Ara fa poc més d’un any, a la tradicional cursa de Na’Dalt que s’organitza a Sant Pere de Torelló, es va produir una situació inèdita i insòlita. Una persona que hi competia i que s’hi va inscriure com a dona va arribar a la línia d’arribada abans que cap altra competidora. El seu aspecte físic era clarament masculí, però es va identificar com a dona trans. Després d’alguns dubtes i algunes queixes, l’organització li va concedir el primer premi en la categoria femenina. Això va provocar l’enuig i les protestes de moltes competidores i de bona part del públic, queixes que es van multiplicar quan es va saber que aquesta persona, a la seva documentació, constava com a home. Uns dies més tard, aquest enuig es va convertir en fúria i sensació d’engany quan, en un reportatge al programa Espejo público d’Antena 3, aquest corredor va afirmar que "en el meu dia a dia em sento home, però quan corro per la muntanya em sento dona". És el que en diuen gènere fluid, però en aquest cas sembla que és a la carta, segons cada moment, amb un resultat del tot inqüestionable: cap dona no va guanyar aquella cursa en la categoria femenina i se li va prendre aquest reconeixement a la corredora que va quedar en segona posició.

Explico aquest cas arran de l’anunci fet per Donald Trump sobre la matèria. El president americà ha decidit prohibir que les persones trans puguin competir en les categories dels gèneres als quals han transicionat. La mesura ha aixecat polseguera. Sembla que si el president Donald Trump diu qualsevol cosa, automàticament, aquesta cosa esdevé una mala idea o un disbarat. Deia Marshall McLuhan, el gran teòric de la comunicació, que "el mitjà és el missatge", i seixanta anys després de formular aquesta famosa teoria, queda totalment confirmada en el cas del president nord-americà. Si ho diu Trump és una mala idea; si la mateixa idea la formula algú altre, potser és una bona idea. En aquest sentit, vull recordar que World Athletics, l’òrgan de govern de l’atletisme mundial, va decidir l’any 2023 que qualsevol persona que hagi passat per una pubertat masculina no pot participar en competicions femenines. La raó és simple: les dones trans que eren homes en la pubertat retenen per sempre una força, resistència i capacitat pulmonar superiors, i, per tant, tenen un avantatge competitiu davant les dones. No conec cap dona, esportista o no, que no estigui d’acord amb aquesta reglamentació. Perquè això va sobretot dels drets de les dones i no tant dels drets de les persones trans, que els tenen tots, per descomptat.

Hem de discriminar les dones trans de les competicions femenines o hem de discriminar les dones a les seves pròpies competicions?

Segons l’Organització de les Nacions Unides (ONU) les dones trans han guanyat ja arreu del món 900 medalles en competicions femenines. És just? Crec que no. L’esport femení ha estat tradicionalment discriminat durant dècades i no és just que ara que les dones esportistes comencen a ocupar el lloc i el reconeixement que els pertoca, comencin a perdre competicions a mans de dones trans. Perquè la pregunta que ens hem de fer és la següent: hem de discriminar les dones trans de les competicions femenines o hem de discriminar les dones a les seves pròpies competicions? Em sembla que els drets de la immensa majoria de dones, noies i nenes han d’estar per damunt dels drets d’una minoria molt minoritària. No només perquè són moltes més i el dret col·lectiu passa sempre per damunt del dret individual, sinó perquè a l’inrevés no passa: un home trans difícilment guanyarà mai una competició masculina per raons òbvies, però a l’inrevés sí que passa, i passa molt. Per tant, doble discriminació de les dones esportistes.

Soc conscient que algú podrà dir que excloure les persones trans de les competicions del gènere del qual formen part és injust i discriminatori. Tanmateix, si algun àmbit és implacablement discriminatori és el món de l’esport. Les condicions físiques de cada persona determinen sense pietat si pot participar en alguna competició esportiva d’alt nivell o no. L’esport és tan discriminatori que les persones amb alguna discapacitat física o intel·lectual tenen els seus particulars jocs olímpics. L’esport de competició és la màquina perfecta de discriminar. Només els més forts aconsegueixen competir i, d’aquests, només els més forts físicament i mentalment aconsegueixen pujar al podi. L’esport de competició és darwinisme en estat pur; només els millors sobreviuen, reben els aplaudiments i s’enduen les medalles. La resta tornen a casa amb un diploma i algun copet a l’espatlla. I en aquest context tan exigent no podem permetre que les dones ho tinguin encara més difícil, un cop més.