L’efectivitat del feminisme ha quedat palès en l’augment notori de la quota de poder de les dones a la majoria d’àmbits de la vida política d’Occident. Això va de la normalització de governs paritaris —com el d’Espanya, Finlàndia o Nicaragua— a la presència més destacada de persones amb vagina als mitjans de comunicació (a Catalunya, això resulta especialment visible al món de la cultureta i de la novel·lística). Com passa sovint, l’obertura de mires en el terreny moral fou mèrit de l’esquerra i, tampoc no és una sorpresa, el resultat d’aquest camp per recórrer l’han acabat monopolitzant les polítiques més conservadores. És el cas de senyores amb gran influència a Europa, com ara la presidenta continental, Ursula von der Leyen, o Giorgia Meloni, qui —amb la seva tossuderia unilateral— ha aconseguit que la UE li compri la idea dels camps de detenció transitoris a l’exterior per als nouvinguts.
La progressia no acostuma a comptar com a propis els èxits de Marine Le Pen o Frauke Petry i és altament refractària a compartir oxigen amb polítiques emergents com Sílvia Orriols. Potser té raó l’Enric Vila quan, ahir mateix, escrivia que les dones prenen protagonisme sempre que els països veuen perillar la terra i l’escalf de la llar. Jo diria que polítiques com Meloni o Katalin Novák han sabut connectar amb una idea molt nua del poder i de l’acció governamental, que relliga prou bé amb el personalisme polític que ens augura del futur a tot el planeta. Cal abstreure’s de si les iniciatives de tots els noms que acabo de citar ens plauen o no; aquí l’important és veure com aquest grup de dones han sabut convertir-se en éssers d’acció o, dit d’una manera menys pedant, com han fet veure als seus electors que són capaces de fer polítiques reals que s’allunyin del blablablà ideològic que castra l’esquerra.
Les dones i les dretes portaran la iniciativa d’aquest món més reclòs en les identitats
Com era d’esperar, la versió més folklòrica del fenomen l’ha donada Isabel Díaz Ayuso, l’única política espanyola capaç de fer trontollar la impertorbabilitat de l’omnipotent Pedro Sánchez. Per molt que sigui objecte d’escarni i tot Déu la titlli poc menys que de tarada mental, Díaz Ayuso ha aconseguit solidificar la República Independent de Madrid a imitació del procés, creant un imaginari nacionalista de la seva (fins ara artificial) comunitat, que es basa en un estil de vida llibertari i joliu. Amb la seva plantada al president espanyol, Ayuso no només ha faltat a l’autoritat del líder del seu partit, sinó que ha aconseguit diferenciar-se de la majoria de presidents de comunitat conservadors d’Espanya que han desfilat metòdicament per les escales de la Moncloa, tot impostant cara d’enfadats i amb les declaracions contra el finançament singular català escrites abans de baixar de l’autobús.
Si la política expansionista de les últimes dècades s’afirmava en l’alliberament dels drets col·lectius, diria que els lideratges del futur consistiran més aviat en la tasca de posar límits als excessos i al fet d’afrontar directament el poder omnívor dels homes amb accions unilaterals, com han fet Ayuso o Meloni. Les dones i les dretes portaran la iniciativa d’aquest món més reclòs en les identitats, on les polítiques que tinguin com a pedestal les seves sabates (i el sòl que trepitgen) crearan molta més simpatia entre l’electorat. En aquest sentit, el gènere és una de les claus que ha portat Sílvia Orriols a posar-se en la boca de la majoria de líders catalans, encara que sigui per anar-hi a la contra; en cas d’haver estat un home, i d’antecedents ideològics semblants n’hem tingut a bastament, estic segur que Aliança Catalana no hauria passat d’ésser un fenomen purament localista, sense possibilitat d’expansió.
Ada Colau, Tània Verge i fins i tot Kamala Harris han sembrat el camp. Però, per coses de la vida, qui en collirà els fruits seran totes les dones per qui han sentit fàstic. Les revolucions no es mengen els seus fills, sinó que més aviat pareixen mares inesperades.