La meva estimadíssima i admiradíssima Llucia Ramis, una escriptora excepcional i de les poques persones del sector a qui jo seria capaç de confessar un secret familiar, té una secció anomenada "Això s’acaba", inclosa en el programa radiofònic de Xavi Bundó. I com a partenaire, la Llucia comparteix espai amb Carlos Zanón, un tipus també estimat i admirat, però amb qui no tinc prou confiança per confessar-li secrets de família, encara que el temps dirà si esdevé un dels meus confessors habituals. I diumenge, mentre pensava sobre quin tema podria escriure per a aquest dimecres, la Llucia i en Carlos van parlar de l’acte de dormir —entenent el temps dedicat a clapar— com un problema, ara que la inconsciència ha de trucar per demanar hora de visita a la porta de la workahòlica consciència hipertrofiada per les xarxes socials.
M’estic fent gran, i ho noto en el fet que cada vegada m’agrada més dormir. Però continuo sent un noctàmbul, més amant de la lluna que del sol, més atent als udols dels llops de la nit que als crits dels urbanites diürns. Per sort per a la meva salut, ja no em deixo les energies i les vergonyes a les barres dels bars, però continuo anant tard a dormir, dedicant el temps a una sèrie de televisió, a un llibre —ara tinc entre les mans Peregrinos de la belleza: Viajeros por Italia y Grecia, de María Belmonte— i, últimament, a revisionar la cinematografia de directors francesos que formen part de les meves nostàlgies no viscudes. En una festa celebrada a un pis amb vistes a la plaça de Catalunya, una de les convidades m’ha recomanat Les tontons flingueurs, una pel·lícula del 1963 dirigida per George Lautner, però Lino Ventura haurà d’esperar fins després de Dilluns de Pasqua.
Dormir bé és molt difícil i, actualment, els especialistes del son clamen al cel quan comproven que l’última llum que veu una part important de la població és la de la pantalla del mòbil, un estímul que no facilita relaxar-se com a pas previ a entrar solemnement a la fase REM. Tenen comprovat que el mòbil és com un llop afamat si un necessita comptar ovelles per adormir-se.
Reconec que vaig pervertir la pràctica de dormir des que era un infant, i necessito agafar el son amb els auriculars posats i les veus radiofòniques galopant pel cervell per poder caure en mans de la inconsciència. En una època ho vaig fer amb Supergarcía i, després, un cop superada la vintena, amb altres programes que varen derivar en pòdcasts i que me’ls reservo per deixar aparcats els pensaments nocturns. Sense aquests programes, les meves nits estarien condemnades a entrar en el bucle de l’insomni.
Si quan era més jove pensava que dormir era una pèrdua de temps, ara tanco els ulls amb l’esperança d’entrar en una vida paral·lela de màgiques resurreccions
En el centre d’addiccions em varen ensenyar a dormir d’una altra manera. Mai no he aconseguit abraçar el silenci, però sí que vaig aprendre a adormir-me sense estímuls alcohòlics o amb píndoles prohibides als addictes. Lamentablement, la mort del meu fill va tornar a destarotar-me les nits i em varen haver de receptar unes pastilles aptes per a la meva condició de rehabilitat en rehabilitació, necessitat —com encara estic— d’una lleugera empenta per caure en braços de Morfeu. I sí, no prenc res sense el consentiment de la meva terapeuta del centre, però soc conscient que si no hagués aconseguit dormir, encarrilar el dol hauria fet impossible convertir l’absència del meu fill en un superpoder que em fa immune, per exemple, a les honroses paraules discordants que —després de la publicació del meu article En el nom de la mare— em va regalar via WhatsApp un d’aquells exemplars que han arribat tard al món de l’òpera però a temps per explicar-ho a tothom. Com em deia el meu pare: “a palabras pronunciadas por laringes inconscientes, trompas de Eustaquio en estado letárgico”.
I parlant del pare, m’agrada dormir i somiar. I somiant he aconseguit miracles com el fet d’haver construït una segona vida paternofilial amb el Manuel. Fa anys que el somni es repeteix, i mentre somio, dubto si el somni és més real que la realitat, i en aquest viatge oníric que es repeteix sense aldarulls arribats de la consciència, solemnement repeteixo al pare la frase “però si estàs mort”, i ell no em contesta i continuem fent coses d’una avorrida quotidianitat, com si la Parca fos un somni dins del somni, prohibida en una vida que es fon tan bon punt em desperto. L’única persona enyorada que ha aconseguit reviure de manera continuada en la meva inconsciència ha estat ell, en Manuel, i espero aconseguir-ho amb el meu fill Marc. De tant en tant, assoleixo el fet que m’acompanyi, però em manca construir-li una resurrecció astral continuada que em permeti envellir al seu costat mentre dormo.
Recordo que una vegada —en un viatge de dol en què vaig recórrer el nord d’Itàlia en moto— em varen convidar a pernoctar en un refugi situat als cims de la Vall d’Aosta. Un cop vàrem arribar-hi, em vaig adonar que m’havia oblidat les pastilles de dormir on havia aparcat la moto. Aquella nit només vaig aconseguir agafar el son un quart d’hora, l’impàs suficient per estar amb el meu fill i davant de les seves cendres, ell va tenir el temps i la curiositat de preguntar-me: “i això què és?”. I em vaig despertar amb un “ets tu, Marc, ets tu”, lliscant pels meus llavis. Incapaç de tornar-me a dormir, vaig sortir del refugi. Aquella nit d’agost, els estels brillaven especialment ferotges.
M’estic fent gran i ho noto en el fet que cada vegada m’agrada més dormir. Si quan era més jove pensava que dormir era una pèrdua de temps, ara tanco els ulls amb l’esperança d’entrar en una vida paral·lela de màgiques resurreccions. I encara que, a cops, els somnis es torcen, freqüentment assoleixen una felicitat tan exuberant, que quan em desperto estic d’una agra mala llet amb els mortals.