És l’hora de provar de fer coses diferents o fer-les de diferent manera. Estem per començar una nova legislatura i l’escenari es presenta complicat. La repressió s’accentua. I no és “només” que es mantingui durament empresonades les persones que van liderar l’1 d’octubre del 2017, que tinguem quasi tres mil represaliades i encausades, o que el carrer esclati en aldarulls per l’escàndol de silenciar i empresonar el raper Hasél. El Tribunal Constitucional, el Suprem i la Fiscalia tenen ja dissenyada la via per tal d’impedir al mateix Parlament de Catalunya qualsevol debat o pronunciament sobre referèndum, autodeterminació, monarquia o procés constituent de la República catalana, o qualsevol tema que s’hi assembli. La darrera prova l’hem tingut just després de les eleccions, amb la querella presentada per la Fiscalia contra la Mesa del Parlament per deixar votar al ple resolucions amb alguns d’aquests continguts. El Parlament Europeu, amb la recent retirada de la immunitat als eurodiputats exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, tampoc ajuda.

Així, tot i que la majoria de votants de les darreres eleccions (52%) s’han pronunciat a favor de partits clarament independentistes, i que hi torna a haver majoria absoluta d’escons independentistes al Parlament, les forces estatals estan fent tot el possible —i impossible— perquè no existeixi debat públic sobre la independència de Catalunya, i tampoc sobre la monarquia, símbol de la unitat espanyola. Un cop penjada l’etiqueta d’"inconstitucional” a aquests temes, no se’n pot parlar ni al Congrés, com va advertir fa pocs dies la vicepresidenta Calvo. En aquest context, com poden avançar les propostes independentistes de fer un referèndum? A banda de la mobilització al carrer, imprescindible, potser podríem provar de lluitar d’alguna altra manera, amb les seves pròpies armes, sabent, això sí, el que comporta i on podem arribar.

Hi ha una acció que ens permetria debatre al Parlament sobre l’abolició de la monarquia i sobre el referèndum d’autodeterminació sense cap perill de querelles, inhabilitacions i presons. La manera que el mateix Tribunal Constitucional ha beneït per parlar d’aquests temes: la proposta de reforma de la Constitució espanyola, que podria plantejar el mateix Parlament de Catalunya en forma de proposició de llei de reforma constitucional, i que finalment es trametria al Congrés espanyol.

Aquesta reforma de la Constitució espanyola que podem plantejar ara no és perquè pensem que l’aconseguirem aprovar, és per poder parlar de tot al Parlament, i que se’n parli al Congrés, i que el món vegi fins a quin punt l’estat espanyol no vol solucions acordades

Efectivament, això es pot fer. Ho reconeix l’article 166 de la Constitució per remissió al 87 d'aquesta. El Parlament pot proposar reformar qualsevol part de la Constitució. Inclosa l’abolició de la monarquia i la reforma de l’article 92 de la Constitució per incloure-hi el referèndum d’autodeterminació. Es podria també plantejar la supressió de l’article 161.2 que preveu la suspensió automàtica de normes autonòmiques impugnades pel Govern de l’Estat davant el Tribunal Constitucional, o la modificació del mateix sistema de reforma constitucional, per fer-lo més fàcil.

Evidentment, no s’aconseguiria l’aprovació definitiva d’aquesta reforma amb l’actual composició del Congrés. És clar que no. Però les forces independentistes podrien exigir a l’actual govern espanyol l’admissió a tràmit d’aquesta proposició de reforma constitucional. Això implicaria, no només un debat enorme i sense línies vermelles al Parlament, sinó també un gran debat i rebombori de mesos (o anys) al Congrés, i a tot l’estat espanyol. Pensem el que va suposar l’abril del 2014 la defensa davant el Congrés de la proposició de llei de delegació de referèndum que van fer Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. I només va ser un debat i una votació on es va rebutjar l’admissió a tràmit de la proposició.

La necessitat de suport del govern espanyol per part de grups independentistes podria forçar que el Congrés per majoria simple admetés a tràmit plantejaments com l’abolició de la monarquia o el referèndum d’autodeterminació. Al cap i a la fi, no es tractaria més que d’intentar resoldre el problema que el referèndum hagi estat i sigui considerat fins ara “inconstitucional”. Aquesta és la manera de resoldre les qüestions en les democràcies avançades, i des d’aquestes no s’entén, des de fa temps, que el govern espanyol no plantegi, ell mateix, aquesta reforma constitucional. Només cal recordar la indignació de Josep Borrell quan el març del 2019 un periodista de la TV alemanya Deutsche Welle News li va preguntar precisament això: "Vostè no vol la reforma constitucional espanyola? Per què no la vol?".

És cert que ens agrada més parlar del nostre propi procés constituent, el de la República catalana, que no pas posar-nos a pensar com reformar l’espanyola. Però cal recordar que la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, al Parlament del 2016, va acabar també amb sentència d’inconstitucionalitat i subsegüent querella quan es van aprovar les conclusions. Aquesta reforma de la Constitució espanyola que podem plantejar ara no és perquè pensem que l’aconseguirem aprovar, és per poder parlar de tot al Parlament, i que se’n parli al Congrés, i que el món vegi fins a quin punt l’estat espanyol no vol solucions acordades. Un cop fet això, i quan ja s’acabi aquesta legislatura que ara comença, potser podrem estar en condicions d’haver-nos convençut tots plegats, i al món, que les properes eleccions han de ser plebiscitàries referendàries, i encarar definitivament l’últim pas cap a la independència.