Estic començant a entrar en aquella etapa de la vida d’una dona que és invisible i inútil per a la societat. M’explicaré millor, perquè així de copdescuit pot sonar una mica exagerat i dramàtic. Tinc quaranta-cinc anys, quasi quaranta-sis. Sí, ho sé, ja no soc jove ni desitjable. El meu físic ja no és el d’una noia de vint anys, fèrtil i plena de vida, és més aviat el d’una senyora que havent dinat té ganes de fer una migdiada i que no abusa de l’allioli per no tenir reflux gastroesofàgic. Abans anava al gimnàs plena d’energia; ara he d’anar amb compte on poso els peus per no entrebancar-me i partir-me per la meitat, i intento no forçar gaire les cames perquè no se m’enrampin i quedi encarcarada durant una setmana. De fet, vist així, sí que és bastant dramàtic tot plegat.

A aquesta edat la menopausa ja comença a visitar-te perquè et vagis preparant per passar al següent nivell de superguerrera: estar seca com una moixama tant per dins com per fora; perdre les boniques corbes que tenies i convertir-te en un barril; acceptar que els pèls que van desapareixent d’algunes zones del teu cos aviat els tindràs a la barbeta i seràs tot un senyor, que els homes ja no et diran «Passa per l’ombra, que els bombons al sol es desfan!» perquè no et veuran, que estaràs més estriada que una petxina, que els pits i el cul et penjaran fins als genolls per més que intentis lluitar contra la llei de la gravetat amb sostenidors push-up i operacions, i que la teva olor corporal s’assemblarà més a un vi ranci que al gessamí. Ah, i que, si no has tingut temps de tenir fills pel motiu que sigui (per més lloable que sigui), se t’ha acabat el bròquil, el teu dipòsit d’òvuls, per no desentonar amb la resta del teu cos, també s’ha assecat. I tot això —ironies de la vida— suant com una truja a causa dels fogots. Els homes, en canvi, sobretot si es deixen un parell de cabells blancs ben clenxinats, passen a ser intel·lectualment interessants i esdevenen sexualment atractius per a algunes jovenetes que busquen un pare o un avi com a parella.

A aquesta edat la menopausa ja comença a visitar-te perquè et vagis preparant per passar al següent nivell de superguerrera

Fins aquí la decadència i la tragèdia física; endinsem-nos ara a la social, laboral, mental i sexual... Trobar feina a aquesta edat és com buscar intel·ligència en un programa de telerealitat com Gran Hermano. Què fa una dona d’aquesta edat buscant feina? Alguna cosa haurà fet malament si a aquesta edat no té una feina estable (ni parella). Millor que n’agafem una de més jove i manipulable. Demanar un crèdit amb més de quaranta anys és com si expliquessis un acudit molt bo als treballadors del banc, perquè es caragolen de riure. Si ets soltera, sembla que t’estiguin fent un favor si es fiquen al llit amb tu (podent triar una joveneta amb olor de gessamí i els llavis humits i vermells); així i tot, no cal preocupar-se gaire perquè a partir dels quaranta-cinc anys l’únic desig sexual que se’ns despertarà serà el d’engolir tota la secció de xocolates del supermercat.

Tot això, sumat als desajustaments hormonals i a la incapacitat del teu cap d’acceptar que la porta de la joventut s’ha tancat definitivament per més que t’hi resisteixis, només pot acabar amb una depressió de cavall, que farà que et tornis una mica més antisocial del que ja eres. Per sort, tenim quelcom a favor nostre: la pèrdua de memòria. Encara que a simple vista us pugui semblar un defecte, no us equivoqueu, mireu més enllà de l’evidència («Si plores per no veure la llum del sol, les llàgrimes no et deixen veure la llum de les estrelles», Rabindranath Tagore). Sabeu com n’és de satisfactori oblidar una discussió tres segons després d’haver-la tingut? O oblidar que no arribes a final de mes? O, fins i tot, oblidar que quan camines pel carrer la gent no et veu perquè ja formes part de la part de la població que no interessa a ningú? És fantàstic. Suposo que és una defensa compensatòria del cos per poder suportar els anys de vida que et queden en aquestes condicions decadents. Com diu la dita: d’allò que el cap no recorda, el cor no se’n dol. Encara hi ha un raig de llum al final del camí; no perdem l’esperança de tornar-nos a sentir plenes de vida. Encara que sigui amb una barba d’un pam.