Demà és lo dia mundial dels Drets Humans, que commemora la jornada exacta en què l'ONU va fer-ne la declaració universal lo 1948, i ahir va ser lo segon diumenge d'Advent, que dins lo cristianisme anuncia un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Jesús. Tant a un fet com a l'altre se'ls hi pressuposa una vigència de suposada harmonia i benvolença, d'esperit de pau i respecte. Lo cert és, però, que gairebé vuit dècades després de l'històric text adoptat per l'Assemblea General i dos mil anys més tard de l'arribada del Messies, lo planeta no sembla ser un lloc millor, com estos esdeveniments aspiraven a aconseguir, i es fa difícil no pensar que natros mateixos en tenim la major part de la responsabilitat, per no dir tota.

La paraula llibertat és la més repetida en aquell redactat aprovat a París ara fa 76 anys, apareix en un terç dels seus articles —un grapat de vegades més al preàmbul— i avui en dia deu ser la més ultratjada. "Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres", diu lo primer punt. Només cal fer una ràpida llambregada al globus terraqüi per a trobar-hi una seixantena de guerres en actiu, la majoria d'elles a l'Àsia i Àfrica, i comprovar que ni dignitat, ni drets, ni fraternitat. Quasi els trenta articles que la conformen s'infringixen sistemàticament arreu d'una societat que té massa armisticis pendents. Les idees primigènies no són pas caduques. Simplement, lo seu reiterat incompliment les rovella. Un dels documents més necessaris i rellevants que hem sigut capaços d'elaborar i com de malament ha envellit.

Tampoc aquell portal de Betlem, paradigma d'amor i humilitat, fa la sensació d'haver sostingut gaire l'exemple de germanor i pobresa. Precisament, la famosa terra promesa de la Bíblia és ara escenari d'un dels conflictes bèl·lics més greus i tot l'Orient Mitjà pareix un polvorí en mans de governants predisposats a encendre la metxa. Per no parlar dels autoanomenats intermediaris d'aquell missatge que, des de l'ostentació dels seus títols eclesiàstics, tresors vaticans i edificis lliures d'impostos, practiquen la hipocresia amb poca dissimulació. Tan sols una petita munió de catòlics de base encara té fe i, meritòriament, mira de resistir i no resignar-se. S'apropen les festes d'un déu que va nàixer amb senzillesa i els seus hereus oficials s'han complicat la vida. La justícia no sempre és practicada pels qui la prediquen.

La paraula llibertat és la més repetida en la Declaració Universal i avui en dia deu ser la més ultratjada. La justícia no sempre és practicada pels qui la prediquen

Tenim la sort de viure en un trosset del mapa mundial que no està afectat directament per les guerres, la qual cosa no vol dir que els nostres governs occidentals no hi tinguen relació i facen negoci amb l'armament que les genera. Això ens proporciona una certa serenor, com un escut que ens protegix d'una realitat que més que l'excepció sembla norma. Mentrestant, los llums de Nadal il·luminen carrers i botigues de ciutats i pobles, recordant-mos que ja podem gastar. Tanta bombeta junta mos encega la mirada i costa discernir en quin món vivim. Fer regals als éssers estimats i reunir-se amb la família —bé siga de sang o no— és un bàlsam que podem seguir practicant sense sentir-mos culpables de tanta misèria humana. Simplement, fem més habitable lo nostre petit entorn i intentem ser conscients del privilegi mentre, entre torró i copa de cava, mos coste mirar la duresa dels telenotícies o, directament, apaguéssem lo televisor.

Fa uns vuitanta anys, al cap de poc d'acabar la II Guerra Mundial, es va forjar la Declaració Universal dels Drets Humans. Fa uns cinc anys, en plena pandèmia per la covid, dèiem que d'aquella situació en sortiríem millors. Quantes lliçons desapreses o oblidades. Lo temps no mos ha donat la raó. Lo consumisme exacerbat i el constant atac al medi ambient o les imatges d'Ucraïna, Gaza, Síria, el Iemen o Etiòpia mos recorden que ser desmemoriats és un luxe que comencem a no poder-mos permetre. De fet, l'últim article del famós escrit que demà rememorem ve a dir que cap Estat no pot interpretar aquelles paraules a la seua manera i realitzar actes que tendisquen a la supressió dels drets i llibertats que s'hi enuncien. Això sí, la Declaració té un Rècord Guinness: el document traduït a més idiomes del món. Prompte, però, si no hi posem remei, en tindrà un altre: el més desobeït de tots.