El dilluns va produir-se la primera de les dues imatges de què vull parlar. El socialista navarrès Santos Cerdán apareixia reunit a Brussel·les amb Carles Puigdemont i Jordi Turull. La trobada pública oficialitzava, solemnitzava, d’alguna manera materialitzava, la negociació sobre la investidura de Pedro Sánchez entre el PSOE i Puigdemont. Sánchez, mitjançant el número 3 del seu partit, rehabilitava el president de l’1-O i el convertia a ulls de tothom en interlocutor vàlid i legítim. Dilluns a la tarda va ser un gran dia per a Puigdemont. No va guanyar la guerra, però sí una batalla important. Sánchez el reconeixia, a desgrat que els jutges espanyols continuen la cacera de qui simbolitza l’intent independentista de 2017. Els telenotícies de ràdio i televisió, les publicacions digitals i les xarxes van anar plenes d’aquella aparentment anodina escena d’uns senyors asseguts en uns sofàs d’una oficina com qualsevol altra. L’endemà, la fotografia era a pràcticament totes les portades de la premsa espanyola i catalana. Malgrat que tothom sabia que socialistes i independentistes estaven negociant, l’exhibició, la voluntat que és fer explícit allò fins aleshores implícit, va escandalitzar les dretes mediàtiques i polítiques fins a l’exasperació (que en una paret s'hi veiés parcialment una instantània de votants de l’1-O amb les urnes va ser la gota que per a elles feia vessar el vas de l’escarni).

Tant es van exaltar, que els mitjans afins al PP i Vox, en comptes de parlar del que la foto significava —i significava que les parts negociadores s’havien situat a prop del pacte—, van limitar-se a esquinçar-se les vestidures amb gran dramatisme. Això té dos motius. El primer, perquè és el que els surt de dins, de les vísceres. El segon, perquè fa temps que el PP, Vox i els seus entorns han assumit que es produiran els acords necessaris i Pedro Sánchez serà reelegit president. La reunió a Brussel·les se celebrava dilluns. Diumenge, Vox havia concentrat cent mil persones a Madrid per denunciar al “traïdor” Sánchez. El mateix dia, el PP reunia vint mil persones en un míting a Màlaga, també per blasmar el líder socialista. Tant el PP com Vox han estat fins avui dirigint tota la seva energia, i la seva ràbia, a provar de fer naufragar les negociacions. La seva única esperança rau en un fracàs de Sánchez que forcés la repetició electoral.

El dimarts, en canvi, la gran protagonista era Elionor de Borbó, que, el dia que feia 18 anys, jurava la Constitució espanyola. Els mitjans de comunicació en van anar plens, i també les xarxes socials. La pompa i el protocol sempre són molt llaminers, visualment parlant. Primer, les càmeres ens van mostrar amb delectació els carrers engalanats de Madrid i la gent agitant milers de banderetes regalades i, després, tots els detalls de la solemne cerimònia al Congrés de Diputats. L’hemicicle era ple a vessar. Tot i això, l’important era justament el que restava fora de càmera. L’important eren les absències, unes absències per sobre les quals alguns van voler passar de puntetes. No hi eren, per exemple, ni el president de Catalunya, Pere Aragonès, ni el del País Basc, Iñigo Urkullu. Tampoc no hi eren els diputats de Sumar, ERC, Junts, PNB i BNG. Els ministres Ione Belarra, Irene Montero i Alberto Garzón també es van absentar. Sí que hi va anar, en canvi, la vicepresidenta Yolanda Díaz. A la jura de la Constitució de Felip VI, el 1986, hi havia tothom, també Jordi Pujol i el lehendakari Ardanza. Només hi va faltar Francesc Vicens, d’ERC.

El PSOE és la frontissa que fa que l’Espanya d’avui no es trenqui

La reunió de Brussel·les i la jura de la Constitució, dilluns i dimarts passats, ens mostren una realitat potser dura, però també, tal vegada, esperançadora. Ens mostren una Espanya dividida, polaritzada. Amb dos vectors, dues forces tibant en direccions oposades. D’una banda, els que no sols rebutgen qualsevol progrés, sinó que, si poguessin, farien marxa enrere. Són els que empren la Constitució i la transició com a armes i instrumentalitzen Felip VI, els que troben que s’ha anat massa enllà, els que senten amb horror que Espanya se’ls escapa de les mans. De l’altra banda, hi ha les forces que malden per la transformació, les esquerres i els independentistes i nacionalistes. Els que defensen també la pluralitat contra l’uniformisme i el centralisme. Aquells que pensen que, transcorreguts gairebé cinquanta anys des de la mort de Franco, és hora de fer un pas endavant de veritat. En els dos bàndols hi ha, és clar, gent més enraonada i gent que desbarra. Però no és tant això el que voldria subratllar, com el moment històric que estem vivint, un moment que pot ser clau, especialment, per a Catalunya i els catalans.

Si la dreta i extrema dreta espanyolista i totes les seves extensions acaben imposant-se, la primera cosa que faran serà intentar anorrear, com ja estan provant a València i les Illes Balears, la identitat pròpia de Catalunya. I ho faran per terra, mar i aire. És per això que trobo que és sensat —de fet, diria que avui Catalunya no té altra opció— procurar que no s’imposin.

Però que fracassin el PP i Vox i tot el que representen depèn, en bona part, de com actuï el PSOE (que, dit sigui de passada, està exhibint una notable habilitat en la gestió de les negociacions amb els independentistes). Si s’hi fixen, el PSOE és l’únic actor que apareix a les dues fotos, tant en la de dilluns com en la de dimarts. Els socialistes negocien amb els independentistes i esdevenen també protagonistes en la jura d’Elionor. En realitat, encara que el PP i Vox sembla que no se n’adonen, el PSOE és la frontissa que fa que l’Espanya d’avui no es trenqui. El PSOE és a més qui pot fer que la transformació d’Espanya, si s’arriba a produir, sigui endreçada i sense un excés d’atzagaiades. El PSOE és el gran estabilitzador del sistema. És també qui preserva la Constitució i manté dempeus la monarquia —què passaria si s’hi girés en contra?—, cosa que fa, per cert, malgrat que una part substancial de les seves bases és republicana.