Octubre, i es torna a parlar de referèndum. Encara que només sigui per aclarir-nos, convé fer l’exercici de fixar la mirada a les diferents opcions que l’independentisme té avui dia sobre la taula, inclosa la recent proposta de referèndum de la CUP. De seguida veurem que les posicions independentistes giren totes entorn dels mateixos conceptes, donant voltes a la sènia. No gaire lluny uns dels altres.

Opció 1. Diàleg: Inclosa en el pacte de legislatura amb una durada de dos anys, tot i que alguns ja han dit que en volen ampliar el període, i d’altres el consideren excessiu. Hi ha consens entre els partits independentistes en el fet que el diàleg busca l’autodeterminació, el referèndum acordat amb l’Estat, i l’amnistia per a totes les persones represaliades. La posició de l’Estat espanyol, tant del Govern com de tot el poder legislatiu i judicial, és que no són possibles aquestes demandes sense una reforma constitucional.

Des d’un punt de vista independentista, és més que provable que no s’assoleixin els objectius marcats pel diàleg. Si fos aquest el cas, un segon nivell d’èxit d’aquest procés seria aconseguir demostrar que l’acord no existeix, no perquè sigui impossible, sinó perquè l’Estat s’hi nega sense arguments democràtics, sinó pseudocolonials.

Per aconseguir aquests efectes, una de les poques vies obertes i legals és que el Parlament de Catalunya endegui una iniciativa de reforma constitucional per incloure-hi el referèndum d’autodeterminació i l’amnistia, destruint les prevencions d’inconstitucionalitat per part de l’Estat i, alhora, demostrant al món la ferma voluntat parlamentària majoritària de Catalunya. La negativa espanyola a reformar la Constitució seria una bona prova a Europa, i al món, de la manca de voluntat de solució del conflicte amb Catalunya. També faria possible que es parlés al Parlament amb llibertat sobre aquestes matèries. Qualsevol altra fórmula serà durament reprimida per l’Estat, amb querelles per desobediència als membres de la Mesa del Parlament, com ja s’ha tornat a veure en el debat de política general d’aquests dies. O simplement seran actuacions fàcilment desestimades per inconstitucionals, com ja ho va ser la proposició de llei d’amnistia presentada a la Mesa del Congrés el passat mes de març.

Aquesta opció de diàleg dura dos anys i acabarà el 2023, amb noves eleccions espanyoles i noves aritmètiques al Congrés, i pot ser molt bé que la conjuntura ja no empenyi al Govern que sorgirà a tenir, o fer veure que té, relacions amb els “separatistes”.

En tot cas, després d’aquest dos anys, si el diàleg no ha reeixit, i no hi ha a l’horitzó un referèndum acordat, a Catalunya s’abordarà una segona part de la legislatura (2023-2025) que alguns ja han anomenat com “etapa de decisió”.

És evident que com es plantegi aquesta sortida del diàleg condiciona el diàleg mateix. És a dir, si l’opció post diàleg fracassat és més diàleg fracassat, l’Estat espanyol no té gaire pressa ni al·licient per pactar res. Si el plantejament és de tornar a fer un embat per la independència, la mirada de l’Estat també pot canviar, sens perjudici que una de les alternatives espanyoles que sempre és sobre la taula és la d’intensificar la ja molt alta repressió, cal no oblidar-ho.

Plantegem ara possibles opcions en cas que el diàleg durant aquests dos anys no doni els fruits desitjats per votar la independència de Catalunya. És a dir, opcions de “segona etapa”, de les quals ja s’ha començat a parlar abans i durant el recent debat de política general.

Opció 2. Diàleg etern: És la posició òptima per a l’Estat espanyol. Fa més de 400 anys que dura un diàleg, que es combina quan convé amb la repressió. Per part espanyola pot durar per sempre més. Ja hi estan avesats. La filosofia la va descriure molt bé el 1842 el general Espartero quan va dir allò que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”. De l’1-O de 2017 havien passat quaranta anys des de la mort del dictador. És cert que som a la Unió Europea, i la violència i la repressió es van expressar en forma de cops i presó, i amb penes mai vistes als lideratges polítics i socials. I a la gent. Hi ha més de 3.000 ciutadans represaliats. Fer por. El gest de diàleg del Govern espanyol s’ha concretat fins ara en indults als presos més populars. Encara no modifiquen el delicte de sedició perquè puguin tornar els exiliats. Ja veuran. Les resolucions dels tribunals europeus són rellevants, però costa aplicar-les a Espanya i, en tot cas, es refereixen a qüestions que afecten a persones concretes, per més políticament significatives que siguin. No hi ha tribunal que pugui forçar a Espanya a fer un referèndum. Ho saben.

Intentar forçar al màxim al Govern espanyol en l’etapa de diàleg, desemmascarar les seves excuses d’inconstitucionalitat, i tenir pensades i debatudes les opcions per si les converses fracassen, és el que fa el diàleg real

El Govern espanyol explicita clarament la seva postura i no enganya. “No” a les demandes independentistes. Es poden negociar, si s’escau, i calen els vots catalans al Congrés, algun tipus d’inversió com la de l’aeroport. O no. I així qui dia passa, segle empeny.

Opció 3. Referèndum unilateral: La CUP l’ha proposat durant el debat de legislatura. És clarament una opció postnegociació. Un referèndum sense autorització de l’Estat durant aquesta legislatura. Tornar a fer l’1 d’octubre de 2017. ERC i JxCat ho han rebutjat. Per ara.

És cert que l’1-O va mostrar en forma de vot la força de la voluntat de la majoria de la ciutadania de Catalunya per la independència. Una resposta clara, a una pregunta clara, per una majoria clara, tal i com demanava el Dictamen d’agost de 1998 del Tribunal Suprem del Canadà al Quebec. La fórmula que va fer servir Escòcia el 2014, i previsiblement repetirà el 2024. La manera de dirimir democràticament la voluntat d’autodeterminació dels pobles. Va ser la insuportable claredat de l’1 d’octubre de 2017 el que va desencadenar la repressió espanyola que encara dura i ens tenalla. I està clar que els escenaris han canviat. No es va aconseguir implementar la independència, i la percepció és que la ingenuïtat va nodrir part de la valentia extrema, èpica, del moment. Potser cal provar de fer-ho diferent. Aprendre de l’experiència. Sense retrets. Amb ulls objectius i pràctics. Estem en aquest procés.

Pel que sembla aquesta és una via al rebost, i de moment s’ha decidit no posar-la a la carta.

Opció 4. Eleccions-referèndum: Si el referèndum acordat amb l’Estat espanyol no és possible, l’altra manera de votar, perfectament legítima i legal, és el vot electoral. Cada vegada que hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, i fins i tot a les municipals, hi ha una oportunitat de mostrar la voluntat democràtica d’independència. I guanyar.

Ja s’ha fet abans a la història. I amb èxit. Recordem que les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931 celebrades a Espanya estaven plantejades, de fet, com un plebiscit a la monarquia d’Alfons XIII. I van provocar el seu enderrocament, i l’establiment de la Segona República espanyola.  

A Catalunya es va provar aquesta via el 2015, amb un esforç per presentar candidatura conjunta per part dels dos més grans partits independentistes. En aquell moment es va assolir majoria absoluta per la independència entre els electes al Parlament, però hi havia dubtes de si els vots independentistes havien arribat al 50% dels emesos. En qualsevol cas, el món independentista no ho va considerar suficient per fer la independència.

No sempre ha de ser així. Com s’ha recordat molt bé en aquest debat de política general, a les passades eleccions, tot i la gran abstenció, es va assolir el 52% de votants independentistes. El referèndum és rellevant per legitimar amb claredat democràtica la voluntat d’independència, però el gruix de vots independentistes creix a cada convocatòria electoral. Aquests vots també valen. Depèn de nosaltres fer-los servir per al proper embat. Hi ha una oportunitat a cada legislatura.

Des de principis del s. XX fins ara s’han creat uns 150 estats al món, dels 196 ara comptabilitzats. Gairebé un centenar de referèndums d’independència d’ençà la Segona Guerra Mundial. La voluntat d’autogovern és inherent al concepte de llibertat dels pobles, com diu molt bé l’article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides. Simplement Catalunya ho té pendent des de fa generacions. Potser no cal esperar més. Podríem posar una data i fer el darrer embat. Si ens ho proposem podria ser la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

No ens enganyem. Intentar forçar al màxim al Govern espanyol en l’etapa de diàleg, desemmascarar les seves excuses d’inconstitucionalitat, i tenir pensades i debatudes les opcions per si les converses fracassen, és el que fa el diàleg real. La resta és un anar-passant enmig de la repressió i amb el cap sota l’ala. La valentia no és no tenir por, és superar-la, com vam fer l’1 d’octubre de 2017. Ara sabem més. Fem-ho servir.