Als cinquanta anys les dones som invisibles, la gent deixa de percebre’ns, o el que és el mateix, deixem d’existir. Imagineu-vos què passa quan en tenim vuitanta (si és que aconseguim arribar a aquesta edat). Aquest procés d’invisibilització s’inicia als trenta anys, quan la nostra pell comença a deixar de brillar com quan érem adolescents i el nostre cul comença a necessitar l’ajuda d’un entrenador personal per conservar la fermesa que antany es conservava sola, sense cap esforç. La dècada dels quaranta és el període que ens serveix per anar acceptant aquest tràgic final i per buscar un sistema de vida alternatiu (més espiritual que carnal). Durant aquest període també és habitual que moltes dones ens divorciem (per voluntat pròpia o perquè el marit ja se n’ha buscat una de més jove), ens passem més hores que un rellotge al gimnàs i flirtegem amb homes per sentir que encara podem ser desitjables. Curiosament, no passa el mateix amb els homes, que quan fan cinquanta anys, gràcies a un parell de cabells blancs i d’arrugues ben col·locades, adquireixen l’estatus d’homes interessants i sexualment experimentats. Per què? Suposo que els complexos d’Èdip mal resolts hi tindran alguna cosa a veure. Durant aquesta etapa els homes casats, enlluernats per la joventut, solen tenir una gran necessitat de reafirmar-se com a mascles i busquen noies innocents i sense gaire experiència (fet que les fa més manipulables) perquè els pugin l’autoestima en tots els sentits. No sempre es divorcien, però es podria donar el cas. Com també es podria donar el cas que la noia jove es cansi d’ells i tornin —amb la cua entre cames (mai millor dit) i penedits de tot— a buscar la seva dona perquè els cuidi fins que es morin.

Maleïda naturalesa!, sempre va contra nosaltres: la regla, la menopausa, l’embaràs, el part...

Si fem una enquesta, sobretot si és a cara destapada, molts homes diran que és mentida i que ells desitgen les dones sense importar-los l’edat que tinguin. La realitat, però, diu tot el contrari: la majoria dels homes estan amb dones més joves que ells, i, si ens centrem només en les amants, constatarem que fins i tot estan amb dones molt més joves que ells. Per què? La resposta pot anar des d’una inseguretat flagrant i les ganes de fer de mestre i de salvador fins a la por d’acceptar que es fan grans i que algun dia es moriran. Una noia jove no té les mateixes preocupacions que una dona adulta: encara viu en un món de cotó fluix i, generalment, sap ben poca cosa sobre la duresa de la vida. Estar amb una persona així al costat els distreu de les seves responsabilitats i els fa oblidar el tema de la mort i de l’envelliment durant una bona estona; i això, vulguis que no, és agradable i relaxa. D’altra banda, que els vegin amb una dona jove i guapa també els puja una mica l’autoestima (un altre punt a favor de la joventut i, en aquest cas, també de la bellesa). Estar amb una dona de la seva edat o més gran que ells no és fàcil, implica una maduresa interior que no tothom assoleix (n’hi ha que no l’arriben a assolir mai) i assumir el significat real de la vida. M’estic posant massa filosòfica, oi? El que vinc a dir-vos és que una pell tersa i un cul ferm tiren més que unes arrugues (per més simpàtiques que siguin aquestes arrugues). Sempre hi ha excepcions!

El més trist de tot plegat és que no són només els homes que pensen així, moltes dones pensen que quan passen dels cinquanta anys deixen de ser desitjables. Suposo que per això cada vegada n’hi ha més que s’operen per semblar vint anys més joves (tot i que per més que s’operin no tindran mai l’energia d’una noia de vint anys). Fins i tot he arribat a sentir dones que deien que és normal que sigui així (es veu que per un tema biològic), perquè les dones a partir d’una certa edat deixem de ser fèrtils i en canvi els homes poden continuar fecundant òvuls tota la vida. Si un home de cinquanta anys està amb una noia vint anys més jove que ell, a part de ser considerat un seductor, podrà tenir-hi fills; en canvi, si una dona de cinquanta anys està amb un noi vint anys més jove que ella, a part de ser considerada una assaltadora de bressols, no hi podrà tenir cap fill, i el pobre noi se n’haurà de buscar una de més jove. Maleïda naturalesa!, sempre va contra nosaltres: la regla, la menopausa, l’embaràs, el part... Per sort ens ha donat una esperança de vida més alta que la dels homes perquè, des de la nostra invisibilitat, puguem reflexionar sobre aquest tema més temps.