He seguit amb interès i, ho confesso, en alguns moments també amb estupefacció la polèmica suscitada arran de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’exculpar Dani Alves, prèviament condemnat a quatre anys i mig de presó per l’Audiència de Barcelona. El TSJC ha estimat que no hi ha prou proves per afirmar de forma concloent que l’exjugador del Barça va violar una noia en un reservat de la discoteca Sutton, de Barcelona. Desconec si la decisió del TSJC pot ser o no qüestionada des d’un punt de vista jurídic —segurament sí, com totes—, però el que és un fet és que ha estat presa per unanimitat i per un tribunal format per tres dones i un home. Tots amb una molt sòlida preparació —també pel que fa a aquest tipus de delictes. Cap d’ells no té una trajectòria que el pugui fer sospitós de masclisme, al contrari.

Als mitjans i sobretot a les xarxes s’ha produït una allau de reaccions. No pel cas en si —malauradament de casos per agressió sexual n’hi ha molts—, sinó perquè l’acusat és famós. O molt famós. Com és comú en els nostres dies, la majoria de les reaccions han estat de blanc o negre. Amb Alves o contra Alves. Uns s’han posat a dir que el jugador és innocent i a culpar la noia que l’acusa i atribuir-li tot de males intencions. I a recordar els perjudicis que tot això ha causat al jugador, sobretot, l’any que es va passar a presó. Als d’aquest bàndol caldria recordar-los que exactament el que fa el Tribunal és deixar sense efecte la decisió prèvia presa per l’Audiència de Barcelona; no pas constatar que no ha fet res. Algunes parts de la declaració de la noia no concorden amb les evidències, assenyalen els jutges, entre altres raons. Tot plegat els ha portat a considerar que els elements contra Alves no tenen prou força per trencar l’escut de la presumpció d’innocència. Per això han anul·lat la sentència i la condemna; anul·lació que, s’ha anunciat, serà recorreguda. Diuen que no se’l pot condemnar des del punt de vista de la justícia, que té unes normes i uns processos particulars i establerts. A Alves l’ha salvat, doncs, el principi de presumpció d’innocència; paral·lel i complementari a aquella altra regla que diu que, en cas de dubte, cal decidir a favor de l’acusat (in dubio pro reo). O sigui, perquè tots ens entenguem, que per a la justícia —i per a qualsevol persona sensata— és preferible un culpable en llibertat que un innocent a la presó. Cal dir que entre les reaccions a favor d’Alves hi trobem sense gens d’esforç persones que, a través del brasiler, donen escapament al seu masclisme i es desfoguen a base de bilis destil·lada contra un feminisme que senten asfixiant i abusiu.

Per a la justícia és preferible un culpable en llibertat que un innocent a la presó

A l’altre bàndol, el bàndol, diguem-ne, anti Alves, no hi trobem tampoc arguments jurídics o tècnics. Des del feminisme, o d’una part del feminisme, per ser més exactes, s’ha esgrimit un argument conseqüencialista i, com a tal, extern a la decisió del TSJC en si. Recordem les paraules de la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, que va titllar l’exculpació d’Alves de “vergonya”. Tot i que va haver de rectificar (els jutges en ple se li van tirar a sobre), en la seva rectificació no va voler deixar de subratllar que el cas suposa un “retrocés”, és a dir, un pas enrere, per als drets de les dones. Aquest argument, amb diferents modulacions, ha estat molt repetit. Una altra Montero, Irene, exministra d’Igualtat amb Podemos, ha denunciat que la decisió del Tribunal “manté la cultura d'impunitat dels agressors”.

Com deia, igual que fan els que consideren Alves un sant i un màrtir, aquí tampoc no s’entra en el text de la resolució. Aquí el que s’argumenta, bàsicament, és que aquesta sentència és dolenta pel seu efecte, per les seves conseqüències. El que ha fet el TSJC, es denuncia, serà negatiu per a la lluita per aconseguir la igualtat real. En alguns casos, s’afegeix que l’exculpació pot descoratjar altres dones que vulguin denunciar i que ara s’ho rumiaran dos cops davant el risc de no obtenir una condemna. Algunes veus han arribat a insinuar o a reclamar directament quelcom que és, em sembla, una colossal barbaritat: que els jutges no posin en dubte, no qüestionin, la versió de la “víctima” o denunciant. Però resulta que justament això és el que han de fer els jutges. Recordem que el que s’ha de demostrar és que l’acusació és certa, que els fets denunciats s’han produït (no és l’acusat qui ha de demostrar que és innocent, com alguns sembla que creuen).

Si uns afirmen que els jutges del TSJC són uns valents per haver-se atrevit a exonerar el futbolista, els que lamenten la decisió ens venen a dir que són quatre temaris, insensats i mig bojos perquè estan perjudicant les dones en general i el moviment feminista en particular. Aquestes dues coses les situen, per tant, per sobre de la justícia (i de principis vitals per administrar-la com el de la presumpció d’innocència). Com que perjudiquen —com que sospito que perjudiquen— la meva causa, els jutges han obrat malament. Contràriament, si l’afavorís, haurien actuat la mar de bé. Modestament, penso que aquesta mena d'aproximació o plantejament tan poc seriós és no sols un error, sinó molt perillós. És creure que la fi justifica els mitjans. Que la justícia només és justícia si em beneficia. O que cometre una injustícia no té gens d'importància si és al servei de la meva causa. Tots sabem on condueix aquesta lògica.