Dones amb poder

D’aquí a pocs dies, l’11 de febrer, és el Dia Internacional de la Dona i la nena a la ciència. Els dies internacionals serveixen per a parlar de temes dels quals normalment no en parlem. I quan en parlem, ens enfoquem principalment a alguns problemes sobre els quals avui no aprofundiré perquè sé que hi haurà molts altres articles fent referència a la necessitat d’incrementar les vocacions cap a carreres acadèmiques i professions relacionades amb l’enginyeria, així com a l’extrema competitivitat de la carrera acadèmico-científica, que acaba expulsant a moltes dones entre els 30 i els 40 anys, en què l’època de màxima productivitat coincideix amb l’època reproductiva. També es parla sobre el fet que les noies no troben (o no coneixen) referents femenins rellevants a l’àmbit científic en qui emmirallar-se. Totes aquestes qüestions són certes, i ja ho he comentat en altres ocasions.

Avui, tanmateix, m’agradaria reflexionar sobre un altre fet important, i és la visió amb què estudiem la nostra història com a humans. L’estudi i el coneixement hauria de ser “neutre” i no sexualitzat, però el que ens trobem és que els historiadors i els estudiosos han sigut i són fruit de la cultura predominant a cada època, que en els últims mil·lennis està dominada clarament per una visió masculina i masculinitzada del món, segons els costums imperants. Aquests prejudicis culturals actuals distorsionen la nostra interpretació sobre el poder que exercien homes i dones en el passat. Ja des de temps antics, amb els historiadors grecs i romans, es va estendre la idea que les societats europees es basen en pobles on els homes són el sexe dominant, ja que, en general, els representants del sexe masculí solen ser més forts i alts i poden brandar armes més pesants, confonent la força física amb la capacitat de govern. També es pensa de manera generalitzada que les dones eren apreciades només per la seva capacitat de tenir descendència i proporcionar fills. De fet, hi havia lleis que defensaven entre els nobles i monarques la poligínia (tenir diverses dones) per assegurar-se un hereu mascle.

Així, fins fa no gaire, si en una tomba de fa 5.000 anys hi trobàvem arnesos, fletxes i un cavall, s’inferia que les restes eren d’un home, mentre que si hi trobàvem l’esquelet d’un adult i un infant, s’inferia que molt probablement es tractava d’una mare amb el seu fill. És evident que aquests “rols” socials preconcebuts han influït molt també en les possibilitats de desenvolupament de les noies, ja que semblaria que, tant en el present com en el passat, les dones haurien tingut papers de submissió. És difícil empoderar-te si el que reps és el missatge que les dones mai no han tingut rellevància social. Però cal tenir en compte que la ciència es basa en l’evidència. Les hipòtesis i teories ens permeten formar-nos una idea (encertada o no) de com han succeït les coses, però cal comprovar-ho mitjançant dades fiables i consistents. Per sort, l’ús de les tècniques de DNA forense en mostres antigues ens permet comprovar aquestes interpretacions històriques, almenys pel que fa al sexe biològic: la presència del cromosoma Y en humans determina, en principi, sexe masculí, mentre que la presència de dos cromosomes X (i cap Y) determina, en principi, sexe femení. Per exemple, no fa gaire us vaig comentar que aquestes anàlisis genètiques en restes humanes que havien sigut enterrades sota la cendra amb l’erupció del Vesuvi a Pompeia havien permès determinar que diverses figures abraçades o amb criatures eren del sexe masculí, en comptes del femení en què se’ls havia catalogat per aquests prejudicis històrics. També us vaig comentar en un altre article que s’ha demostrat que restes humanes que s’havia pensat primerament que corresponien a guerrers masculins enterrats amb les seves armes personals i armadures, eren, de fet, dones guerreres.

No només és que les dones ens podem dedicar a la ciència, sinó que la ciència també ens mostra que no hi ha tasques predeterminades d’homes o de dones

No a totes les cultures ni civilitzacions, però hi ha hagut cultures en el passat en què les dones han sigut membres cabdals de la seva població, com demostra l’extrema cura amb què eren enterrades, amb els seus atuells ornamentals, joies i aixovar de roba, que demostra un luxe reservat a les persones importants, en són exemples coneguts les dames d’Elx i de Baza, representants de poblacions iberes de la Península. Encara més antigues, de l’Edat de Bronze, són les restes de Montelirio, a Valencina (a uns 6 kilòmetres de la capital de Sevilla), un túmul on trobem enterrades dones que devien ostentar cert poder, ja que estan enterrades amb vestits fets de granadures curosament perforades, per a entreteixir-les a la trama de la roba. Tant les granadures (de materials semipreciosos i closques), com la col·locació precisa dels cossos dins el túmul, demostren la seva rellevància social. Sobre aquest jaciment, podeu trobar un article molt ben elaborat per científics i arqueòlegs espanyols acabat de publicar.

L'anàlisi genètica de les restes humanes a cementiris molt antics, com ara fa 1.000 anys, ens permet esbrinar com eren les relacions genètiques i parentals. Aquest tipus d’anàlisis genètiques es basen en el fet que sabem que el cromosoma Y s’hereta exclusivament de pare a fill biològic mascle i, per tant, tots els homes descendents d’un ancestre masculí comparteixen el mateix cromosoma Y, fet que ens permet esbrinar estrictament les relacions patrilineals. D’igual forma, si estudiem l’herència del DNA mitocondrial, que es troba al citoplasma de l’òvul i, per tant, només presenta herència materna, podrem esbrinar les relacions matrilineals de manera exclusiva. En diverses poblacions europees, com ara els àvars —una població que descendia dels pobles esteparis i van ocupar l’est d’Europa—, l’anàlisi de restes a cementiris de fa 1.500 anys ens mostra que les relacions de poder les establien principalment els homes, ja que les restes masculines estan relacionades, amb pocs cromosomes Y, mentre que les restes femenines són clarament externes, d’una població diferent. No hi ha filles adultes, el nucli poblacional era patrilocal, és a dir, els homes es quedaven i establien un llinatge, mentre que les dones deixaven casa seva en casar-se.

Curiosament, just aquestes setmanes, s’ha publicat un altre article, sobre una tribu de l’Edat de Ferro al sud d’Anglaterra, els Durotriges. Aquesta població antiga, uns 100 anys abans de la nostra era, no cremava els seus morts, sinó que els enterrava a prop dels seus assentaments i, per això, les seves restes poden ser analitzades genèticament. Doncs bé, l’anàlisi de més de 44 restes ha permès refer el pedigrí més probable de relacions genètiques, i ha demostrat que aquesta tribu era matrilocal: hi ha molt pocs DNA mitocondrials, la majoria dels individus estan emparentats, però els homes tenen cromosomes Y diversos i procedeixen d’altres poblacions. No és difícil suposar que, si les dones eren les que es quedaven, també devien ser les que determinaven l’herència i les que ostentaven el poder en aquella població. Als enterraments dels Durotriges, les dones hi apareixen amb l’aixovar i les joies, mentre que els homes estan enterrats amb una mica de menjar i un pot per beure. La diferència d’estatus social és clara, almenys en aquesta població i època. Potser no ens ha d’estranyar, doncs, que quan l’Imperi Romà va arribar a les costes britàniques i va entrar en contacte amb les poblacions i cultures celtes, els historiadors quedessin entre sorpresos i astorats, tot comentant que els rols socials d’home i dona estaven bescanviats i s’exercien de manera oposada al que per a ells era normal.

Així, no només és que les dones ens podem dedicar a la ciència, sinó que la ciència també ens mostra que no hi ha tasques predeterminades d’homes o de dones. Dones de poder, dones amb poder!