Ja han passat dos anys d’aquella fatídica nit del 23 al 24 de febrer en què un Putin diferent va anunciar una “operació militar especial” que ho ha capgirat tot. Dic diferent, perquè recordo ben bé aquell Putin mal assegut i amb una expressió facial molt evident, que traspuava irritació i enuig; tot al contrari de les seves habituals posades en escena meticuloses, espectaculars i facialment inexpressives. Una invasió que en poques setmanes va fer saltar pels aires el marc de seguretat europeu, i en part global, construït des de la caiguda del Mur de Berlín tres dècades abans.

Després de l’ensurt dels primers dies i a mesura que es consolidava una capacitat de resistència inesperada de l’exèrcit i el poble ucraïnesos, es desencadenaren un conjunt de fets que haurien estat impossibles només unes setmanes abans: Finlàndia i Suècia abandonaven la seva tradicional (en el cas suec, secular) política de neutralitat i demanaven entrar a l’OTAN. Europa reaccionava en una onada de solidaritat —poc habitual— envers els centenars de milers de refugiats ucraïnesos que abandonaren precipitadament casa seva. Els països occidentals aprovaren diverses onades de sancions d’una contundència sense gaires precedents —i que el temps ha demostrat no ser especialment eficients— i es desencadenava un devessall d’ajuda militar i econòmica cap al país envaït.

I entremig, el món descobria un nou líder, Volodímir Zelenski, l’antic actor còmic que, de la nit al dia, rebutjava els avions que l’oferien les potències occidentals per fugir de Kíiv i esdevenia, amb els seus clarobscurs, una espècie de nou Churchill fent front a la seva “hora més fosca”.

Dos anys després han passat moltes coses. Les desenes de milers de morts i de ferits, les terribles imatges de la massacre de l’exèrcit rus a Butxa, el bombardeig del teatre de Mariúpol, les ofensives ucraïneses o la voladura de la presa de Kakhovka. I també la inflació, la crisi alimentària resultant i les eleccions de la tardor passada als Estats Units, en què la Cambra de Representants va quedar en mans del partit Republicà. Perquè, agradi o no, el futur d’Ucraïna passa en gran part per qui governi a Washington i qui ho faci també a Europa, tant a les institucions de la UE com a les principals capitals del Vell Continent.

Així doncs, les pròximes eleccions presidencials nord-americanes, del segon dimarts de novembre, i les europees d’uns mesos abans seran clau per determinar el futur d’Ucraïna, però també d’Europa; perquè, ara com ara, el futur europeu està lligat a l’ucraïnès, i ambdós, al nord-americà.

Agradi o no, el futur d’Ucraïna passa en gran part per qui governi a Washington

I en aquest context, les expectatives són, si més no, preocupants. Preocupants davant un eventual retorn de Trump a la Casa Blanca, “amic” declarat de Putin i que ja ha anunciat que canviarà radicalment la política del seu país respecte d’Ucraïna (i sobre tants altres aspectes). Però preocupants també pel creixement substancial que s’espera del vot a l’extrema dreta a les europees, que incrementarà encara més els dubtes sobre el futur del projecte europeu, en un moment en què aquest es troba sota un atac sense precedents provinent de l’Est.

És més, la possible victòria de Trump el novembre fa temps que ha despertat tota mena de malsons a Brussel·les. I és que la notòria tendència aïllacionista del personatge, secundada de manera creixent per un partit Republicà cada vegada més radicalitzat, pot posar en una situació molt delicada el tauler europeu, en especial respecte al que es coneix com el “paraigua nuclear” que fins ara han brindat els Estats Units a Europa. Una protecció que Trump podria reconsiderar i que seria difícil —per molt que alguns ara ho afirmin— que es pogués reconstruir a partir de l’exigua Force de frappe, és a dir, la força de dissuasió nuclear francesa, fins i tot si es pogués acabar contant també amb l’equivalent britànic, el Trident.

Ens trobem, doncs, davant un futur incert per a Ucraïna, en paral·lel amb les incerteses, interrelacionades, del futur d’Europa. I l’aparent fortalesa de la qual estaria gaudint en aquests moments Putin, en gran part pel bloqueig de l’ajuda militar de Washington a Kíiv d'ençà que els republicans controlen la Cambra dels Representants, no augura una resolució favorable del conflicte ni a curt ni a mitjà termini.

Ara bé, sense obviar de cap manera la gravetat de la situació actual, tampoc no podem oblidar que només fa uns mesos la major part del govern rus, i sembla que el mateix Putin, van haver d’abandonar Moscou cames ajudeu-me arran de l’alçament de Ievgueni Prigojin (el cap del Grup Wagner) i la marxa de les seves tropes cap a la capital russa. Marxa que s’aturà, de manera misteriosa i encara desconeguda, a uns centenars de quilòmetres del Kremlin.

Quin és el futur, doncs, que ens espera? Molt difícil a escatir, sobretot si tenim en compte els precedents esmentats. El que sí que està clar, és que vindrà molt marcat pel resultat electoral del novembre als Estats Units, així com el d’Europa abans, a principis de juny.