Dr. Primat

A totes les poblacions humanes, aquells membres que han merescut més respecte han sigut els que sabien curar o tractar malalties. Siguin febres, diarrees, ferides o trencaments d’ossos o luxacions, els humans sempre hem necessitat cures. I molta estimació. Els nens cauen a terra i ploren, i som els pares els qui els recollim i abracem, i mirem que no sigui res greu i els puguem sanar fàcilment. Un petó i el petit dolor d’una rascada desapareix. Però, és clar, moltes de les malalties són més greus i necessiten tractament. I no qualsevol tractament, sinó medicines que tinguin actius específics per a tractar aquella molèstia o malaltia. Les plantes remeieres han sigut sempre les nostres grans aliades, i aquest coneixement, tan proper i tan útil quan no hi havia altre tipus de medicina, ha permès esvair mals de panxa, expulsar paràsits intestinals, calmar el dolor, o abaixar la febre. Un coneixement que s’ha transmès a través de les generacions, molts cops a partir de llinatges de dones que anaven passant el seu coneixement de manera oral, de mares a filles. Les remeieres, grans incompreses durant els anys foscos de la història europea, quan es confonia la transmissió cultural i el coneixement experimental amb la bruixeria. Potser per aquesta mala premsa històrica, o perquè actualment trobem els medicaments a la farmàcia, ens oblidem sovint d’aquest coneixement ancestral que, a més, pertany a cada cultura i regió, ja que les plantes remeieres són específiques per a cada contrada i racó geogràfic, amb climes o microclimes diferents.

Una de les branques científiques que permet recuperar i mantenir aquest coneixement, de transmissió bàsicament oral, és l’etnobotànica, una branca de l’estudi de les plantes enfocada a recuperar el nom, les varietats, la metodologia de cultiu o de recol·lecció i els seus usos en activitats humanes, sigui l’alimentació humana o d’animals, i l’ús medicinal, també en humans o animals. D’aquesta manera, transcrivint els records i les vivències personals de les persones que han usat i usen encara plantes remeieres, podem preservar una part de la nostra cultura, aquí i arreu del món, ja que cal no oblidar que hi ha moltes poblacions indígenes que encara basen el tractament terapèutic en les plantes del seu voltant.

Sempre hem pensat que la medicina i la cura de les malalties és una activitat humana, humanitzadora i humanitària. Requereix coneixement previ, i aprendre a aplicar aquest coneixement, sigui per ingestió directa, infusió, extracció dels components actius i aplicació. I el resultat esperat és guarir una malaltia… Però com hem après els humans quines plantes, quina part de la planta i quan hem de prendre-la? Potser em respondreu que uns humans hem après d’altres que en sabien abans que nosaltres. Òbviament, però algú hauria d’haver sigut el primer o la primera a provar-ho… i què em diríeu si us dic que el coneixement de les plantes remeieres no és únicament humà? Que existeixen molts animals que es comporten diferencialment segons si estan malalts o no? I que alguns d’ells, sobretot els primats, saben seleccionar les plantes que necessiten i autoadministrar-se fulles o llavors quan tenen una determinada malaltia o infecció? Doncs molt probablement, els humans vam aprendre d’altres primats amb qui compartíem espai. Actualment, a Àfrica, on encara queden poblacions de grans simis lliures a la natura, es pot comprovar com en situacions de mal de panxa o de paràsits intestinals, tant els humans com els ximpanzés prenen les mateixes fulles que provoquen la diarrea, o la destrucció de les cutícules de cucs intestinals, per a fer-los fora de l’intestí i deslliurar-nos de les mateixes infeccions parasitàries.

Respecte al comportament envers la malaltia i l’automedicació, en els animals es poden distingir 5 grans categories d’actituds: 1) actitud de malaltia, quan alentim l’activitat corporal, per tal de disminuir la probabilitat de transmetre la malaltia, i baixem la ingesta (quan ens trobem malalts, perdem la gana, nosaltres i molts animals, com ho haureu comprovat qui teniu gossos o gats a casa); 2) actitud de prevenció, defugint certs aliments o excrecions, particularment aigua o menjar que pensem pot estar contaminat per orina o femta (compartim amb molts animals el fet de defugir menjar que no ens sembla mengívol, sigui per l’olor o la vista, tot evitant contaminacions bacterianes o per fongs); 3) actitud profilàctica, incorporant activament certs aliments a la dieta que tenen efectes protectors o de manteniment (per exemple, quan mengem iogurts amb bacteris vius que ajuden a la nostra flora intestinal); 4) adquisició de dieta terapèutica, quan mengem certes plantes que no tenen un valor dietètic rellevant, però són purgants, antiparasitaris, antibiòtics, o tenen components útils per a tractar certs símptomes concrets; i 5) aplicació activa i elaborada de tractaments no dietètics, per exemple, amb tractaments antisèptics per a curar ferides, ortopèdics per a tractar problemes traumatològics, o la realització de sutures o de cirurgia…

De les actituds esmentades, l’actitud 1 i 2 (de malaltia i prevenció) són molt generals entre els animals vertebrats, mentre que les actituds 3 i 4, basades en canvis dietètics s’han observat en mamífers, i particularment, en primats, com ara ximpanzés, gibons, i altres micos a Àfrica, Sud-amèrica i Madagascar, en situacions molt concretes, particularment per alliberar-se de certs paràsits intestinals, ara que els observem a la natura en períodes llargs de temps. Molts ximpanzés juvenils, per exemple, mengen fulles de Vernonia amygdalina, molt amargants i purgants, a les èpoques humides, quan és més probable infectar-se per cucs intestinals, quan veuen a les mares menjar-ne; però, en canvi, no en mengen la resta de l’any. De fet, van a recol·lectar-ne de manera específica. Però arribar a la categoria 5, en una actitud tan activa i propositiva, no ens semblava possible fora dels humans. Doncs bé, l’observació perllongada en el temps d’orangutans ha permès comprovar que sí que són capaços de medicar-se. Per exemple, els orangutans de l’illa de Borneo, masteguen les fulles de Dracaena cantleyi i amb la pasta verdosa es fan massatges, com un liniment, per espatlles, esquena i músculs. Aquesta planta és coneguda pels indígenes per a tractar músculs adolorits i articulacions inflamades, i l’anàlisi bioquímica de les fulles permet identificar inhibidors específics de TNF-alfa i altres citocines proinflamatòries, la qual cosa confirma aquesta activitat antiinflamatòria i analgèsica.

I justament aquesta setmana, s’acaba de publicar com un mascle adult orangutan de l’illa de Sumatra, després de barallar-se amb un altre mascle i rebre una ferida profunda a la cara, menja, esprem i aprofita les fulles mastegades d’una liana, Fibraurea tinctoria, per fer un cataplasma i guarir-se la ferida. Aquest tractament el repeteix durant diversos dies. Els investigadors en fan un seguiment durant més de dos mesos i en fan fotos tant de l’aplicació de les fulles mastegades, com de la curació total de la ferida (només us en mostro dues imatges, separades un mes i mig). Se sap que les fulles d’aquesta liana contenen compostos antisèptics i antipirètics. Recordeu que els humans fem aquesta mena de tractaments des de temps immemorials, tot i que els primers escrits sobre el tractament de ferides s’han trobat en una tauleta d’argila sumèria del 2200 aC.

Com han obtingut aquest coneixement els orangutans? Doncs segurament per observació d’altres orangutans i mitjançant transmissió del coneixement. Això ens posa davant d’un mirall, ja que els humans també transmetem el coneixement per observació i, a més, en el nostre cas, per transmissió cultural oral i escrita, més elaborada, sens dubte. Tanmateix, podria ser que als inicis de l’espècie humana, copiéssim el que feien altres “cosins” primats, pel que feia a les plantes remeieres del nostre hàbitat comú. ¿Podríem dir-ne Dr. Primat?