Com no podria ser d’altra manera, i de fet veníem avisats, la primera setmana del segon mandat presidencial de Donald Trump no ha deixat indiferent pràcticament ningú. Una setmana que crec que es pot definir per cinc grans eixos.

El primer és la determinació. A diferència del seu primer mandat, Trump ara va a totes i des de bon principi. Una bona prova en són les quasi dues-centes ordres executives firmades el mateix dia del seu jurament i presa de possessió. És cert que algunes d’aquestes són fum i que altres són simple repetició d’ordres que ell ja havia signat en el seu primer mandat; però ningú pot negar que el gruix d'aquestes són de gran transcendència i radicalitat.

I és que el 47è president dels EUA sap perfectament que realment té dos anys per ser significatiu i dur a terme, ell, els canvis més profunds i transformadors als quals aspira. Aprofitant un partit demòcrata desorientat i dèbil, i sent conscient que el moment és ara, abans de les midterms del 2026, les eleccions a mig mandat a partir de les quals tothom posarà el focus en el seu eventual successor.

A això s’hi suma un Trump amb experiència i preparat, coneixedor del funcionament del poder federal i disposat a plantar batalla a Washington i el Congrés, fins i tot a passar-hi pel damunt, per tal d’implementar, ara sí, la seva agenda. A més, davant de qualsevol dubte, té les 922 pàgines del “Project 2025”, el detalladíssim manual de polítiques ultraconservadores —i com implementar-les—, promogut per la Fundació Heritage, que s’ha gastat 22 milions de dòlars en la seva elaboració.

Tot això en ares de la radicalitat de la seva agenda, el segon eix que ha determinat aquesta primera setmana de mandat. Ho hem vist en l’àmbit de la immigració, on s’estan prenent mesures sense precedents, com l’ús de l’exèrcit per blindar la frontera amb Mèxic o per donar suport logístic a les deportacions; o l’entrada sense contemplacions dels agents d’immigració en espais que fins ara es consideraven “segurs” com esglésies o hospitals.

Una radicalitat que és ben present en un dels àmbits que donen més força al trumpisme, i al creixement en general de l’extrema dreta arreu, que és la Guerra Cultural: amb l’atac frontal contra les polítiques de diversitat sexual, o amb altres decisions ja més simbòliques com la de reanomenar el Golf de Mèxic per “Golf d’Amèrica”.

Un Trump amb experiència i preparat, coneixedor del funcionament del poder federal, està disposat a plantar batalla a Washington i el Congrés, fins i tot a passar-hi pel damunt, per tal d’implementar, ara sí, la seva agenda

En la seva primera setmana Trump també ha donat bones mostres de com la venjança serà un dels altres eixos de la seva forma d’actuar en aquest mandat. No és que se n’hagi amagat mai, tampoc durant la campanya, però allò que semblava més aviat un recurs de la seva retòrica inflamada, s’ha experimentat des del dia 1. Començant pels indults als participants en l'Assalt del Capitoli del 6 de gener de 2021; però seguint per propostes directament revisionistes, com la creació d’un comitè parlamentari amb la voluntat que reescrigui allò que va passar en aquell fatídic dia, amb la voluntat que la història oficial acabi aigualint el que fou un dels pitjors atacs a la democràcia americana.

Però el que més ha sorprès d’aquesta política venjativa, com a mínim en el meu cas, és el nivell ad personam a què està arribant. I em refereixo específicament en aquest cas a la retirada de la protecció a diverses personalitats pel simple fet d’haver-se enfrontat amb Trump públicament en el passat. Parlem del Dr. Fauci, durant anys el responsable del Centre de Control de Malalties —el cèlebre CDC— que s’havia posicionat públicament en contra de les polítiques de Trump respecte a la covid; però també de John Bolton o Mike Pompeo, que en el seu moment havien estat el seu assessor de Seguretat Nacional o secretari de Defensa, respectivament, però que més tard s’allunyarien d’ell i el criticarien de manera més o menys oberta. Una retirada d’escortes que s’ha de tenir en compte que s’ha decretat sense tenir en compte els riscos reals de seguretat d’aquestes persones, que per motiu dels càrrecs exercits, havien rebut tota mena d’amenaces a la seva integritat, alguns d’ells fins i tot de potències estrangeres.

Una altra característica que ha marcat aquests primers dies a la Casa Blanca és precisament la incertesa, i també la imprevisibilitat. Perquè si bé és cert que en pocs dies Trump ha desvelat moltes de les seves cartes, una part substancial de la seva agenda encara està pendent de ser definida més clarament. Com ara, què passarà amb la seva política comercial, i l’amenaça d’aranzels generalitzats, és a dir, de guerra comercial? És cert que l’1 de febrer es durà a la pràctica un increment del 25% dels aranzels als productes provinents del Canadà i Mèxic? O es tracta només d’una tàctica negociadora? Per no parlar dels aranzels anunciats respecte a la Xina o Europa.

Tampoc sabem com pretén dur a terme una suposada política expansionista, que a priori sembla poc realista, cap a Groenlàndia, el Canal de Panamà o Canadà. O com pensa resoldre realment la guerra resultant de la invasió russa a Ucraïna? El que sí que sabem és que comptarà amb un Tribunal Suprem, clau en la governança dels EUA, totalment entregat; i que els nomenaments d’alguns dels càrrecs més polèmics del seu govern —com el nou secretari de Defensa, Pete Hegseth— avancen sense grans entrebancs.

Per acabar, hi ha una cinquena dimensió a tenir en compte, que potser no és de les més evidents, però que segons diversos analistes defineixen molt a Trump i el seu entorn. I és la cobdícia. Com s’entén si no la presència de les principals fortunes del món en el moment de la seva presa de possessió? I més especialment quan diverses d’aquestes fortunes —sobretot del sector tecnològic— fins fa poc havien donat suport de manera oberta al Partit Demòcrata i a unes polítiques molt més liberals.

Doncs s’entén per la promesa d’una desregulació de les normatives econòmiques, de comerç, laboral i ambiental que els fa pensar en la possibilitat d’enormes beneficis, encara majors dels que ja els han fet sumptuosament rics. Com les expectatives de grans dividends que projecta una administració entregada a les criptomonedes, que es planteja fins i tot a afegir-les a l’estoc de la Reserva Federal. A més de l’anunciada inversió multimilionària en Intel·ligència Artificial (500.000 milions de dòlars) o de la promesa d’una nova carrera espacial per arribar a... Mart.