutadania” com si ells no hi haguessin tingut res a veure, perquè assumir-ho suposaria pagar el preu de cada renúncia, de cada subterfugi i de cada buidatge retòric dels últims set anys. No només suposaria un canvi de lideratges, sinó que, fet d’arrel, hauria de suposar un canvi estructural, cultural i espiritual de la manera que tenen d’entendre la política i l’alliberament nacional del país.
La negativa a l’autocrítica, a la renovació i a la confrontació del conflicte ètnic que viu Catalunya per part dels partits independentistes desgasta la democràcia. El demòcrata català que s’absté o que es nega a adobar el sistema de partits posant qualsevol altra cosa a la papereta, ho fa amb pesar. El seu dret de participació política ha quedat escapçat. Tant se val si ho fa com a acció política conscient o si ho fa per despreniment i desinterès general: un sistema de partits —els independentistes— que arracona gairebé un milió de votants (les últimes eleccions europees) o que perd més i més votants cada vegada que crida els seus potencials electors a les urnes, és un sistema de partits que, com a mínim, té problemets a resoldre. La negativa pública a resoldre’ls no fa més que agreujar la situació. No cal negar-los el vot des del raonament polític ni omplir l’abstenció de contingut per adonar-se que la pèrdua de vots és l’únic que posa els tres grans partits independentistes contra les cordes. L’esbroncada postelectoral és la reacció del gos ferit i té l’efecte contrari que volen que tingui. El dol del demòcrata català que ha deixat de votar els partits independentistes és que s’ha adonat que fent-ho, votant-los, faria un desservei major a la cultura democràtica del país que deixant-los de votar.