Una mateixa tragèdia i tres mirades. La primera, el dolor. Un dolor insofrible, captat en milers d’imatges de l’horror, cotxes que s’amunteguen damunt de víctimes, riuades que s’enduen famílies senceres, soterranis inundats on la mort ha exigit el seu tribut. La tragèdia del País Valencià és tan terrible que no hi ha paraules que continguin tanta desolació, atrapats en la inevitable inutilitat del llenguatge.

Com posar-se a la pell de tant desconsol..., una mare que s’acomiada del seu petit, convençuda que no sobreviurà, un home que es desespera per intentar salvar la seva filla, arrossegada pel torrent d’aigua, uns avis que intenten arribar a un racó segur, les feixugues cames enfonsades a l’aigua. I arreu, els objectes que eren l’escenari quotidià, el marc confiable de la vida de cadascú: uns mobles esbotzats que decoraven el menjador d’una família; les nines d’una infància feliç que resten inertes en un racó, esclafades per la força de l’aigua; una pilota que sura en un bassal, inútil i trista; piles de roba segrestada de la seva pau d’armari, convertides en deixalles; centenars de cotxes amuntegats com si fossin un grotesc espectacle dalinià, la ganyota de la tragèdia... L’aigua ha arribat en tromba, fins i tot sense pluja, riuades de cabals desbocats que han redefinit el paisatge al seu pas. Res no és reconeixible, la placeta del poble, els carrers de sempre, el parc on anaven els nens a jugar, els llocs de sempre. Ara només hi ha caos, desesper, impotència.

I, alhora, de la impotència neix la voluntat; del desesper, l’empatia amb el dolor; del caos, el desig de posar mans, esforços, diners, contingents de persones anònimes que s’entossudeixen a retornar la vida allà on l’aigua hi ha deixat desolació. És l’hora de compartir el dolor, València al cor, pell amb pell, batec a batec: el moment de la gent. I la gent respon a riuades, però són riuades de vida que traspassen la voluntat dels polítics, decidides a ajudar, determinades a estar al costat de les víctimes. Per damunt dels polítics que volen treure una engruna de profit enmig de la tragèdia, per damunt del fang polític que s’amuntega damunt el fang que ha deixat la tragèdia. València és avui la tragèdia, una tragèdia implacable i brutal. Però València també és avui la solidaritat d’una ciutadania aferrada a la condició bàsica de l'ésser humà: l’amor pel proïsme. El dolor transformat en amor i la vida imposant-se per damunt de la mort.

València també és avui la solidaritat d’una ciutadania aferrada a la condició bàsica de l'ésser humà: l’amor pel proïsme

Emperò, València també és el fracàs de la mala política, la pitjor política, la més pèrfida política. “Els morts evitables”, que diu la portada del diari Libération són l’epicentre de la indignació que gira la mirada cap a unes administracions vergonyoses que han fracassat per totes bandes, incapaces de prevenir quan les informacions eren alarmants, incapaces d’actuar amb celeritat, quan la tragèdia ja s’havia iniciat, incapaces de coordinar, ajudar, planificar l’ajuda quan la tragèdia ha esclatat. Un Estat incapaç de reaccionar davant d’un drama humà que acumula més de 200 morts, té més de 1900 desapareguts i afecta centenars de milers de persones, és un Estat en fallida. Són tantes les irresponsabilitats, la indolència, l’absoluta incompetència, que costa discriminar la jerarquia d’incompetències, uns i altres assenyalats per igual, mediocres arribistes tan aferrats als seus càrrecs com inútils per al servei públic.

Fem-nos les preguntes que els apunten directament i els deixen sense excuses, amb les vergonyes a l’aire. Per exemple, què feia el govern espanyol celebrant un inútil ple extraordinari per a la renovació de RTVE —simple agència de col·locació d’amiguets—, quan les informacions ja eren alarmants? Per què no va iniciar els protocols de coordinació amb la Generalitat Valenciana, si les dades anunciaven un perill ingent? I el president valencià, com és possible que encara no hagi dimitit, després d’haver comès tots els disbarats possibles? Des de suspendre la Unitat Valenciana d’Emergències el novembre passat, justament l’organisme que tenia com a objectiu “garantir la ràpida intervenció d’emergència”, fins a menysprear les previsions, assegurar que era un simple temporal que amainaria, i no activar les alertes que haurien pogut minimitzar part de la tragèdia. I ambdues administracions negant-se a rebre ajudes dels bombers catalans o dels francesos especialitzats en tragèdies, mentre el caos regna a les terres valencianes.

Dies de despropòsits, incompetència i descoordinació que han mostrat el pitjor de la política, amb un govern espanyol maldestre i incapaç, i un govern valencià enfangat en la seva letal irresponsabilitat. Cauran totes les responsabilitats damunt del seu cap, una a una, i res no podrà justificar que Mazón es mantingui en el càrrec, com tampoc no és imaginable que la ciutadania valenciana ho permeti. La tragèdia és massa brutal, massa gran, massa mortífera, com perquè el seu cap polític, manifestament inútil, es pugui mantenir a la poltrona.

València plora, València sagna, València es desespera. Però València també es mou, s’aixeca, es mobilitza, ajuda. No són els polítics els que li donen esperances, sinó la gent. La gent convertida en el darrer reducte, en la taula de salvació, quan les administracions naufraguen, engolides per la seva pròpia misèria.