En aquest punt de la pel·lícula —i de la vida— que quatre arreplegats amb el cervell tan ple de consignes com buit de coneixement intentin deixar-me sense el dret a la paraula, no em sorprèn gens. Són moltes les vegades en què he patit la ira de la intolerància, a voltes per part de l’extrema dreta, que m’ha muntat alguns sorollosos espectacles. Recordo una vegada, a la Feria del Libro de Madrid, quan presentava la versió castellana del meu llibre Carta al meu fill adoptat, com un grapat de militants de la ultradreta es varen posar davant la paradeta on jo signava, i varen començar a cridar-me tota mena d’insults i els dogmes de fe pertinents, en aquest cas vinculats al “Viva España” i etcètera. Pretenien que marxés de la Feria perquè no era benvinguda, cosa que no varen aconseguir. Em vaig mantenir impertèrrita. En situacions d’aquesta mena tendeixo a desenvolupar el meu instint resilient: mai ni un pas enrere, ni per prendre embranzida. He de dir que en aquell cas vaig rebre el suport d’altres escriptors que hi havia a la Feria, especialment d’Arturo Pérez-Reverte, que signava al meu costat.

Alhora, també he tingut considerables “mogudes” amb grups salafistes i amics de la colla de les pessigolles progremulticultureta arran de la publicació de dos llibres meus que varen fer força soroll: La República Islámica d’Espanya i el Prou, tots dos de denúncia de la infiltració salafista a Catalunya, i els riscos per a la democràcia que representa. Vaig patir amenaces, atacs, insults, em varen fer una querella —que ningú no va admetre—, vaig haver d’anar amb protecció policial, i fins i tot em varen muntar alguna manifestació. Una d’elles va acabar sent un espectacle dalinià. Jo presentava el llibre sobre Artur Mas, La màscara del rei Artur a Vic amb la meva estimada Sor Lucía. Caminàvem cap a l’acte, ella amb el seu hàbit de monja i jo al meu aire, quan vàrem topar amb un comitè de recepció que ens esperava amb una pancarta en àrab i una bona escridassada, on sembla que m’escopien tota mena d’amoretes. Van estar cridant fora del recinte durant tot l’acte. No cal dir que nosaltres vàrem continuar endavant. També he patit, en diverses ocasions, pintades a casa meva, increpacions en actes i un llarg etcètera d’insults que decoren les xarxes més conspícues, en general vinculades a les franquícies cupaires, grups revolucionaris i altres salvadors de la pàtria anticapitalista. Alhora, la meva cara, juntament amb la d’en Vicenç Villatoro, en Joan Culla i d’altres amics simpatitzants amb Israel, es va passejar dins d’una diana en una manifestació contra Israel, en plena època Saura, amb el conseller al capdavant de la mani.

Podria continuar perquè en porto moltes, però, per sort, tinc una memòria escassa pel que fa a la misèria humana. Emperò, és de rigor referir-me a la darrera agressió patida, en aquest cas a la Garriga, quan em disposava a inaugurar el curs acadèmic de la Universitat Martí L’Humà. Els fets són coneguts atès que han estat àmpliament viralitzats. Un bidó de pintura vermella, un intent d’aturar un acte universitari i la decisió inapel·lable que l’acte es faria, fos quina fos la pintura, els crits i la resta de l’estridència feixistoide. Ho he dit arreu que m’ho han preguntat, i ho repetiré aquí sense embuts: no em faran callar mai els feixistes, sigui el feixisme clàssic de dretes, sigui el totalitarisme que emergeix des de posicions d’esquerra. De Stalin a Hitler, d’Orban a Maduro, diferents ideologies, igual violència intolerant.

A Catalunya no es pot opinar lliurement des de fa molt de temps. I qui ho faci s’arrisca a les conseqüències. S’ha creat un exèrcit de zeladors del pensament únic que han substituït les preguntes per les respostes, i les idees per les consignes

Més enllà de fer un petit repàs de les alegries que rebo de tant en tant a causa del greu delicte d’opinar lliurement, vull constatar tres símptomes que em semblen molt preocupants. El primer, la persistent i accelerada erosió del dret d’expressió, els límits del qual són retallats per totes bandes, sigui per reaccionaris de dretes, sigui pels postulats dogmàtics d’una esquerra que ha recuperat la vella vocació de la Stasi: no es pot parlar de l’Islam, no es pot defensar el cristianisme, no es pot debatre sobre immigració, s’ha de practicar l’adhesió immutable als predicaments LGTB, s’ha de considerar el vel islàmic un bé de déu cultural i, per damunt de tot, com a pecat capital, no es pot defensar mai Israel, esca de tots els mals. De fet, en aquest tema, ni tan sols es pot plantejar una certa complexitat, imposada la idea simplista i maniquea de bons i dolents que ha alimentat la forassenyada propaganda de TV3 i companyia. Qualsevol que surt d’aquest estret raser, cada vegada més asfixiat, queda fulminat pel déu de la progressia, especialment agressiu davant la dissidència.

El segon punt retroalimenta el primer: la virulència dels Kapos que tutelen el que hem de pensar i dir, i que utilitzen les xarxes com a altaveu per a assenyalar, estigmatitzar i posar sota la diana tots els que gosem sortir de la doctrina imposada. Tenen noms i cognoms i utilitzen la seva atalaia a la manera goebbelsiana: fer de la viralització de la mentida una veritat imposada. En aquest punt em permeto un petit divertiment. Algun dels que més m’ataca, m’escup tota mena de barbaritats i aplaudeix que em tirin pintures —total, no són explosius, afegeix—, en altres moments m’havia pidolat que l’apropés al món de Junts i l’ajudés a entrar a les tertúlies de RAC1. En aquell moment, jo no devia ser una “rata sionista”, o potser no importava si aconseguia col·locar-lo. Miserietes enllà, el fet és que cal denunciar com un seguit de gurús de l’extrema esquerra, alguns dels quals amb el cul ben assegut en els platós de la Sexta, estan fent servir els seus altaveus per criminalitzar, assenyalar i expulsar de l’opinió pública aquells que pensem diferent. Després arriben els actes violents contra nosaltres, i aplaudeixen. Potser s’haurien de posar medalles.

I el tercer símptoma és la normalització d’aquest fenomen d’erosió del pensament lliure, com si tenir altres mirades dels temes complexos, voler debatre’ls, posar arguments divergents sobre la taula, fos una heretgia mereixedora de l’excomunió. Ho dic amb totes les paraules: a Catalunya no es pot opinar lliurement des de fa molt de temps. I qui ho faci s’arrisca a les conseqüències. S’ha creat un exèrcit de zeladors del pensament únic que han substituït les preguntes per les respostes, i les idees per les consignes. Es diuen progressistes, i són els principals responsables del corrent reaccionari que ataca la llibertat d’expressió. Es creuen un moviment, i són una secta. Es diuen crítics, i imposen un únic pensament. Es diuen antifeixistes, i perpetuen l’acte feixista d’impedir el dret a parlar lliurement.

Personalment, estic guarida d’espants i ja poden comprar tota la pintura que vulguin, que no penso callar. Però la qüestió no és que m’ataquin a mi o a altres, la qüestió és que, tot atacant la llibertat, ens ataquen a tots. Ja és hora que hi plantem cara.