Amb el jurament i la presa de possessió de demà de Donald Trump com a 47è president dels EUA, en el seu segon mandat, s’obre un període de quatre anys en què podem esperar de tot. De tot excepte tranquil·litat, predictibilitat, mesura i estabilitat.

Un nou mandat que ho posarà tot a prova, començant per la mateixa democràcia americana. De fet, són molts els analistes que teoritzaven, ja durant la llarga campanya electoral, sobre si la democràcia nord-americana podria sortir indemne d’un segon mandat de Trump. Aquesta idea era un dels eixos clau de la campanya de reelecció de Biden, fins que aquest es va veure obligat a retirar-se en favor de Kamala Harris. Perquè és pràcticament impossible pensar que el sistema democràtic-constitucional de la principal superpotència no quedarà molt afectat (potser de manera definitiva?) durant aquesta presidència, amb un Trump —i un entorn— molt més coneixedor de com moure’s en els laberints i el modus operandi de Washington DC. Un equip que aquesta vegada s’ha preparat esmerçadament per esquivar —o, si cal, fer saltar pels aires— el famós sistema de “checks and balances” (controls i equilibris) que tan encertadament van dissenyar els pares fundadors.

Unes amenaces que sobrepassen el sistema democràtic i constitucional nord-americà i que es projecten a escala global. I això no sols per l’efecte contagi que emana de la forma de governar del país encara més poderós del món. També per l’acció decidida de part de l’entorn més proper del nou president, començant per Elon Musk, que impúdicament ha posat com a un dels seus objectius dels anys vinents el de promoure l’ascens i l’entrada al poder de l’extrema dreta a alguns dels principals països europeus: començant pel Regne Unit, però seguint per Alemanya i d’altres. De fet, només cal veure la llista de mandataris estrangers que s’espera que participin en la presa de possessió de demà: Javier Milei, Viktor Orbán, Giorgia Meloni, Nigel Farage, entre d’altres... Jair Bolsonaro, l’expresident del Brasil que també va provocar un motí a Brasília per evitar acceptar la seva derrota electoral, no hi serà simplement perquè té el seu passaport retirat per les autoritats del seu país, arran de les investigacions judicials resultants d’aquells avalots.

I a això s’hi suma l’efecte dominó que ja estem experimentant de les formes de fer de la nova “oligarquia tecnològica” en paraules del president sortint Biden. Amb un Mark Zuckerberg (META) o un Jeff Bezos (Amazon) que, de criticar obertament Trump durant el seu primer mandat, com també feia Musk, ara s’han adaptat confortablement a l’onada desreguladora que acompanya Trump. Quelcom que fa albirar un tsunami a escala global de manipulació informativa i desinformació, però també d’especulació financera quan es coneix que un dels diversos objectius d’aquesta nova oligarquia és la promoció, generalització i desregulació de les criptomonedes, una situació que podria incrementar de manera substancial les seves ja enormes fortunes.

Europa haurà d’optar entre una fortalesa enfront de les polítiques de Trump, o plegar-se davant els seus desitjos o ocurrències

Un nou mandat que també posarà a prova, i amb un estrès encara major a l’actual, un sistema multilateral que, tot i estar molt desgastat i tocat per múltiples factors, continua sent un instrument clau per evitar que les relacions internacionals esdevinguin una absoluta selva on només governi l’oportunisme i la llei del més fort. Ara, les intencions expressades per Trump respecte a Groenlàndia i el Canal de Panamà, per no parlar ja del Canadà..., no envien precisament els millors missatges ni són els exemples més adequats per a aquells altres règims autoritaris que comparteixen ànsies expansionistes o intervencionistes. O dit d’una altra manera, quins arguments podrà utilitzar Trump respecte a les intencions de la Xina d’annexionar-se Taiwan, si ell posa com a una de les seves prioritats fer el mateix amb Groenlàndia? O el mateix extrapolant-lo a Rússia respecte a les seves ambicions amb relació a la Transnístria (o Moldàvia sencera) o altres zones de l’extinta URSS un cop estigui “resolta” la guerra a Ucraïna.

Com tampoc està gens clar el futur de la lluita contra el canvi climàtic en l'àmbit global, si un dels principals països emissors de CO₂ del món com són els EUA (el segon actualment després de la Xina, però el primer en termes d’acumulació històrica) no sols es retira dels Acords de París, sinó que fa mans i mànigues per reactivar la indústria dels combustibles fòssils. Alhora que pressiona i aconsegueix —fins i tot abans de la presa formal de possessió— que el principal fons d’inversió del món (Blackrock) i els bancs més importants del seu país (Goldman Sachs, Bank of America, Morgan Stanley i JP Morgan, entre d’altres) abandonin les seves polítiques i aliances internacionals a favor de la descarbonització. Per no parlar en detall del comerç global, amb l’amenaça d’una guerra comercial global imminent trufada d’aranzels que, segons ha repetit reiteradament el pròxim president, ha d’iniciar-se de manera immediata?

I davant de tot això, qui també es posarà a prova —de fet ja ho està de fa temps— és Europa. Una Europa dèbil, corcada pel progressiu creixement de la influència política dels aliats de Trump. Amb una Unió Europea mancada de lideratge per la fragilitat política i econòmica del tradicional eix tractor, el franco-alemany; i amb una presidenta de la Comissió temptada d’anar de bracet precisament amb alguns actors que professen admiració per Trump. Una Europa que, conscient dels perills que comporten l’expansionisme rus, encara no ha madurat prou per aprendre a volar sola, geopolíticament parlant. Una Europa que haurà d’optar entre una —complexa i poc probable— fortalesa enfront de les polítiques de Trump, o plegar-se davant els seus desitjos o ocurrències. Uns desitjos, però, que no van sols, van acompanyats d’una campanya explícita i ben finançada per intervenir directament, tot manipulant-lo, el nostre esdevenidor electoral i polític.